El guardià de Gästerby

                    Fa temps, un guardià  treballava a les portes del castell de Gästerby d'Aland,  illa situada a la costa de Turku, a Finlàndia. En aquest castell vivia la família reial i els seus parents, així com alguns membres del govern . Resulta que el guardià, que feia el torn de nit, observava a la princesa Meliki, des que va entrar a treballar baix les ordres del capità Pekol. A poc a poc, i sense saber com, havia quedat bocabadat de la filla menuda del rei de la qual s'havia enamorat. La princesa Meli, com la cridaven  els seus pares i germans, era una xica  rossa, d’ulls blaus, cara redona i un nas petit. Tenia sempre el  somriure al llavis i totes les nits li dedicava salutacions  amables al jove guardià quan passava davant  d’ell abans de retirar-se a les seues habitacions.

A poc a poc la princesa es va enamorar del jove guardià, un xic molt llest i fort que havia estat educat pels seus avis a l’haver mort els seus pares quan ell encara era petit pel que va entrar a treballar al Castell quan tenia nou anys.  L'inconvenient és que, en la seua societat, l'amor entre gent de distinta classe social no estava ni ben vist ni permés. Però a ells els donava igual; i es van declarar el seu amor i van començar a eixir d’amagades.

            El rei  Ukko, que era una molt bona persona,  en assabentar-se de la història, va decidir, per a no paréixer un monarca bla i que canviava les lleis per casos particulars, encarregà al guardià un treball. El treball provaria l'enginy, la força,la velocitat i l'habilitat del nostre protagonista.

           

            Resulta que el rei estava malalt del cor i el pot que contenia l'únic medicament que podia curar-lo es trobava en l'illa de Foglo. Els habitants de l’illa eren uns estranys éssers de llegenda que posaven proves als mítics herois vikings. De manera que el rei li va proposar al guardià:

- Si em portes la medecina podràs estar més prop de la meua filla. Canviaré el teu torn de vesprada pel de matí i t'anomenaré guardaespatlles de la princesa. Això sí, el matrimoni us seguirà vedat.

           

            La primera prova  la va resoldre la princesa Meli, perquè li va agafar un mapa de la posició de l'illa a son pare i li'l va entregar al seu amat perquè no es pergués.

            Després de tres dies de viatge, el guardià va divisar l’illa entre la boira, i allí es va dirigir.

            La sorra de la platja era molt fina, davant d'ell s'estenia un enorme bosc, i al seu fons sorgia un enorme volcà nevat. Va pensar: “quina contradicció”.

            Tot just entrar en el bosc  quelcom li va colpejar en el bescoll. Quan va despertar, estava tombat al mig d’una sala circular que pareixia girar i emetre llums de milers de colors. Al seu voltant centenars de xicotets éssers, amb el pèl tan llarg que els arribava fins als peus, pareixien ballar una dansa de guerra. Tots tenien el pèl fosc com la nit, excepte un que el tenia molt ros, tant que quasi molestava a la vista. Aquest era el rei de l’illa i li va dir:

– El rei d’Aland, m'ha informat que enviaria  un guerrer per a sotmetre´l a les proves per tal d’aconseguir la medecina. Què sou vós el jove enamorat de la princesa Meli?

– Sí, sóc jo- va respondre encara atordit l’aventurer.

– Doncs, si és així que done començament la prova- i a l'instant diversos peluts el van agafar i el van portar als afores de la ciutat.

            Les regles eren senzilles. Havia d'agafar el pot amb el medicament del centre de l'illa i tornar a la porta de la ciutat en un sol dia.

            Així doncs, el jove va córrer per una estreta senda al mig del bosc fins que va arribar a una gran esplanada. En ella es trobaven un dels ridículs éssers amb pèl llarg, una gran balança de platets i un gran munt de pedres. La bestiola pareixia dormida, però a l'acostar-se-li el jove de seguida va començar a recitar les regles de la prova.

            Ací hi ha un munt de pedres que pesen 240 Kg., hauràs d'aconseguir-me un pilot de 90 Kg. en menys de quatre pesades; si ho fas et donaré vitamines per a recuperar forces.

            La veritat és que el càlcul el va realitzar de seguida, però les pedres eren tan grans, que va tardar varies hores  en carregar-les. Ho va fer en les tres pesades.

            Amb les vitamines en la butxaca es va dirigir ara per entre els arbres per a superar la següent prova. El bosc es va acabar. Davant dels seus ulls va aparèixer un desert amb un oasi.

