MAMÁ (COLABORACIÓN DE ZARA VILLAVICENCIO 2º ESO B)

Las madres fueron, son y serán siempre, el mejor regalo que la vida te puede ofrecer.
Son unas criaturas con poderes extraordinarios, son madres para cuidarnos,
padres para protegernos y amigas para divertirnos.
Debemos cuidarlas con respeto y amor, puesto que llegará el día, en que el señor las llame a su lado y entonces no valdrá la pena llorar, será
mejor sonreir, mirar al cielo y recordar lo maravilloso que fue conocer a un ser tan espléndido como lo es una MADRE.

El misto

                                                                                                    El misto

L'aire travessa el cap roig del misto, de sobte para, de sobte continua. El misto es troba nu, no té por quan, agafat fermament per una ma desconeguda, s'apropa a una velocitat vertiginosa fins a la caixa on fa uns instants estava reclòs, acompanyat de desenes de còpies idèntiques a ell.

Un colp ràpid de dit i, xis!, el seu cap vermell llisca com a càmera lenta (lentament i, al mateix temps, molt ràpid). Pren la flama i creix al seu voltant. Ha sigut com un pessic, quasi no se n'ha adonat i ara el foc balla al seu voltant, reflectint-se en l'espill de l'habitació, fent ombres que creixen, es pleguen i li donen un aspecte fantasmagòric a aquell que agafa el misto, com si fóra un espectre. Mentrestant, la flama es menja la feble fusta, que no pot ni pensar a salvar-se, no lluita contra ella.

La calor comença a ser massa per als dits, la vida del misto toca a la seua fi, i ni tan sols n'és conscient. Ha durat un instant infinit, ha passat una història de la qual no podem contar-ne res més.

La ma s'agita i l'aire es torna violentament, com un huracà, per lluitar contra el foc. Ambdós elements xoquen i com només podia ser: la flama s'apaga, la mà para de menejar-se, l'aire frena altra vegada i l'habitació es queda a fosques. Una nit sense estreles i un misto que descansa al sòl, consumit.

Maria Bou

Fumar

Fumar

Quan el tacte fred a la butxaca va fer despertar el sentit de la mà, agafà l’encenedor d'acer i el tragué, fent-lo saltar en una pirueta. En espentar la tapa i prémer la rodeta, aparegué la flama que va encendre el cigarret. Ell, sentint-se calent encollí les cames que immediatament se li transformaren en cendra, mentre sent una atracció al seu cap que l'impulsa i ingereix la seva essència. De sobte es va veure dirigit com si d'una atracció es tractés, fins quedar penjant de dos dits. Nota com una sacsejada suau que fa caure ja al sól el seu cos, consumit i demacrat. En aquest moment va veure en terra un munt de germans seus plorant i gairebé apagats, i es plantejà si ploraven per estar consumits o rebutjats com a simples joguets dels quals el nen ja s'havia avorrit. I en el mateix instant en què es va veure caient al buit infinit que el rodejava, ho va comprendre. Va veure un xic, un xic fastiguejat de la vida, pàl·lid, que mirava per la finestra com si busqués algun senyal. Plof! Sonà el cigarret al caure en terra. Però no sols es consumien els cigars; el nostre cos, la vida i tot el que ens envolta també ho feia, tot i que com els cigars, no els veiem plorar.

Àlvar Carbonell

El rellotge

El Rellotge

Des de dalt de l´estació de trens, ell ho vigilava tot, i a tots. Observava com anaven i tornaven milers de persones tots els dies, a totes hores. Atrafegades o tranquil·les, acompanyades o en soledat, felices o tristes, però sempre apurades pel temps, amb por al retard. No obstant, allí estava ell, penjat des de dalt d´una paret blanca, donant l´hora exacta a tot aquell que li prestara atenció. Era un rellotge corrent i vell, amb una vida monòtona i ordinària, testimoni mut de moltes històries, de molts moments, records, secrets... Observant-ho tot sense afegir ni una sola paraula, com un més, com tots. Les busques avancen en silenci, sense descans, assenyalant les hores, els minuts, els segons... Com un avís “se t´acaba el temps”. Marcant, vertaderament el ritme de la nostra efímera i momentània vida. Tic...tac, tic....tac.

Ainoa Mataix Domínguez  

El bolígraf

Ha despertat un nou dia, i amb l’olor del café el bolígraf comença la seua dansa pel blanc full, com si d’una patinadora sobre una pista de gel es tractara, realitzant gentils maniobres amb l’objectiu de deixar el públic bocabadat.

Però, en aquesta ocasió el treball del bolígraf és diferent, darrere dels seus ràpids moviments que deixen un rastre de tinta blava que ha narrat mil i una històries en països llunyans i aventures fantàstiques amb dracs i bruixes, hui està acabant uns versos d’un poema anomenat Estimada Julieta. I a mesura que avança sobre el paper s’adona que la seua tinta cada vegada és menys visible, però a poc a poc acaba la seua faena, com la patinadora quan veu que el gel es desfà perquè naix una nova primavera. Així, doncs, el poema s’acaba, i dibuixa el punt i final, que també ho és per a ell mateix, almenys, espera que a Julieta li agraden aquests versos que ha escrit amb tanta tendresa.

Sandra Navarro

Maria Rosa

Hola. Soy nueva en el blog. Estudié en cotes hace cuatro años y estoy encantada de formar parte de esta galaxia de letras. Aquí os dejo mi primera y pequeña aportación: 

Tus maletas en el salón, final de nuestras relaciones.

Tú llegando al vano de la puerta y yo llorando en el almohadón.

Ausencia de un perdón por orgullo con hinchazón.

Borras del colchón tu olor mientras te vas con tu nuevo amor.