Nawin

Hi havia una vegada una petita nena que vivia a l’interior de la selva amazònica, concretament en un poblat o tribu que es deia els Amniticalla. Aquesta tribu estava situada en una de les parts totalment verges de la selva, ames a mes mai havia sigut visitada per cap ser humà que de la tribu. Pels voltants del poblat tenien tot lo necessari per a poder viure. Eren una tribu que tenien una gran harmonia amb la natura i convivien ajudant-se mútuament.

Però tornant a la nostra petita nena; una xiqueta d’uns deu anys com a molt,era la filla del “jefe”,una bellesa tant innocent com atractiva. Tenia uns ulls grans, verds com les fulles dels arbres; uns cabells llargs i negres com la nit; i la seua pell era obscura; li deien Nawin.Com tot el món en aquella tribu, Nawin tenia una tasca que fer per a ajudar a viure,concretament la seua tasca era anar al riu a agafar aigua.

La nostra història comença quan un dia Nawin i el seu amic Medci; no s’enganyeu, Medci no és un xiquet, és un guepard;anaven a omplir els cànters d’aigua per a la tribu. El riu no parava molt lluny ¡, sols a una mitja hora caminant com a molt. Medci i Nawin anaven tranquil·lament jugant, quan de sobte es va sentir un tir, tant Nawin com Medci mai havien sentit res paregut i van anar a amagar-se a una cova que hi havia a pocs metres d’on es trobaven. Però amb la mala sort de trobar-se que dins de la cova hi havia un dona tranquil·litzant a un bebè mentre que li pegava una reprimenda a un segon xiquet més major que portava una pistola en la mà. Sembla que per accident el xiquet major mentre jugava se li va escapar la pistola i això va provocar el soroll. Nawin al vore a gent tant diferent va eixir de la cova corrent, i ajudada per Medci van pujar a la copa d’un arbre; desprès de passar una estona allí, la rama en la qual estava Nawim es va trencar fent que  caiguera a terra. Quan Medci va baixar a ajudar-la va clavar la pota dins d’una trampa de caçadors,Nawin intentava soltar-lo però era totalment impossible.  Medci rugia de dolor i va alertar al caçador,Nawin no va deixar l’animal ni tan sols quan aquell home la va amenaçar, no entenia l’idioma així que no li importava el que li diguera. Aquell home se’ls va emportar als dos.

Quan Nawin va despertar tenia les mans lligades a un tub d’un vaixell, davant seua estava Medci dins d’una caixa amb barrots de metall;es va incorporar per a mirar tot el que hi havia, l’únic que es podia vore era aigua, mar per tot arreu. Passats uns cinc dies van arribar a Nova York, el caçador no era un altre que el director d’un circ situat en Central Park. Nawin i Medci van començar a ser utilitzats com a nou espectacle, “Nawin, la amiga de los animales” , era l’estrela de l’espectacle; eixia en tots els animals perillosos a que feren el que ella volia. Quan no estava actuant ni assatjant, la dona del caçador l’ensenyava a parlar i a comportar-se. Van passar sis anys, fins a que Nawin ja era una dona totalment capacitada en els sentits acadèmics i culturals i va decidir que era el moment de tornar a casa. Mai podria fer-ho per les bones , ja que era propietat del circ. Així que va idear un pla senzill,  traure a Medci de la seua gàbia i en la excusa de que havien d’assatjar va poder eixir d’alli sense massa dificultat. Sols hi havia una, no tenien diners, i tampoc molts coneixements de com era eixa gran ciutat. Anaven tots dos pels carrers de Nova York intentant d’algun mode tornar a casa. De sobte la policia muntada en els cavalls els cridà l’atenció i començà a perseguir-los. No era fàcil amagar-se ja que un guepard en mig de la Cinquena Avinguda destacava prou. Desprès d’una llarga persecució vam poder amagar-se en un carreró de China Town.

Estava començant a fer-se de ni i Nawin  va decidir que farien nit allí, hi havia uns cartons a terra que servirien d’aïllant. Estaven ja els dos gitats quan va passar un grupet de xics que se’n anirien de festa. Quan van vore a Medci van eixir corrent, tots excepte un; un xic alt, prim, d’uns desset anys mes o menys. Aquell xic es va quedar allí plantat mirant a Nawin, ella es va alçar a parlar amb ell per a vore si podria ajudar-los.

            -Els teus amics son fàcils d’espantar no?!-va dir Nawin intentant ser el més amigable possible.

            -Si, però es normal, no es comú que la gent vaja amb guepards per la ciutat.- va contestar el xic desprès d’una estona.

            -Per cert em diuen Jake.-Va continuar sense poder apartar la mirada  d’ella.

            -Jo sóc Nawin.I dis-me tu eres d’ací?!-Nawin intentava no sentir-se intimidada, cap xic l’havia mirat així.