“On m'hauré ficat?”- es repetia contínuament -.

            Donant-se un bany en el xicotet toll, amb uns pocs peixos, estava un altre homenet que, en veure al guardià, va córrer a la trobada del nostre valent, i posant-se de genolls li va dir:

– Tinc un problema, m'ajudaràs?

– Esta és una de les proves?

– Qui sap? Només vull saber si em faries un favor.

           

            L'intrèpid guardià es va ensumar que aquesta hauria de ser una prova d'humilitat o semblant, i a ell li interessava superar-les totes per a poder veure's amb la seua estimada.

            Després d'assentir, el ser pelut li va explicar:

– Sóc ací des de fa molts anys, però encara no sé com alimentar els meus peixos

correctament. He esbrinat que dèsset Blugos ,estrany ser de tres potes, mengen tant com cent setanta rens; cent mil fardatxos assassins de l'estepa tant com cinquanta rens; deu Blugos mengen tant com quatre carpes de l'oasi atlàntic. Però jo tinc dotze carpes, i no sé quantes sargantanes he de donar-los. Sempre se m'han donat malament les matemàtiques. A més, tot açò és el que mengen anualment les bestioles, i m’interessa saber el que mengen en un dia.

– Té paper i llapis?

           

            Amb una mica de feina el jove guardià va anar resolvent el problema.

Content per haver ajudat al ser pelut, va córrer muntanya  cap a dalt.

            Mentre corria pensava en la seua estimada Melikki i dubtava si esta l’esperaria. Després de passar la neu va arribar al més alt del volcà. Allí feia calor. Hi havia una cova tallada en la pròpia muntanya, amb un habitant.  Aquest tenia pinta de ser un erudit, la seua barba s'ajuntava amb la cabellera, de la qual li eixien papers i llibres.

            L'erudit li va explicar que estava decorant una de les parets, però no tenia ni pols ni edat per a acabar-ho. Volia que fóra simètric, però era molt tacany i li va demanar que  gastara la menys quantitat de pintura possible. El nostre amic ho va fer pintant quatre quadros.

             L'erudit, que no ho era tant, li va donar el vistiplau i li va dir:

– L'última prova també te la proposaré jo.

            D'entre la seua barba es va traure un xicotet tub d'assaig amb un líquid blau al seu interior.

– Per a aconseguir-ho hauràs de demostrar velocitat, però igual que en totes les

proves hauràs de realitzar un càlcul lògic primer.

– Entès.

– El flascó lliscarà vessant baix, i tu hauràs d'agafar-ho.

Has de tenir en compte  que tu corres exactament tres vegades més ràpid que el flascó, però este partirà amb dotze metres d’avantatge i a una velocitat de 2 m/s. Has de calcular quant tardaràs en aconseguir-ho?

           

            De sobte el jove es va posar a calcular utilitzant el llapis i paper que li havia deixat l’homenet de l’oasi.

           

            L'intel·ligent enamorat li va donar la resposta i, de seguida, el pelut deixà caure la proveta. Va córrer amb totes les seues forces, i quan va tocar el potet, va sentir com si l’espentaren per damunt del bosc, del mar, i va aterrar en la porta on tantes vegades havia fet guàrdia.

           

            Va entrar corrent al castell, amb la prova de la seua heroïcitat enlaire; on la seua  núvia l’esperava, i el va rebre amb un emocionat bes, que tots els presents van observar amb sana enveja.

            Però com havia dit el rei, el fet d’haver superat la prova i haver dut el medicament tan sols li permetia canviar el torn de guàrdia per poder passar més temps amb la seua enamorada.

           

            Al pas del temps, tant el guardià com la princesa se sentien molt decebuts, per no poder compartir la vida després de l’esforç que tots dos hi havien realitzat.

           

            Una nit, que no hi havia lluna,el dos enamorats es van escapar enduent-se el plànol que la princesa li havia furtat a son pare de l’illa de Foglo.  Després de tres dies van arribar a aquella platja de sorra fina que ja havia visitat el jove temps enrere. Els guardians els van acompanyar davant el rei,  aquest en assabentar-se de la pena dels enamorats i els riscs que havien patit els  va  oferir una casa on viure. I al cap d’un temps va nomenar al jove guardià matemàtic de l’illa.

Mauro Sirvent

2n Batx

           

Tornar a caure

Rondem els anys setanta i acaba de nàixer un problema per a centenars de persones.

