divendres, 18 de març del 2016

El misto

                                                                                                    El misto

L'aire travessa el cap roig del misto, de sobte para, de sobte continua. El misto es troba nu, no té por quan, agafat fermament per una ma desconeguda, s'apropa a una velocitat vertiginosa fins a la caixa on fa uns instants estava reclòs, acompanyat de desenes de còpies idèntiques a ell.
Un colp ràpid de dit i, xis!, el seu cap vermell llisca com a càmera lenta (lentament i, al mateix temps, molt ràpid). Pren la flama i creix al seu voltant. Ha sigut com un pessic, quasi no se n'ha adonat i ara el foc balla al seu voltant, reflectint-se en l'espill de l'habitació, fent ombres que creixen, es pleguen i li donen un aspecte fantasmagòric a aquell que agafa el misto, com si fóra un espectre. Mentrestant, la flama es menja la feble fusta, que no pot ni pensar a salvar-se, no lluita contra ella.
La calor comença a ser massa per als dits, la vida del misto toca a la seua fi, i ni tan sols n'és conscient. Ha durat un instant infinit, ha passat una història de la qual no podem contar-ne res més.
La ma s'agita i l'aire es torna violentament, com un huracà, per lluitar contra el foc. Ambdós elements xoquen i com només podia ser: la flama s'apaga, la mà para de menejar-se, l'aire frena altra vegada i l'habitació es queda a fosques. Una nit sense estreles i un misto que descansa al sòl, consumit.


Maria Bou