Un fragment de "El món d'ahir" d'Stefan Zweig:
(...) Però van haver de passar uns quants anys fins que no vaig entendre que les proves són un repte, que la persecució enforteix i l'aïllament eleva, sempre que no et faça miques. Com totes les coses essencials de la vida, aquests coneixements no s'aprenen de l'experiència aliena, sino sempre i únicament per la pròpia.(...)
I l'altra, d' "Assaigs" Michel de Montaigne.
QUE EL NOSTRE DESIG S'ACREIX AMB LA DIFICULTAT
No hi ha raó que no en tinga una altra de contrària, diu la secta més sàvia dels filòsofs. Fa poc, reflexionava sobre aquesta bella sentència que Sèneca formulà en favor del menyspreu de la vida:"Cap bé no pot aportar-nos plaer tret d'aquell per a la pèrdua del qual estem preparats." "Tant se val el dolor per haver perdut una cosa que la por a perdre-la"; volia expressar així que no podem gaudir vertaderament de la vida si tenim por de perdre-la. Però contràriament, podríem dir que solament prenem i abracem aquest bé, més estretament i amb major afecte, quam el veiem menys segur i temem que ens el prenguen. Perquè és evident que, de la mateixa manera que el foc s'aviva amb la presència del fred, la nostra voluntat també s'aguditza pel contrast, i que res no és naturalment tan contrari al nostre gust com la sacietat que prové de la comoditat, ni res que l'aguditze tant com la raresa i la dificultat : "El gust que donen les coses és acrescut pel mateix perill que hauria d'esvair-lo" (Sèneca).
Per a mantenir l'amor despert, Licurg ordenà que els casats de Lacedemònia es relacionaren normes d'amagat i que seria tan vergonyós trobar-los gitats junts com amb altres. La dificultat de les cites, el perill de ser sorpresos, la vergonya de l'endemà "la meua llangor, el meu silenci i els sospirs eixits del fons del pit" (Horaci) és el que afegeix el picant a la salsa. Així, s'esdevé sempre; la dificultat dóna preu a les coses. (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada