LA SALVACIÓ BESSONA

Hi havia una vegada, en un poblet xicotet, prop de Madrid una xiqueta de 13 anys que era molt guapa, i molt mala estudiant però prou espavilada i també era molt oberta cap a la gent; la qual es deia Tamara Gisbert.

Ella es passava el dia parlant amb la seua amiga Raquel Aya i xateant amb el seu millor amic Carles Pellicer; els tres sols anaven a l' Institut de Cotes Sempere no per a estudiar perquè ganes no tenien sols per a parlar sobre el que havien fet la vesprada del dia anterior i a molestar als seus companys, sobretot als més llestos que eren Paloma Benito i el seu germà Alfonso Benito.

Quan la classe finalitzava sempre se'n anaven a la botiga de la mare de Carles a comprar llepolies i menjar-se-les pel camí que venia a durar pels tres un quart d'hora perquè Tamara vivia en la 12, Raquel en la 13 i Carles en la 15 del carrer Pascual.

Un dissabte per la vesprada decidiren anar de festa des de les 8 de la nit fins a les 12:30 de la nit. Se'n anaren a una discoteca en la qual van veure a alguns companys seus com a Victor Giner, Sofia Beltrán i dos o tres més; tots els altres desconeguts per a ells. Un dels desconeguts sense ningun motiu començà a observar tota l'estona a Carles; Tamara s'adonà; així que va convéncer als dos per a que se'n anaren més prompte i que passaren la nit en sa casa, ja que necessitava parlar amb els dos del que havia vist.

Anant de camí cap a casa els dos amics no paraven de preguntar-li que havia passat, que si s’encontrava bé... però ella els deia que en arribar a sa casa els ho contaria tot el que ocorre, no volia parlar pel carrer perquè si no tornarien.

Una vegada allí es prepararen els llits i quan ja estaven Carles i Raquel a punt de adormir-se cansats de preguntar-li tota l'estona que havia passat ella per a picar-los els ho va començar a contar. Els dos es van despertar a poca poc i van començar a escoltar-la i quan els dos van sentir el motiu pel qual els havia fet anar tan prompte a casa començaren a dir-li de tot i a pegar-li amb els coixins.

Quan van passar 15 minuts, Carles va preguntar:

-Per què ho has fet?

Ella va respondre:

-Perquè havia notat en eixe home un mal pressentiment cap a tu.

Eixes foren les últimes paraules que els tres van dir perquè al cap d'un minut tots s'adormiren pensativament.

 Al dia següent es van despertar tots i se'n van anar com tots els dies a l'institut.

Caminant, caminant Tamara va pressentir que alguna cosa mala li passaria a Carles, però no li va donar molta importància.

Quan van arribar al primer pas de zebra, Carles, sense voler, va entropessar i va caure, i un cotxe que baixava a tota canya el va atropellar.

Tots es van quedar espantats pel que havia passat així que de seguida tocaren a l'ambulància . Mentres que Raquel telefonava desesperada, Tamara no feia mes que memoritzar la persona que havia vist en tant sols un segon i intentant memoritzar la matrícula del cotxe.

Quan arribà l'ambulància agafaren ràpidament al ferit i Raquel i Tamara pujaren acompanyant-lo a l'hospital.

Quan arribaren l'ingressaren ràpidament i l'enviaren a la sala de ferits greus.

Les dos amigues s'esperaren fora durant 15 minuts fins que els informaren que el seu amic estava molt greu molt greu i que tal vegada es podria morir.

Passaren 9 hores més fins que els metges els deixaren passar.

Darrere d'elles van entrar desesperats els seus pares els quals decidiren quedar-se ací totes les nits però Tamara i Raquel al menys volien quedar-se un dia i així va ser, es van quedar amb el seu amic.