- Ja ha nascut! És un xiquet – va anunciar Joan a la familia que esperava ansiosament en la sala d'espera. – María està bé, no ha sigut un part complicat i el xiquet també ha nascut correctament; li hem cridat Jordi.

Durant uns anys la família va crèixer feliç, Jordi no era un xiquet massa problemàtic, o almenys per el moment.

Joan cada dia després del treball arreplegava a Jordi del col·legi i anaven a menjar a casa, mentre María preparava el dinar. Un dia estava María esperant a que arribaren per menjar tots junts, i de sobte van cridar al telèfon; era Joan avisant que arribarien una poc més tard perquè la directora li havia dit que volia parlar amb ell sobre el seu fill.

- Bona vesprada Sr. Llorca, – va dir la directora – sentes per favor. Mire, el seu fill és un dels millors alumnes que hi ha en el seu curs, però des de fa uns mesos alguns xiquets es queixen que el seu fill els lleva els joguets, alguns llapis de colors..., coses sense importància per a nosaltres però sí per als xiquets; vostè ha vist que Jordi tinga coses a casa que vostès no li hagen comprat?

- Sra. Directora, no entenc molt bé el que vol dir, jo no he vist en el meu fill cap comportament estrany – va explicar Joan – seguisca per favor.

- Em referisc a que jo a eixes queixes no els havia donat importància, perquè moltes voltes els xiquets per a cridar l'atenció tiren les culpes a altres companys, però el dimarts passat vaig veure com el seu fill agafà un llapis a Robert, i per açò volia comentar-ho amb vostè, perquè observen al seu fill, i si torne a veure-lo agafar algo dels seus companys hauré de prendre alguna decisió, encara que soles siga un xiquet de set anys, d´acord?

- Per descomptat, i si torna a veure qualsevol comportament d'aquest tipus en Jordi, per favor comunique´ns-ho a la meua dona o a mi, gràcies de nou.

Joan arreplegà a Jordi i van anar a casa; en acabar de dinar, María i ell ho van parlar i van decidir comentar-ho amb el xiquet. Durant uns anys tot semblava haver millorat, no havien tingut cap queixa més. María i Joan estaven contents de veure que havia canviat.

Jordi, ja als seus dotze anys, notava comportaments estranys al seu pare, veia que en el seu despatx hi havien coses que abans no estaven, o que li deien que no hi havia diners per comprar-li joguets, però a sa casa cada volta hi havia coses més valuoses. Va haver un dia que els seus pares tenien un sopar a casa d'un empresari molt important company de Joan. Jordi a les onze es va gitar, com li havien dit els seus pares, però no es va dormir fins a les dues de la matinada quan els va escoltar entrar a casa. María es ficà al llit i Jordi va sentir com son pare deia que anava un moment al despatx per ordenar unes coses. El despatx estava al costat de l'habitació de Jordi, i aquest va escoltar uns sorolls i va decidir alçar-se per veure que feia el seu pare, ja que era molt tard.

Jordi va obrir la porta del despatx sense fer soroll i asomà el cap, va veure com son pare es treia joies de la butxaca i les guardava en caixes, o alguns trofeus xicotets... fins que Joan es va girar de colp i el va veure asomat. Tots dos van pegar un bot.

- Jordi, que fas a estes hores despert! – va dir Joan sense alçar molt la veu.

- Papà, has robat tot açò?

- Està ta mare dormint? – va preguntar Joan.

- Sí pare, ja estona que ha entrat en l'habitació; però, què feies?

- Fill, ves a dormir i demà ja parlem amb tranquil·litat.

Jordi eixa nit quasi no va dormir, pensant en el que havia vist, només pensava en una cosa, era el seu pare un lladre?

Al dia següent Joan li va dir a Jordi que anara al despatx, però quan Jordi va entrar son pare encara no estava dins. Mentre l´esperava va fer una ullada al despatx, ja que no entrava quasi mai perquè era el lloc de treball de son pare. Era una habitació no molt gran, hi havia fotos penjades en les que eixia son pare amb gent important que Joan coneixia dels sopars d'empresa. La taula de treball era prou gran i estava plena de papers i hi havia una màquina d'escriure a mà. Encara que el que més li va cridar l'atenció va ser una porta que hi havia camuflada; Jordi la va intentar obrir però no va poder. Joan va entrar de colp i es va quedar paralitzat perquè no esperava veure al seu fill ja dins.

