El
misto
L'aire
travessa el cap roig del misto, de sobte para, de sobte continua. El
misto es troba nu, no té por quan, agafat fermament per una ma
desconeguda, s'apropa a una velocitat vertiginosa fins a la caixa on
fa uns instants estava reclòs, acompanyat de desenes de còpies
idèntiques a ell.
Un
colp ràpid de dit i, xis!, el seu cap vermell llisca com a càmera
lenta (lentament i, al mateix temps, molt ràpid). Pren la flama i
creix al seu voltant. Ha sigut com un pessic, quasi no se n'ha adonat
i ara el foc balla al seu voltant, reflectint-se en l'espill de
l'habitació, fent ombres que creixen, es pleguen i li donen un
aspecte fantasmagòric a aquell que agafa el misto, com si fóra un
espectre. Mentrestant, la flama es menja la feble fusta, que no pot
ni pensar a salvar-se, no lluita contra ella.
La
calor comença a ser massa per als dits, la vida del misto toca a la
seua fi, i ni tan sols n'és conscient. Ha durat un instant infinit,
ha passat una història de la qual no podem contar-ne res més.
La
ma s'agita i l'aire es torna violentament, com un huracà, per
lluitar contra el foc. Ambdós elements xoquen i com només podia
ser: la flama s'apaga, la mà para de menejar-se, l'aire frena altra
vegada i l'habitació es queda a fosques. Una nit sense estreles i un
misto que descansa al sòl, consumit.
Maria
Bou
1 comentari:
Molt curiós!!!!
Publica un comentari a l'entrada