Quan arribà la nit Raquel s'adormí, de seguida, cansada, però Tamara resistí fins a les dos de la nit. Quan les campanades van tocar ella en un obrir i tancar d'ulls s'adormí i de repent un fum transparent eixia de les seves mans i a poc a poc anava clavant-se dins del cos de Carles, va tardar 14 minuts en acabar aquest fet tan misteriós.

-Toc, toc- algú va trucar a la porta .Era la doctora Jordà.

Tamara i Raquel es despertaren sense saber que feien allí i que li havia passat al seu amic, de seguida demanaren informació a la doctora la qual s'estranyà molt pel que li preguntaven però així i tot els ho digué.

Per a mes seguretat, les envià a una sala de l’hospital per a que les revisaren a veure si l'accident els havia causat alguna cosa greu.

La infermera les analitzà però no els trobà res de mal.

De repent tornant cap a l'habitació on s'encontrava Carles, a Tamara li començà a eixir sang del nas; sense que ningú s'adonara entrà al bany a rentar-se i l'amiga sense saber que li passava entrà darrere d'ella i de pàs aprofità per a orinar.

Mentres Tamara s'estava curant la sang que li eixia. Quan aquesta sang caigué mesclada  amb l'aigua ella va veure unes ratlles negres apareixien i ella les observà i abans de que se'n anaren cap avall va fer una foto amb el seu mòbil tàctil. Ella, la primera impressió, que li va vindre al cap va ser que no era normal i que això li estava indicant alguna cosa important.

Quan acabà d’eixir, Raquel, sense adonar-se del que havia passat anà darrere d'ella.

Quan arribaren a la sala descobriren que estaven allí els pares de Carles esperant els resultats. Als cinc minuts aparegué la doctora Jordà, l'encarrega d'aquest cas, i els informà que el seu fill estava molt malament i que dins de tres dies moriria.

Tots al escoltar el que va dir la doctora es quedaren de pedra; tant, que Raquel i la mare de Carles, Amalia, es desmallaren i van tindre que portar-les a una sala de l’hospital.

De repent, Tamara es va sentir molt mal sabent que en pocs dies el seu amic moriria,i sense donar-se compte començà a pensar en la persona que havia atropellat a Carles però no va caure en ninguna conclusió.

Eixa mateixa nit decidí anar a la discoteca per a oblidar-se del món real que estava vivint.

Ballant, ballant, de repent, escoltà:

-Emilio, quina hora és?

Al escoltar-lo es girà i al veure'l li va vindre la imatge de quan l'amic fou atropellat, coneixia eixe rostre i també a la persona, era la que una setmana abans no parava de mirar a Carles.

Ella va continuar ballant fins que li va entrar set, i de repent tota cabrejada, amb el got a la mà anà i s'arrimà a ell i li digué:

-Per què ho has fet això?

L'home, tot estranyat, li digué:

-Però de que collons estàs parlant-me mocosa, ves-te i deixa’m!

-No -va dir ella- de cap manera deixaré que no em contes la veritat , perquè no ho confesses a tots que vas atropellar a Carles Pellicer.

-Però que dius xiqueta , jo no he atropellat a ningú ves-te si no vols que cride a la policia.

Això ho faré jo com no em digues que va ser vostè.

De repent l'home l'agafà del braç i començà a estrényer-li-lo i ella sense adonar-se comença a despendre un fum transparent que li entra ràpidament pel nas i anava deixant-lo dèbil.

Ella menejà el braç per a que la deixara i començà a correr i sense voler va entropessar amb una xica:

-Chass-, va fer el got al cap d'un ballarí de repent, quan tiraren a disculpar-se les dues obriren la boca i pegaren un crit mesclat amb un poc de rialla:

-Ah ! Però si eres idèntica a mi.

-Tu també.

Les dues un poc desconcertades anaren fora al jardí de la discoteca i es posaren a parlar; tota l'estona es preguntaven com era possible fins que van canviar  de tema i decidiren quedar-se a dormir en la casa de Tamara.

