Paradigma del Sistema Educatiu

Ara que ens atiborrem de burrocràcies mil, de normatives farragoses i bons propòsits de principi de curs que potser acabem abandonant en la 1ª avaluació, m'agradaria que pegàreu una ullada a aquest video. En ell, Ken Robinson, de qui ja he comentat alguna cosa en un altre lloc, parla de la importància de la creativitat i saber gestionar les emocions com a base del nou model d'escola.

S'accepten comentaris.
 

Micropoesía amb Ajo

Una micropoesía de Ajo Micropoetisa per començar el curs lector!

Desordenando la felicidad me encontré con la vida. 

Xocolate corretjós

Tot va començar, un fatídic 3 de desembre, quan a una innocent classe de 3 E.S.O A, el professor de valencia els obligá a treballar com a negres per a ell, mananlos a cadascun un treball que consistia a inventar un conte, que despres si passava les proves davant les implacables observacions del profesor com si de la I.T.V es tractara, seria destinat al sambori.

El que els alumnes no sabien era la tragedia que s’esdevendria a l’hora d’exprimír els cervells com a llimes per eixir del pas amb una historia d’aquestes de dracs de color rosa i princeses amb botes militars.

Aquella nit, una figura misteriosa es presenta a les immediacions on els alumnes passaven mes de la meitat de la seva vida en estat de captiveri, després que aquest personatge tingués el valor de presentar-se a hores en les que alli no hi havia ni una ànima, i que segrestara un panini per a satisfer la fam que l’aguaitava, indagá als fitxers del centre per obtindre allo que menys interessa, un llistat dels noms dels alumnes amb les corresponents dades esçencials com són: nom, cognosms, el teléfon i les postres favorites. Ningu, se n’adoná de la seva presencia.

La nit següent, la mateixa figura misteriosa, es presenta casa per casa, inexplicablement, s’enfila per baix de les portes i amb una rapidesa inpactant i l’ajuda d’un aparell per a succionar la imaginació, que mes que un aparell de alta tecnología pareixia una aspiradora, s’endugué eixa substancia tan cobdiciada de tots els alumnes... almenys, de quasi tots.

El dissabte de matí, la nostra protagonista es disposà a finalitzar el treball de valencia quan caigué en el compte que alguna cosa succeïa.. la seua imaginació no estava! La noia indignada decidí indagar, estava més que segura que no podia haver-la perduda.. el mòbil, les claus, la cartera.. ho perdia tot però la seua imaginació sempre la portava ben nugada!

Es recorregue tots ells llocs imaginables, pastisseries, fàbriques abandonades.. i endivineu què! No encontra cap indici del lladre d’imaginació. Normal, sense aquesta substància preciada a qui se li ocorreria on buscar? Pel que sembla el lladre no era suficientment bo perquè a la nostra amiga se li ocorregue un lloc on buscar.. el lloc on ella anava a imaginar històries! En efecte, no s’equivocà molt perquè en arribar detectà una marca amb forma de I en el terra i una tarjeta amb les inicials de X. C...

X.C? qui hi havia amb aquella localitat, interessat amb la imaginació dels jovençols i a més amb aquelles inicials? Despres de molt pensar i descartar noms com: xocolate calent o xancleta correjosa, després de molt caminar veié un cartell d’una actuació d’un comic molt bo i molt apreciat: Xavi Castillo

Alguna cosa dins d’ella li deia que alló tenia alguna cosa a vore... però què?! Xancleta claneta... xocolate corretjos... Xavi corretjos... xocolate Castillo... Clar! Xavi Castillo!

La noia s’entrevistà directament amb Jordi Sedano per a concertar una entrevista amb el còmic, l’encontre tingué llloc al mateix ajuntament, a aquella mateixa hora de l’endemà. Aquell home, polit, amb apariençia de tindre les coses molt clares aquell dia pareixia un poc impacient.. sense duptar-ho el pobre Xavi en un tres i no res es veié a rebossar de preguntes, no se sap bé si per l’estrés, la por de veure’s agafat o que el dinar no li havia sentat bé.. ho confessa tot, no volia tota la imaginació sols un poc, la necessitava ja que ell amb el pas del temps i tantes actuacions anava desgastant-se, no controlar la maquina havia fet que anara furtant-la tota i ja se sap, la imaginació es com els bolets, si l’arranques d’arrel ja no torna a créixer.

El còmic es disculpà, tornà tal i com havia furtat tota la imaginació als nens de la classe de tercer i es comprometé amb la noia a ajudar-la un poc amb la història.

Uns dies despres entregaren aquells fulls plens de poder imprés a ells a la professora de valencià, la historia de la nostra protagonista no fou l’elegida per al premi però una cosa estava clara, s’havia lliurat del 0.

Cristina Pascual

ASSASSINATS EN CADENA EN UN INSTITUT

Neus Pérez Ruz 1r ESO A

No esteu farts que la gent vos subestime i pense que no pots aconseguir els teus somnis. No els feu cas podeu aconseguir totes les metes que es propongueu. Jo per exemple sonmie aconvertir-me en la “Sherlock Holmes”del present ( per a qui no sàpiga qui és Sherlock Holmes, que ja és un poc indignant, és el millor detectiu de totes les novel·les de misteri i assassinats) però clar com que sols tinc 15 anys doncs ningú em tracta seriosament. Però sabeu que encara que ningú em veja futur com a detectiu m’és igual si m’ho propose ho puc aconseguir!