- Fill asseu, no vull que preguntes, només escolta ton pare. Entenc que el d'anit et semble estrany, ja que tens raó, tot açò no és nostre, jo ho ha robat, però...

- Pare, som pobres? – va interrompre Jordi.

- No fill, no!, deixa´m acabar. – va seguir Joan, ja que tampoc sabia molt bé com explicar-li-ho – Bé, doncs el que et deia, que ton pare si que a robat tot açò, però no perquè sigam pobres, ni perquè jo siga un lladre, no penses això..., sinó perquè tinc una malaltia.

- Estàs malalt?

- Bé sí, però no és una malaltia de les que es contagien o et mors, és diferent. Jo necessite robar coses, és una necessitat que tinc, però no ho faig perquè vull, sinó perquè no puc evitar-ho. Però Jordi, fill, no li digues res a ta mare, per favor.

- D´acord pare. Me´n vaig amb la bici, que avui fa molt bon dia, vindré a hora de dinar, adeu! – quan estava eixint es girà i li va dir – I no et preocupes que no li diré res a la mare.

Jordi agafà la bici i durant tot el passeig va pensar el que li havia dit son pare; la seua conclusió va ser: “Papà roba als altres, però no és un lladre perquè no ho fa amb mala intenció, sinó perquè està malalt.” Dins dels seus pensaments rondava la idea de fer el mateix, així mai seria pobre, a més de que no estava fet amb maldat.

Passats uns mesos Joan va morir; quan María li ho va dir a Jordi es van posar a plorar y no van passar així tot el dia, María li digué que no es sabien les causes de la mort, encara que ella sí que les sabia.

L'endemà, després de l'enterrament, Jordi es va arrimar a la tomba i li digué unes paraules a son pare.

- Pare, nose perquè t'ha passat açò a tu, tu eres bo i jo se que si robaves era perquè estaves malalt. També he de dir-te que jo també ho estic pare, des d'aquell dia al despatx que em rondà pel cap la idea de robar, però no per maldat, sinó per necessitat; i així va ser, vaig començar i ara m'he adonat que no puc parar, ara t'entenc i em penedisc de no haver-te fet cas quan em vas avisar, ho senc pare, et vull, mai ho oblides.

Van passar uns anys i Jordi ja era un autèntic cleptòman.

Un dia va obrir un calaix de l'armari de sa mare i va trobar una notícia retallada d'un periòdic, que hi posava:

“ HOME ASSASSINAT PER ROBAR”

Joan Llorca va ser atropellat per un home el passat 24 d´abril, l'assassí estava contractat per la familia Rupier, amb la qual Joan i la seua dona havien sopat uns dies abans. La familia Rupier declarà que ho van fer perquè Joan els havia robat joies de moltíssim valor i alguns trofeus. La seua dona María no a sigut jutjada ja que va declarar que el seu marit era cleptòman i ho va justificar amb certificats mèdics, ella no hi tenia res a veure.

- Mamà, és això veritat? Perquè no em vas dir res? – va preguntar Jordi enfadat però trist al mateix temps a sa mare.

María el va mirar i baixà el cap.

- Sí fill, és veritat, ton pare va ser atropellat per venjança, no t'ho vaig dir perquè tu només hi tenies dotze anys i no volia que pensares que ton pare era una mala persona. Joan es pensava que jo no sabia la seua malaltia, però és clar que sí, era inevitable no saber-ho. Ell no cobrava prou per a que a casa hi hagueren aquestes coses, o per a que em regalara tantes joies; a més en els sopars sempre desapareixia amb alguna excusa, però no el culpe, açò per ton pare era com el cigarret, estava malalt i em penedisc d'haver fet com si no sabera res i no aver-lo ajuda´t.

Jordi va complir els vint-i-quatre anys, va llogar un pis i es va posar a treballar en una empresa, com son pare. Va contractar al seu cosí Iván com al seu xòfer, açò li creà més classe de cara a l'empresa.

- Benvingut Jordi, sóc John Carter, el cap de l'empresa.

- Gràcies i bon dia, em posaré a treballar tan aviat com vostè em diga. – va dir Jordi.

- Perfecte Sr. Llorca, primer vaig a presentar-me una mica i li explique com va la cosa. Bé jo sóc d'Estats Units i vaig vindre a treballar ací perquè m´ho van ordenar els meus superiors, t'ho dic perquè molts treballadors quan comencen sempre tafanegen i si jo li ho conte és millor. – va explicar Carter somrient. – Començaràs aquest mateix matí i la teua funció a l'empresa serà mantindre les relacions amb les altres empreses, per a que ells ens proporcionen els seus productes i viceversa, tot açò inclou que alguns dies hauràs d'anar a algun sopar amb gent important com a representant de l'empresa, et pareix bé?