Tota la nit estigueren parlant fins que arribà el tema de que Carles s'estava morint.

De repent van veure un home que anava armat i davant d'ell una xica corrent desesperada. Elles sense donar-se compte s'agafaren de les mans i de repent una llum transparent els eixia a les dues i en un obrir i tancar d'ulls van veure que eixe home no portava una escopeta si no un gat molt enfadat que es va encarregar personalment de donar-li el seu merescut.

Després  de veure el que ocorre descobriren que les dues juntes tenien poders per a fer ho just i ho correcte.

De repent a les sis del matí sonà el despertador les dues no ho havien marcat a eixa hora si no a les nou, de repent, els començà a eixir sang del nas a les dues però no amb les ratlles negres que li eixiren a Tamara si no que eixa sang era cent per cent pura. Aleshores les dues van percebre que tot anava bé.

Les dues es tornaren a dormir, i al san demà se'n anaren corrent a l'hospital per a unir les mans i salvar al seu amic.

Corrent, corrent van veure que en el periòdic ficava: “Emilio Cantó a quedat detingut per l’atropellament de Carles Pellicer”.

De seguida Tamara es va quedar tranquil.la sabent que el fum que va soltar va funcionar.

Quan arribaren a l'hospital els demanaren a tots que s'enixqueren i aleshores enjuntaren les mans i de seguida Carles va obrir els ulls i va eixir del coma al que estava sotmés i es recuperà totalment.

Rita Jordá - Pablo Beneito

2n ESO

LA PEDRA DE LA VIDA

    Jaume era un xiquet de 16 anys, vivia a Mallorca,era alt ,prim, amb els cabells llisos com els fideus.

         Era una persona amable, honrada  i reservada.

        Va tindre una infància molt dura, perquè va perdre els seus pares en un accident de trànsit quan ell era menut. Li encantava tot  el relacionat amb la fabricació de coses, perquè el seu pare va ser un dels millors inventors de la ciutat. La seua passió per construir li venia de família .   El va criar la seua tia Margarida,sempre pendent d’ell , molt preocupada  que no li faltara de res.

        

      Jaume la majoria de nits les passava plorant i recordant els seus pares: ell faria tot el possible per recuperar-los.

            Bé, però tot no anaven  a ser desgràcies en la vida de Jaume, ell no podia imaginar què li deparava el destí. 

          

          Era dissabte de matí i Jaume no havia d’anar a l´ institut. Es va fer el  cafenet  dels matins i es va menjar unes galetes  delicioses que li preparà sa tia Margarida.

      Marga com tots els dissabtes, se´n va anar al  mercat  i Jaume es va quedar a casa, avorrit i sense saber què fer.

Va buscar per les prestageries, i de sobte, es va trobar un llibre que no havia vist mai.

     Es va ficar tot encuriosit a llegir-lo i al pronunciar una frase, Jaume va ser atrapat  pel llibre.

   Tot  esglaiat i sense saber què fer,  va arribar a un món en què tot  era blanc i on hi  havien una espècie d´éssers  revolotejant  pel cel .

   Jaume va pensar que s’havia tornat  boig i va demanar ajuda . De sobte,  va aparéixer una jove alta,amb  cabells llargs i  ulls cristal·lins, que el deixaren bocabadat.

 

   Es tractava de la fada de la vida, i ella li va contar  que havia sigut elegit per a una missió molt perillosa, i que si acabava amb èxit, tendria una recompensa .

   La missió  consistia a entrar en  quatre regnes : el del foc,el del vent,el del mar i el de les plantes.  Una vegada allí, hauria de trobar en cada regne un fragment de la pedra de la vida. La llegenda deia que si es juntaven els quatre fragments de la pedra, aquella cosa que desitjara es faria realitat , Jaume va aceptar el repte, i la fada li va dir que anara molt en compte,perquè  en cada regne li farien una prova i que tenia vint dies  per portar els  quatre fragments que formaven la pedra, i  que si ho aconseguia es realitzaria allò que més desitjara. Jaume ferm i segur es va acomiadar de la fada, i va eixir en busca d´aventura.

