dimecres, 10 de febrer de 2016

La fundació

La Fundació, d'Isaac Asimov

Este clàssic de la ciència ficció va ser publicat el 1951. Junt als dos llibres que el seguiren, van formar part d'una triologia molt interessant.

L'obra narra com el científic Hari Seldon idea un nou camp científic, la psicohistòria, capaç de predir accions futures amb probabilitat estadística mitjançant la història, la sociologia i les matemàtiques. Amb això, concep la manera de salvar la humanitat davant la imminent caiguda del decadent Imperi Galàctic. La solució és la Fundació, entesa com la formació d'un nou estat allunyat de la resta que siga capaç, amb el temps, de reconstruir la societat.

Tot i el que puga semblar per este breu resum, Asimov no centra l'acció de la novel·la en un sol personatge o en una sola època. La protagonista és la Fundació. Llegir la Fundació és com llegir una novel·la històrica del futur, ja que va mostrant-nos com segons canvia el context que envolta la Fundació, els seus dirigents prenen decisions per adaptar-se i superar les dificultats, com l'ús de la religió o del comerç com a arma política. Així, doncs, veiem com evoluciona el nou estat durant dècades i segles, tot donant la sensació d'estar vivint la història, una història inventada sí, però amb les seues causes i conseqüències.

Un altre aspecte a destacar d'esta obra és que no descriu conflictes bèlics, encara que n'hi haja en el món que crea. És a dir, manté l'acció fora d'escena, i és que realment, l'obra és un recull de diàlegs i pensaments, d'històries sobre política i sobre la societat, tot en un context futurista.

També em sembla curiós comentar que la inspiració de tot plegat, la base d'esta història, és la caiguda de l'Imperi Romà i el posterior feudalisme, segons va apuntar el propi Asimov. La Fundació no és més que el que renaix de les cendres imperials i  descriu i, sobretot, sobreviu a la decadència que l'envolta.

Però l'obra també transmet un missatge, representat pel personatge de Salvor Hardin, persona astuta que quan tots només veuen la guerra com a eixida a una dificultat impossible de resoldre, ell proclama que "La violència és l'últim refugi dels incompetents". Sòcrates també pensava que la maldat humana era causada per la ignorància.

Per finalitzar, només em falta mencionar que esta és la meua novel·la preferida, i estes, les raons per les quals la recomane. I si t'he convençut fes el favor de llegir-la, que t'assegure que és molt bona!

3 comentaris:

Toñi Gonzalez Cantero ha dit...

Genial la teua ressenya, el llegiré.

santi ha dit...

Interessant. Com classificaries el llibre? Et servix alguna de les etiquetes que tenim fins ara?

Llorenç Amorós Serra ha dit...

Sí. Les etiquetes de narrativa, opinió i recomanació. Gràcies per avisar-me d'usar-les.