SENSE TU

La música sonava forta, els llums que desprenien els focus no paraven d'impactar sobre els ulls de Claudio dificultant la seua visió. Però a ell no li importava, estava cec d'alcohol, ja no distingia entre blanc o negre, primavera o hivern, llarg o ample. Li donava igual tot, només volia divertir-se com mai ho havia fet abans, beure fins que el seu cos li diguera prou, ja que la seua ment no sabia o no volia conéixer el límit. El seu cos es movia al ritme de la cançó que havia començat a sonar, en el seu rostre un gran somriure, els seus cabells escarotats i els seus ulls injectats en sang.

Havia passat de sostindre un bolígraf amb què escrivia les seues poesies per a ella a sostindre una copa de vodka que li feia oblidar-la.

Ja no era el mateix d'abans, inclús ell s'adonava del seu gran canvi. Arrere havia deixat els estudis, les seues amistats, els seus viatges, els seus poemes, la seua parella... I tot per culpa de la droga. Qui li va fer ficar-se en tot allò? No ho recorda bé, d'allò fa anys. Els seus pares no el volien ni veure, li temien. Els seus amics s'havien oblidat d'ell, fugien. Ella... A ella més aïna li va fer fugir ell pel seu comportament. Vol tornar a ser aquell jove, atractiu, amb les idees clares, intel·ligent, alegre, comprensiu... Però no pot. Resulta difícil deixar les addiccions, i ell més que ningú ho sap. Eixa sensació de relaxació, de no recordar els seus problemes ni angoixes, de riure per qualsevol favada, eixa sensació és difícil d'igualar. Ho pensa i recapacita, quant dura això? Una, dues hores? De què servix quan es passa l'efecte si tornes a ser la mateixa persona que eres unes hores arrere amb les mateixes preocupacions? De què servix fer-li dany al seu propi cos quan sap que sense fumar és més feliç? Se li fa complex trobar resposta a totes les seues preguntes. La troba a faltar, no a la droga, si no a ella. Potser aconseguirà enganxar-lo més que la marihuana. No la recorda bé, però sí recorda aquella sensació de benestar quan estava al seu costat. On estarà ara mateix? Amb algú millor que ell, d'això no hi ha dubte. Se’n recordarà de tot el que van viure? Potser no, a penes van ser un parell de mesos. Encara així la troba a faltar.

Ix de la discoteca i camina fins a sa casa d'un costat a un altre sense poder sostindre's, les cames li flaquegen i té els braços tan dèbils que no és capaç d'aferrar-se a cap fanal. Quin mareig... Per fi, i sense saber com, aconseguix arribar. Es tomba en el llit sense arribar a llevar-se la roba i es queda profundament dormit. Una lleu ràfega de vent el desperta, quin fred fa. S'alça a tancar la finestra i mira al seu voltant. Está tot fet un autèntic desastre, hi ha caixes, papers, botelles, embolcalls i tot tipus de restes en cada un dels cantons d'aquell xicotet apartament. Es porta la mà al bescoll i respira fondo, és hora de posar un poc d'ordre en la seua vida, i què millor que començar per ordenar aquell desastre. Quan es disposa a alçar una caixa cau d'ella un xicotet sobre, al mirar-lo comprova que era una de les poesies que ell mateix havia escrit per a demanar-li perdó per tot el que li havia fet patir. Vol oblidar-la, però no pot, arruga el paper, ja res tornarà a ser com abans...

Però no perd res per intentar-ho. En el sobre està escrita l’adreça, el seu nom, totes les seues dades... Només hauria de fer l'esforç de baixar i tirar-la a la bústia. Però recula, ell no la farà feliç si no canvia, i no es veu disposat a canviar, no li queden forces. Vint anys, li queda tota la vida per davant, i mira’l, no té res ni a ningú. Comença a llegir la carta mentre estreny fortament les dents per a sostindre el plor. Putes drogues…

Andrea Domínguez