- Per descomptat. – afirmà Jordi.

- D'acord, però primer de tot has de conèixer com és la nostra competència, l'empresa de Gracia Copovi, a ells cal tenir-los vigilats i mai proporcionar-los facilitats, productes, dades de la nostra empresa... res. Ho has comprès?

- Tot correcte Sr. Carter, ara aniré al meu despatx i començaré a informar-me i a conèixer als meus companys, gràcies i qualsevol cosa que faça mal diga-m´ho.

Aquest treball va ser una mala idea per a Jordi, ja que al ser cleptòman, el sopar a casa de gent important, amb diners, podria causar-li problemes com li va passar al seu pare.

El primer dia de treball, a l'hora de menjar Jordi va anar a un bar que hi havia al costat de l'empresa on menjaven tots els seus companys. Va arribar i va asseure amb ells, sense encara conèixer-los molt.

- Hola jo em dic Carles, eres nou no?–li va dir el company que tenia assegut al seu costat.

- Si, jo sóc Jordi, he començat avui i la veritat és que nose molt com va açò.

- Jajaja, no passa res home,– va dir Carles rient-se – tots hem passat per això, a més, tu qualsevol cosa que vulgues saber pregunta-m'ho, jo ja porte deu anys treballant ací, m'ho conec tot.

- Tinc una curiositat, perquè l'empresa de Gracia Copovi és la nostra competència?

- Ah, sí! Mira t'explique la història; Gracia i John es van conèixer en un sopar d´empresa, tots dos eren veterans en açò, van congeniar bé i tenien prous idees en comú, a part de que els dos estaven ja farts dels seus respectius caps, aleshores van decidir obrir una empresa junts. L'empresa anava genial, per açò si et fixes els dos estan tan carregats de diners, ja que van tenir una bona ratxa. Van ser nuvis durant cinc anys, però no se sap per què començaren a tenir problemes i tot acabà, van tancar l'empresa i cadascun va obrir la seua pròpia, per açò ara són competència, perquè no es porten gens bé.

- Doncs si és la competència hi haurà que anar a per ella.

Jordi es va acoblar molt bé al treball i als companys, no més que encara estava malalt i li venien atacs de tornar a robar, encara que fos una cosa xicoteta.

Al seu despatx fabricà un compartiment secret, allí guardava el que agafava de les cases a les que anava per temes d´empresa, o qualquier saler del bar o cosa innecessària.

En molts sopars deia que es trobava una mica malament i anava al bany, aleshores anava a les habitacions per veure el que trobava.

Moltes vegades es plantejava el anar a teràpia, ja que no volia acabar com son pare o a la presó, però mai es va decidir a fer-ho.

Passats uns mesos i després de molts sopars, en un d'ells s´enamorà a primera vista d'una representant, van estar parlant i es van prendre nota dels telèfons mòbils.

- Carles, és la xica perfecta, el seu rostre és clar amb un colorat a les galtes, té moltes pigues xicotetes al nas i al front que li fan una cara característica i única. A més és una xica molt simpàtica, i saps com es diu? Carol, el meu nom favorit, i ara encara més.

- Però sino més fa cinc dies que la coneixes i estàs enxoxat. Heu tornat a parlar?

- Encara no, esque no se que fer, tu la cridaries?

- Clar que sí, no perds res. Tu crida-la i quedeu per prendre alguna cosa i xarreu, no?

- A l'hora de menjar li cride i aquesta vesprada quede amb ella. Carles gràcies pel consell.

Aquela vesprada van quedar i tot va ser com esperava. Van anar a una cafeteria del centre i van prendre un cafè mentre xarraven. Es van fer les vuit de la vesprada i començà a enfosquir; Carol li preguntà a Jordi que al ser divendres i no treballar al dia següent, si li venia de gust anar al cinema i després sopar en algun lloc. Jordi es quedà emocionat quan va veure que ella estava a gust amb ell i que no volia anar-se´n a casa. Ell contestà que li semblava perfecte i això va ser el que van fer.

Al cinema es pegaren la seua primera besada, per a Jordi fos molt especial, ja que estava esperant eixe moment desde el dia que la va conèixer.