            De sobte, va aparéixer en una sala molt estranya amb quatre portes. Cada una  donava a un regne diferent. Ell no sabia per quina començar i finalment es va decidir per la de la dreta.

            Al obrir-la, es va trobar un bosc encantat ple de criatures màgiques, donyets, plantes i flors de tot tipus.

            Un donyet anomenat Sócrates, li va dir que estava en el regne de les plantes  i allí hauria de fer la primera prova.

    Jaume es va situar en una espècie de quadrilàter, i  al  costat estava el contrincant,  una planta carnívora, lletja com ella soles d’uns  quaranta metres d’altura.

   Jaume amb una espasa va començar a lluitar, la flor anava  obrint la boca per intentar menjar-se´l. Jaume anava esquivant-la. Després d’una llarga estoneta, la flor  pareixia que ja ho tenia tot guanyat, però  de sobte,  Jaume li va clavar la espasa  enmig  de la tija i la va matar. El  donyet li va donar el primer fragment, i va eixir del regne.

     

     Va tornar a la sala de les portes.Una vegada allí content pel que havia fet, va elegir la porta de l’esquerra.

     Va aparéixer en un espècie de riu cabalós i allí l’esperava el mateix donyet que estava en el regne de les plantes,per a fer-li la segon prova.

      

     El riu el va conduir  a un inmens oceà. Ja estava en el regne del mar.Allí evidentment tot els carrers,  cases i tot estava en el fons.La següent prova, consistia a clavar-se en el pantà de la mort i rescatar  un ancià, que estava encadenat a unes roques . Eixe pantà estava replet de criaturas marines  molt estranyes.

    Va començar la prova i es va llançar al pantà. Allí Jaume va anar buscant  la persona que havia de rescatar, però es va trobar amb un  grup de sirenes que intentaven matar-lo. Van passar dotze minuts, i per fí,  va  aconseguir rescatar  l´ancià de les cadenes, i quan anava a eixir a la  superficie ,abans que s’acabara el temps per aconseguir la prova,  es va trobar una xiqueta  petita que estava empresonada entre unes algues gegants, i va decidir anar a  salvar-la ,encara que allò podria suposar estar eliminat de la prova per passar-se del temps. Després de lluitar i lluitar amb la seua espasa,  va aconseguir trencar les fulles de les algues que subjectaven  la xiqueta.

   Va arribar a la superficie amb les dues persones, i van decidir donar-li el fragment de la pedra, a l’ haver demostrat una gran humanitat i valentia, i no haver deixat  morir a la xiqueta, a pesar d´haver superat el temps  establert.Jaume tot content i amb el segon fragment va eixir del regne del mar.

 

Després d´un temps, va arribar a la sala de les portes,li quedaven  les dos del mig. Ell  es va decantar per la de la dreta.

Allí ràpid i puntual en l’entrada  estava  Sòcrates que anava en un helicòpter perquè era el regne del vent, i li portava un llistat de preguntes que havia de resoldre, preparades per la deessa Atenea (deessa de la intel·ligència i la saviesa).

Eren preguntes complicades,  amb moltes enganyifes com per eixemple: unes preguntes semblants als antics jeroglífics dels egipcis,què el pobre Jaume quasi es torna boig per a resoldrel’s.

Després de conestar-les totes molt hàbilment, el donyet li va donar el tercer fragment .

  

 I una vegada més va arribar a la sala de les portes, en la qual sols quedava una porta per entrar.Era el regne del foc, sense cap dubte,  l´últim regne i el pitjor de tots.

Tot estava cremat ,les cases,el sòl estava cobert per lava…

L´ última prova consistia a  enfrontar-se a un ser menyspreable ,repelent,que venia del seu món, una espècie d´infern , i allí estava el poderós Ares.