El meu nom és Júlia Reig vaig a 3r d’ESO a un institut de Barcelona allí estudie i faig la meua vida social .Sóc d’estatura normal , tinc el cabell desmuntat i llarg d’un color marró fosquíssim. Els meus ulls són castanys obscurs. No m’agrada presumir de mi mateixa però sóc una de les alumnes més intel·ligents de la meua classe . M’encanten els esports , la música i llegir sobretot llibres de misteris i d’assassinats. Visc en un apartament davant de “La Sagrada Família” amb ma mare i el meu germà menut és molt xafarder de 9 anys, però prou llest. Supose que es preguntareu perquè vull ser detectiu si és molt arriscat i et pots guanyar molts enemics , si tot això és veritat però mon pare em va ensenyar que mai hi ha un motiu realment bo per a llevar-li la vida a una persona per molt odi que li tingues i que sempre hi ha persones que moren sense motiu i el seu assassí se’n va com si no haguera passat res, això és intolerable! Mon pare era el millor detectiu que va xafar Barcelona em va ensenyar tot el que sé però un dia mentre s’ocupava d’un cas el van sorprendre i el van matar. A falta de proves la policia va declarar el seu cas com a suïcidi però jo no crec que mon pare es suïcidara , ell no. Per això vull fer-me detectiu per a demostrar que mon pare no era un suïcida i per a capturar a la persona  que va posar fi a la seua vida.

El vacío

 El atardecer que estaba observando desde su ventana era precioso. La silueta rojiza del sol entre las nubes bañaba de color todo el parque que tenía enfrente de su casa. Los árboles de hoja caduca se estaban despidiendo de sus grandes copas llenas de vida, para dar paso a simples ramas desnudas que parece que busquen consolación unas de otras.

   A medida que pasaban las horas, su pequeña habitación entraba en más penumbra. Pero Darío ni se inmutaba, desde hace ya un  tiempo que no le encuentra interés a absolutamente nada. No le encuentra motivo a nada. Nada es importante para el. 

   Cuando se dispuso a encender un cigarrillo y sentarse en su butaca de cuero a fumar y leer un libro, sonó la puerta. Estuvo un instante pensando si debía de abrirla, ya que era su día libre y no esperaba a nadie.   Luego refunfuñó por lo bajo y se acercó a la puerta, miró por la mirilla y no vio a nadie, entonces preguntó “¿Quien es?”, nadie respondió. Volvió a preguntar y tampoco obtuvo respuesta. Pensó que era un tomadura de pelo y decidió volver al sillón. En ese momento oyó una voz suave y elegante, que no sabía reconocer muy bien si era femenina o masculina. Esa tenue voz solo pronunció una palabra: 

- El vacío- .Inmediatamente se acercó a la puerta  miró por la mirilla, no vio a nadie. Pensó que era obra de su imaginación y decidió volver de una vez al sillón. - ¿ Por qué te escapas de mí?- Preguntó la voz. De inmediato volvió a la puerta y preguntó otra vez quien era y ya con un tono de voz malhumorado por que pensaba que era alguien que intentaba estropearle el día. -Sabes que siempre voy a estar allí, por mucho que intentes esquivarme-. Darío no se lo podía creer. ¿Con quien  le estaba hablando?

Le dijo que o se largaba o llamaría a la policía, pero este le decía que no serviría de nada. Y era verdad no tenía pruebas evidentes de que allí hubiera alguien. Entonces pensó que era una voz en su cabeza la que le estaba hablando. Una voz irreal, tal vez las sesiones con el psicólogo lo único que hicieron era perjudicarle más, y ha hecho que pasara de un simple deprimido a un esquizofrénico. Comenzó a gritarle-¡vete de aquí! ¡Solo eres una voz en mi cabeza. No eres real! 

-¿Y qué es lo real?- Le preguntó la voz. Realmente como podemos saber si lo que ven nuestros ojos, lo que oímos, vemos, olemos y tocamos es lo real. 

En ese momento Darío se quedó pensando, y se dio cuenta de que esa extraña voz tenía razón. Pero aun así su mente escéptica le impedía aceptarlo del todo.

Escenario de un crimen

No podía creer que aquel tipo fuera yo. Hacía escasos segundos que aún seguía vivo. Ahora me encontraba en aquella lúgubre taberna con un disparo en la cabeza, toda mi sangre proyectada contra la pared. Lo veía todo como el espectador de una película de terror. Definitivamente era lo último que esperaba que ocurriese tras la muerte, nunca fui un devoto creyente, quizá sea eso. No era el único que había hecho las maletas hacia “el otro barrio”, el tabernero yacía en el suelo con un disparo en el pecho, derribado contra las botellas de alcohol barato que exponía en la estantería tras la barra. El pobre hombre no llegó a tiempo, en su mano aún sujetaba con fuerza la escopeta Ithaca 37 que guardaba para este tipo de ocasiones. Había otro hombre muerto, un chico de unos 22 años que parece ser que salía del baño cuando pasó todo. La pesada puerta hacia el aseo de hombres estaba entreabierta, y el cuerpo estaba apoyado en ella. La caja del mostrador estaba desvalijada, se habían llevado todo el dinero. Supongo que una escena típica de Los Ángeles en los años 40. Era extraño, nunca esperaba morir en un altercado pese a vivir en la ciudad con mayor índice de criminalidad del país. 