Començaren una relació en la que tot anava bé, i Carol s´en anà a viure a casa de Jordi. En quan al tema professional solament sabien que l'altre treballava en una empresa, fins que un dia Carol es deixà uns papers damunt del llit, i quan Jordi tornà de treballar anà a l´habitació per canviar-se de roba i preparar el dinar. Entrà i tirà la jaqueta damunt del llit, ahi va ser quan va veure els papers, els va mirar i no més començar posava:

EMPRESA GRACIA COPOVI. A açò li seguia un munt de documents de l'empresa, però açò no era el que li importava a Jordi, el que passava era que Carol pertanyia a l'empresa de Copovi, la seua competència.

Quan Carol tornà Jordi estava esperant-la; durant el dinar van estar parlant i ell li explicà el que havia passat, realment no li importava que ella treballara en l'empresa de la competència, perquè pensava que no havia de barrejar el personal amb el professional; però quan Jordi li ho va dir a Carol i aquesta es va assabentar que ell pertanyia a l'empresa de Carter, es va posar feta una boja, no podia suportar que la seua parella treballara per a aquell home. Després d'estar una estona parlant ella va decidir que era millor deixar la relació, ja que era molt incomoda la situació, i així va ser.

Durant dos mesos, Jordi estava fatal, ell la volia i no li importava el tema de la feina. Li escrivia cartes cada semana i ella no li responia cap, Jordi ho va passar molt mal. A més, amb tot açò, tenia més ganes de robar i de vegades perdia una mica els papers. Arribà un dia que mirà el seu correu i va veure una carta d'ella, Carol Doménech, deia:

“Jordi, ho sent per aquests dos mesos que se que han sigut fatals per a tu, però vull que

sàpies que per a mi també. He intentat oblidar-te, ja que la meua empresa es va assabentar de per a qui treballaves i m´obligaren a deixar-ho amb tu per temes de treball, a més vaig pensar que seria millor per a mi, però no, m'he adonat que no puc viure sense tu. He parlat amb Gracia i li he dit que ho sentia molt però que necessitava estar amb tu i que si era necessari deixar l'empresa que ho faria. Ella em va contestar que no feia falta, el que li importava era que jo ho havia intentat, però que contra l'amor no es pot lluitar. Així que si encara em vols i em pots perdonar, torna amb mi perquè et necessite Jordi.”

Jordi s´emocionà i anà casa d´ella corrent. Quan arribà es donaren un fort abraç i es demanaren perdó.

- Jordi perdona'm, i per favor no barregem la feina amb el personal val?

- Tranquil·la, ho he passat molt mal, però et perdone. De tota manera et voldria comentar una altra cosa...

- Dis-me. – va contestar sense saber que era el que anava a dir-li.

- Mira... jo t'ho dic primer que tot per a que tu ja ho sàpies. No se com dir-t´ho, vaig a fer-ho com ho va fer mon pare amb mi. Estic malalt saps?, però no és una de les que es contagien, sinó de les d'addicció. Sóc cleptòman Carol, i m'agradaria guarir-me. M'ho he plantejat moltes vegades, però mai he arribat a una conclusió.

- Tranquil, no et preocupes, jo conec un doctor, t'ajudaré amb el que faça falta.

- Gràcies de debò. – va contestar Jordi relaxat ja que Carol l´entenia i anava a ajudar-lo.

Es tractava del Doctor Morilla, un home d'uns cinquanta anys, era sevillà i tenia la consulta a un poblet prop de la ciutat. Al poble era conegut pel bon humor que hi tenia, sempre estava feliç i de vegades contava algunes anècdotes gracioses.

- Bona vesprada jovens, passen. – els va convidar a entrar a la consulta – Explicam quin problema tens Jordi, segur que té solució, com tot en aquesta vida.

Jordi li ho va contar tot, i també quin havia sigut el motiu de tot allò. Li explicà també el del seu pare, cosa que Carol no sabia res d'això.

El Doctor Morilla li preparà una teràpia amb exercicis per a que no tinguera leixes ganes de furtar. Durant uns mesos -jordi va fer un esforç per a no tornar a caure, l'ajuda de Carol li va servir de molt, ja que ella li donava ànims per a seguir.

En algunes ocasions Jordi tingué moltes temptacions de furtar, com quan anava als sopars d'empresa, però va aprendre a controlar-se i avui en dia Jordi ja no és cleptòman.