 Jaume  estava esglaiat, sense cap dubte era la pitjor prova.

    

    Va començar la prova, i va aparéixer Ares amb un aspecte de dimoni que al vore´l  va fer tremolar Jaume..Bo,van començar a lluitar per tota la ciutat,Ares, no deixava de llançar-li foc amb el seu trident, i el pobre Jaume es defenia com podia, agafant amb força la seua espasa.

Va passar una estona, i Ares anava guanyant, Jaume anava endarrerint  cap al foc, i quan estava a punt de caure en un riu de lava, Jaume amb la gran destresa que el caracteritzava, i amb l´ajuda de la seua espasa, va fer eixir per l´aire el trident  d´Ares . Ares, sense el seu trident va quedar vençut,  i es va tirar al riu de lava,d´on mai havia d’haver eixit.

    

   Jaume molt content i emocionat pel que havia fet, va eixir del regne.Es va acomiadar  de Sòcrates,el donyet que l’ havia acompanyat a les proves, i li va demanar que sempre el recordara.

Quan havien passat 19 dies ,va tornar al cel,amb els 4 fragments de la pedra, on l’ estava esperant la fada de la vida.

 

La fada el va felicitar , per demostrar uns valors grandiosos: en el regne de les plantes destresa, al matar  la flor; en el regne del mar humilitat, al salvar les dues persones, en el regne del vent  intel·ligència, per haver contestat les preguntes,i en el del foc habilitat, per haver pogut véncer el poderós Ares.

  

  Al reunir eixos valors, va poder obtindre  la pedra de la vida.

La fada de seguida es va posar mans a l’obra a fer el ritual.

Va dir unes paraules màgiques : “vita nostrum petra vita’’ i els quatre trossos  es van ajuntar.

Aleshores, només agafar la pedra sencera ,va notar dins del seu cos un corrent de felicitat i energia desconeguts fins eixe moment.Energia que li aportaven els seus pares,animant-lo a viure la vida amb entusiasme,esforç i alegria.

De sobte, va notar com el seu cos era arrossegat per  una mena “d’huracà” que el transportava fora del llibre.

D’eixe moment a hores d’ara, sols li queda el record d’ un bona esgarrafada en el cap, un mal de cames horrorós,però tot adobat d’ una sensació d’alegria felicitat i optimisme desconegudes per a ell .

     Eixe matí assolejat va decidir acompanyar sa tia Margarida a passejar per la bonica ciutat de Manacor.

      Li contaria aquest somni………?, vorien Rafa Nadal………….?????????.

María Giner

2n ESO

Asarts

En l’any 2.576, hi havien huit planetes diferents:

Kurimé, Sunev, Astri, Ramt, Jupter, Sturn, Arú i Tuptep.

            En tots aquestos planetes, vivien una gran quantitat de blandi i blues, de la mateixa espècie, però amb diferent color de pell. En Kurimé, eren rojos, en Sunev, marrons, en Astri, de color carn, en Ramt, taronja, en Jupter, verds, en Sturn, blau cel, a Arú, blau oscur i per últim a Tuptep eren negres.

            A banda d’aquestes característiques, també hi tenien unes altres de diferents, com la forma de viure, o el tipus de construcción.

            Al primer planeta (Kurimé) les cases eren de foc, i el menjar preferit d’ aquest planeta eren les llonganisses i les botifarres, perquè són  molt fàcils de torrar.

            Al segon planeta (Sunev) les cases eren de tota mena de pedres, i el seu menjar preferit era la pizza.

            Al tercer planeta (Astri) les cases estaven contruïdes als arbres, i el seu menjar preferit era el peix.

            Al quart planeta (Ramt) les cases estaven contruïdes en rajoles de colors, i el seu menjar preferit era el salmó fumat.