De repente, se oyó un suave campaneo que indicaba que alguien entraba por la puerta. Un hombre mayor, de unos 60 años, vestido con un traje gris y un sombrero a juego no podía dar crédito a aquello que veía. Sus ojos incrédulos captaron una imagen que le causo arcadas. Ni siquiera puso un pie dentro de la taberna cuando arrancó a correr en dirección hacia una cabina telefónica, la única que había en toda la calle. Deduje que llamaba a la policía. Por desgracia para el viejo probablemente le esperaba un duro interrogatorio en las oficinas del L.A.P.D. El cuerpo de policía de Los Ángeles es famoso tanto por sus resultados, como por sus violentos métodos; y además sufre tal acusado grado de corrupción que no es de extrañar que se vean relacionados con los asesinatos que ellos mismos investigan. El hombre no se marchó por miedo a una posible inculpación, permaneció en el exterior de la taberna en la oscuridad de la noche, apoyado contra el cristal de espaldas a la fatal escena. 

8è pis

Aquella nit  dormia tranquil·lament quan de sobte el meu llit va començar a tremolar ,cada vegada era més fort, i més, i més fins que em vaig caure del llit. Com podia haver-me  caigut del llit i  que la casa seguira com era abans sense cap badall  ni  objecte pel sòl? Ma mare va vindre de seguida a veure que m’havia passat perquè segons ella només havia sentit un fort soroll .             -Miquel, jo pensava que ja eres prou gran per a caure’t del llit. Quan tenies quatre anys ja em pareixia que eres major per a fer eixes xorrades .             -Mama, tu no has sentit el terratrèmol  -li vaig dir sorprès per l’estranya cara que hi posava -,però si tota la casa tremolava com si tinguera un fredor recorrent-li el cos.             -Donç mira el que et dic, pense que tot ho has somiat i que ben segur ,demà ho oblidaràs. Però una cosa sí ,no et tornes a caure del llit! Vaig intentar dormir i pensar en el que ma mare m’havia dit, tot era un somni i demà probablement no recordaria res però es que era tan real que no podia nomes creure que era un somni, a més ,jo ja no em queia del llit!  No vaig aconseguir oblidar-me del tema i vaig passar les hores que em quedaven abans de anar a l’ institut  mirant el sostre panxa amunt ,sense moure’m. Nomes sentia el tic-tac del meu despertador que ara em pareixia més fort clavant-se en l’ interior del meu cor i anant compassat com si fos la mateixa màquina que s’hagués fusionat. Quan per fi va sonar, em vaig alçar ,no tenia ninguna gana d’anar a l’institut però vaig pensar que seria la millor manera de no pensar en la nit anterior. Va ser entrar per la porta de la cuina quan mon pare  va comentar:             -Xe! Miquel,  que cara de fantasma tens avui,què no has dormit bé?             -No, no es això, es que anit Miquel va caure del llit -va contestar ma mare , que entrava en aquell moment i em va estalviar dir-li ho jo mateix. El dia al institut va ser tan monòton que no em vaig recordar de res però va ser quan el meu veí  Pedro, que vaig trobar de tornada a casa, em va comentar que ahir li havia passat una cosa estranyíssima i que ara li feia vergonya contar.

El desamparo de tu mirada

Dicen que el principal aliciente de la vida es la felicidad, pero ¿qué haces cuando ésta desaparece? 

¡Ring-ring! 

• ¿Diga? 
• Daniela hija, ya están los dos juntos. 

3 años antes. 

Era una chica normal. Como las demás. Bueno no. Tenía algo que la hacía especial, pero nadie era capaz de saber qué era. 

Le gustaba salir con sus amigas. Se preocupaba por sus estudios. Quizás algo más de lo normal. No le preocupaba lo que la gente pensara de ella. Era feliz. Quizás algo insegura, pero siempre elegía el camino correcto. 

Daniela tenía 15 años, era rubia, con los ojos marrones y siempre iba vestida perfecta para la ocasión. 

Su pasión eran los animales, pero sin ninguna duda lo que más le gustaba en el mundo era pasar el tiempo libre con su abuela. 

Se había criado con ella y no podía vivir sin ver sus ojos azules cada mañana antes de ir al instituto. 

Una mañana se despertó, fue al salón, pero allí no estaban todos desayunando como de costumbre. 

Fue al móvil. 10 llamadas perdidas. Enseguida se pensó lo peor. 

Habían ingresado a su abuela, pero no era nada grave. Lo que ella no sabia es que a partir de aquel momento aquellos ojos azules ya no la mirarían de la misma manera.