Carol i Jordi es casaren als temps, dos anys més tard tingueren a Sonia, la qual ara té nou anys. Tots dos decidiren montar una empresa junts, l'única cosa que esperaven era que els fóra millor que als seus jefes. Encara que havien decidit no barrejar temes personals i laborals, això de treballar en empreses competents no era una bona opció.

EMPRESA LLORCA DOMÉNECH. Gràcies.

Lia Juliá 

2n Batx

Tot passa per alguna cosa

Sona el despertador, Bianca ja estava desperta, però ara s’alça. És el primer día de vacances i se’n va a Milà, a passar dos mesos amb son pare, a qui sols veu una volta a l’ any.

El matí passa amb normalitat, sa mare la du a l’ aeroport, feliç de que tot i les circunstancies Bianca haja decidit passar un estiu sencer amb el seu pare, quan arriben a l’ aeroport, estan juntes fins al moment de passar el control de seguretat.

-       Pass-ho molt bé Bianca, ja voràs com disfrutaràs molt amb el papa- di liu mentre la besa al front.

-       Sí mama- diu mentre l’abraça- quan arribe et toque de seguida val?.

 Vaig passar el control de seguretat i a la mitja hora vaig pujar en l’avió, pensant-me que seria un estiu avorrit amb mon pare, com molts altres.

Quan vaig arribar a Milà, vaig arreplegar les maletes, i de seguida vaig reconéixer a mon pare, un home alt i canós amb ben vestit, vaig anar a saludar-lo i ens vam abraçar, ya que feia un any que no ens veiem. Vam arribar a casa quasi sense parlar,  teniem moltes coses per a contar-nos, però no ho vam fer, després de quasi un hora en cotxe vam arribar a l’apartament del meu pare, vivia a un apartament al centre de Milà, just darrere de la catedral, amb una terrassa que donava a un carrer molt ample i transitat ple de tendes. Passar una temporada ahí seria un somni per a la majoria de la gent, però no per a mi, estava sola i no coneixia a ningú.

Els dies van començar a passar, el pare anava a treballar i no tornava fins a la nit, jo em quedava a casa o com a molt anava a veure tendes o a pegar voltes pel centre de Milà.

A la setamana d’estar allí, el pare em va dir que l’havien convidat a un sopar a una casa d’un del seus socis, que tenia un fill de la meua edat i que si volia podia anar, jo vaig accedir, no esperava que fos una gran nit, però millor que res.

Vam anar amb cotxe fins a una casa d’una urbanització d’ allí, de seguida, el meu pare em va presentar a la família del seu soci, i sobretot al seu fill, Marco, quan el vaig veure, de seguida vaig canviar d’opinió respecte al meu viatge a Italia.

-       Hola, encantat- va dir mentre em donava la mà.

-       Hola, igualment.

-       Com  t’ho estàs passant a Italia?

-       Bé, un poc avorrida, però era el que esperava.

-       Bé, doncs interaré canviar això- Vam estar molta estona parlant, però yo no prestava gaire antenció, no sé si eren els seus ulls blaus, el seu somriure, la sea veu… perà cada vegada volia que el temps passara menys ràpid.

Va passar la nit, jo ni me’n vaig adonar del meu pare i del seu soci, no paraven de parlar de negocis, finalement, va arribar el momento d’anar-se’n.

Encara no havia arribat a casa i ja tenia un missatge del Marco dient que volia quedar al dia següent, jo sense dubtar-ho vaig dir que sí, tenia la sensación que finalment anava a disfrutar a Italia.

 Vam quedar al día següent, i com esperava, va ser absolutamente genial, vaig quedar amb Marco, i vam caminar per Milà, vam veure tendes, i sobretot vam poder estar junts, i no per última vegada.

Van passar els dies, i jo cada vegada estava més lligada a Marco, senzillament, m’encantava, ademés, la relació amb el meu pare va millorar, vaig començar a contar-li coses, a contar amb ell i a recuperar el temps perdut durant tots estos anys.

Vam passar les setmanes i jo estava eufòrica, sabia que estava a punt de tornar a casa, però sabia que podria tornar moltes vegades més abans d’estiu.

Però un dia tot va canviar, vaig pujar a ma casa amb Marco, per a pregutar-li si podia anar al dia següent amb Marco a passar el día a la muntanya, però el meu pare no estava, cosa que era molt extranya, perquè era tart, i a més era diumenge, però de sobte, va sonar el telèfon.