            Al cinqué planeta (Jupter) les cases estaven construides amb bombolles d’ aigua molt resistents, i el seu menjar preferit eren els macarrons.

            Al sisé planeta (Sturn) les cases estaven construïdes amb forma de torres i als balcons la barana era en forma    d’ anell( com els que tenia els seus planetes) i el seu menjar preferit eren els calamars a la romana.

            Al seté, les cases estaven construïdes amb minerals de diferent tipus, i el seu menjar preferit era l’ amanida.

            Al huité planeta (Tuptep) les cases eren iglús i castells de gel, i el seu menjar prefereit eren els gelats (per això tenien tantes caries).

La tecnologia va anar avançant  en tots els planetes fins que van descobrir que hi havien altres planetes galàccia que hi vivien (Via Làctea).

            En Jupter van planejar una expedició per a explorar a Sturn d’ací dos mesos.

Durant mes i mig, en tots els planetes, van estar preparant tot el que era necessari: telescopis, ulleres de sol, menjar (el seu preferit), begudes isotòniques i energètiques, armes, i en alguns casos també uns quants coets artificials.

Això, si, el menjar no era el mateix en tos els planetes, perquè cada un d’ aquestos tenia el seu menjar preferit, i les begudes de tots els planetes no eren les mateixes, perquè tenien un sabor diferent.

            En l’últim mig mes van estar preparant totes les disfresses (aquestos eren com els blandi i blues del planeta al qual anaven a conquistar).

 

           El dia abans de l’eixida van fer una festa d’ acomiadament a tots els exploradors, en tots els planetes, menys en Tuptep, que a última hora va decidir no anar perquè ell es conformava en el que tenia i no necessitava més innovacions per a poder viure bé.

            A l’endemà, a les 7 del mati (aproximadament) tots els exploradors de tots els planetes van agafar les seues respectives naus per anar-se’n i arribar al seu destí dins de la data prevista.

            Els exploradors de Kurimé, exploraven el planeta Sunev, els d’aquest, Astri, i així en tots els planetes, perquè volien tenir-ho tot per a ells, menys Tuptep que es conformava en que tenia.

            Tots iniciaren el seu viatge, amb intenció de arribar als seus planetes i conquistar-los, però això no va poder ser així, perquè a l’arribar vegeren que el planeta estava habitat.

            Estaven molt extranyats, perquè tots els exploradors es pensaven que en el seu planeta era l’únic en el qual hi havia vida, per això els exploradors de Rant van decidir tirar coets per a que els blandi i blues del seu planeta vingueren en la seua ajuda.

                                                                                                            

A banda de Rant també hi havien altres planetes com Arú i Astri que van tirar coets per a demanar ajuda als habitants dels seus planetes per a que els ajudaren a conquerir el planeta que havien anat a investigar.

Els habitants de cadascún dels planetes anteriors, al veure que els seus exploradors necessitaven ajuda, van acudir el més ràpid que van poder. Però de viatge van veure que en els altres planetes també hi havien blandi i blues lluitant contra blandi i blues. En arribar al seu destí van avisar als seus exploradors de que en els altres planetes també hi havien riqueses que altres blandi i blues estaven intentant conquerir.

Van pasar anys i anys i anys… de dures guerres, , fins que Tuptep cansat de veure com anaven destruint-se els planetes, va enviar una carta a cada planeta, en la que deia que no volia més guerres (no servien per a res). Aleshores els va proposar que s’uniren tots els planetes i formaren un hiperplaneta en el qual Tuptep fora el satèl·lit.

Tots van estar pensant la proposta de Tuptep però no es decidien del tot; però al cap de uns quants mesos van acceptar i li ho van comunicar a Tuptep. Els habitants d’ací es van posar molt contents de veure que en un poc de comprensió es podia tindre tot, sense lluiar ni destroçar cap planeta.

             Irene Bataller - Núria Vilaplana

2n ESO