No podia ser, de sobte se’m va fer tot negre, no sabia on era, ni el per què de res.

- Bianca! Què passa? Estás bé?

Després vaig explotar, vaig plorar, no podia ser, havien trucat des de la comissaria, el meu pare havía tingut un accident amb el cotxe, i es va quedar allí.

No vaig ser capaç de contestar a Marco, però de seguida s’ho va imaginar.

Ara que faria? Estava jo sola a Milán, o això creia, perquè al dia següent va vindre ma mare, ja que el meu pare no tenia molta família.

Vaig estar eixos dies amb Marco i amb ma mare, que es va encarregar de tots els papers de la defunció, jo estava molt afectada, em sentía culpable d’ haver tractat tan mal al meu pare durant tots aquestos anys.

El dia del funeral va ser molt trist,hi havia molta gent, però la majoria era gent que treballava o havia treballat amb ell, ser un persona tan absorbida en el treball li havia fet perdre el contacte amb molta gent.

 De tota manera, jo estava completament protegida amb Marco, qui ja m’havia demostrat que anava a estar ahí per a tot, i em feia falta res més en eixos moments, sols volia no sentir-me sola, estar ocupada, no pensar massa en el tema.

Els darrers dies els vaig passar amb ma mare, preparant-nos per a tornar a casa, per això vaig intentar passar tot el temps possible amb Marco.

Finalment vam tornar a casa, on tot va tornar més o menys a la normalitat, la única dificultat va ser que sols podía parlar amb Marco per Facebook o per mòvil, i se’m va fer molt dur no veure’l cada dia, realment el trobava a faltar, però la idea de tornar a Milà abans de començar el curs no m’agradava, tot el relacionat amb Milán em transportava al dia que va morir mon pare, era com un espècie de trauma, no volia res que vinguera que vore amb tot allò, i cada vegada estava distanciant-me més de Marco.

Finalment, vaig haver d’ anar a Milà per a firmar l’herència, en la qual el meu pare em deixava la casa i totes les seues pertinències.

Una vegada allí, vaig quedar amb Marco, la cosa va estar molt tensa, m’havia demostrat molt, però jo no era capaç de seguir-lo, era com si les nostres vides s’ hagueren juntat durant un un temps, i ara se n’adonavem  que erem molt diferents, així que vam decidir deixar aquella historia.

Va ser una història màgica, però en eixos moments no volia que ningú depenguera de mi i menys que m’esperara per a plans futurs que mai passarien, o que tinguera idees d’una vida amb mi, quan jo no sabia que faria amb la meua.

Aquesta història va passar fa molt de temps, ara tinc una vida més encaminada, i me n’ he adonat  que quan pareix que tot es posa en contra teua, l’únic que pots fer es avançar per aconseguir eixir de tot i que tots els errors del passat, tard o prompte seran molt últils.

Núria Agulló

¡ ALTRE CURS !

Donem la benvinguda als lectors, un curs més.
Ahir dia 4, ens reunirem xics i xiques de secundària per a rebre informació de com funciona el "CLUB DE LECTURA".
L'assistència va estar molt acceptable, i sembla que aquest curs compartirem moltes idees.
El primer llibre triat per ells : "MARINA" de Carlos Ruiz Zafón, el misteri ens espera...

Relatos breves

Estem d'enhorabona. Tenim quatre alumnes que han estat seleccionats per a publicar-los els seus microrelats. Es tracta d'un concurs d'ámbit nacional que promou Jóvenes Escritores i que es diu: "Relatos breves 2010, la aventura empieza aquí"; els relats consten de 70 paraules, són microrelats, per tant, i el llibre es publicarà en setembre. Els alumnes són tots de 3r d'ESO:

Paula Boronat Blasco Ese pobre lápiz

Pau Agulló Máñez En tierra de nadie

Álvaro Alonso López El lápiz abandonado

Eva Pascual King Juego peligroso

Esperem contar amb ells per al nostre club de lectura el proper curs!

LA SOMBRA DEL GATO Y OTROS RELATOS DE TERROR

Als membres del club de lectura que han llegit " La sombra del gato y otros relatos de terror" vos comunique que tenim la reunió el dia 31 de maig, a les 5.30 de la vesprada.
Recordeu-vos el que vam comentar, de dur propostes o recomanacions de llibres per a llegir el curs pròxim.
Torneu els llibres el dia de la reunió, ja que son un prèstec de la Biblioteca Municipal.
Gràcies, vos esperem.