            -És clar que sóc d’ací,visc al costat de Times Square des de que era un xiquet.-

            -De deveres, doncs mira necessite que em faces un favor....-

            -No vaig a deixar-te dormir en ma casa.-La va tallar ell per por  que Nawin fóra una “sense sostre” boja.-

            -No és això...Necessite que m’expliques com puc arribar a la selva amazònica.-Li va aclarir ella.-

            -¡¿A la selva amazònica?! ¿es pot saber que te s’ha perdut allí?.-

            -La meua casa, jo sóc d’allí, vivia en una petita tribu de la zona del centre de la selva. Quan era un xiqueta, a Medci i a mi ens van dur ací per a actuar en  un circ...-

Nawim li va contar tota la història sobre la seua vida en el circ a Jake.

            -Uau!! De les coses que es pot enterar un...Mira l’única manera d’arribar fins allí baix, serà via tren amb avio o amb vaixell .Tens papers?!-

            -Sí, però no els tinc jo,els te Spike, el director del circ, és una bona manera d’assegurar-se que no me’n vaja. -

            -Doncs has de tornar al circ i aconseguir eixos papers, jo t’ajudaré en el que faça falta però sense els papers no podem fer res.-

Van acordar que Nawin tornaria al circ i actuaria com si nom’es haguera eixit a pegar una volta. Al dia següent Jake va anar al circ amb son pare dient que era un cercatalents i que volia comprar-li a Nawin. Spike va accedir a vendre-li-la. Però el pare de Jake li va demanar primer tots els papers per a vorer que estiguera tot en regla. I com Spike no se’n va adonar de que era un engany li’ls  va donar.

Aquella nit Nawin, Medci,Jake i son pare Charles, sopaven tranquil·lament a casa de Jake. Nawin i Medci eren lliures i prompte estarien a casa. Charles se’n va anar a dormir i Medci darrere d’ell. Jake i Nawin es van quedar soles al sofà del xicotet apartament. Un silenci incòmode inundava la saleta. Els dos jóvens no sabien què fer, per a Nawin tot era nou, sentia algo que no comprenia. I Jake coneixia l’amor, era jove,però les relacions comencen prompte en la gran ciutat; clar que mai havia eixit en una xica circense,d’una tribu amazònica que tenia a un guepard per mascota i millor amic. El silenci continuava. Desprès d’una bona estona Nawin es va decidir a trencar-lo:

            -Moltíssimes gracies per ajudar-me tant. Conec poc els vostres costums però crec que açò que estàs fent tu no és normal. El més normal és que ahir hagueres eixit corrent quan vas vore a Medci.¿Per què no ho vas fer?

Jake no contestava, seguia en els seus pensaments,intentant aclarir la seua ment. Pel que sembla ho va aconseguir. De sobte li va agafar les mans a Nawin i poc a poc es va acostar a la seua cara, molt lentament.Com si encara no tinguera clar que estava fent. Va soltar una mà i la va agafar del coll, enredant els dits en el seu monyo. Cada volta més prop d’ella, i més prop i més prop fins que ajudant-se amb la mà que tenia al coll. Va acostar a Nawin un poc va tancar els ulls i la va besar. Un bes curt,quan va acabar s’acostà a la seua orella i li va dir:

            -No vaig eixir corrent per que no l’havia vist, en aquell moment soles tenia ulls per a tu.-

Nawin va somriure mentre intentava controlar el seus tremolors; i es van fondre en un altre bes. Aquesta volta més llarg i apassionat, perquè en eixe moment els dos sabien que era el que els estava passant. Seguia havent silenci però no era incòmode era un silenci agradable; el silenci que hi ha quan sobren les paraules.

Al dia següent Jake es va alçar més prompte del normal, no havia dormit en tota la nit pensant en que podia fer per a no separar-se de Nawin,l’amava però ella volia tornar a casa i ser lliure. A l’eixir a la cuina estava Charles prenent-se un cafè. Jake va prendre una decisió:

            -Papa, me’n vull anar amb Nawin a la selva- Va dir amb un poc de por a la reacció de son pare.

Charles comença a riure desesperadament, però al veure que el seu fill  no anava de broma va dir:

            -Però,tu t’has tornat boig fill meu?.No ho permetré de cap manera. Es pot saber per què? Tu tens uns estudis que acabar i una vida ací amb mi o com a molt en un altra ciutat però dins dels Estats Units. El teu futur no està en una selva vivint amb una salvatge i  un guepard.-

-Papa, estic enamorat, no sé com ha passat ni per què però ho estic...-

-Que estàs enamorat?! Eixa és nova,¿com vas a enamorar-te si no fa ni tres dies que la coneixes?-El va tallar Charles.

-Ja,¿ i què més dóna?, la vull i vull viure en ella i si no em dónes el teu permís me n’aniré sense ell. Però no vaig a deixar que se’n vaja, no sense mi. Tens tres opcions: o em deixes i me’n vaig, o no em deixes i me’n vaig igualment o te’n véns tu amb mi.-Li va dir Jake mentre començava a arreplegar coses.

-¿Que me’n vaja amb tu i amb la teua nova novia?¿i de què viurem?-Va dir ell.

-Ah no ho sé!! Sobre la marxa.-Va dir Jake que ja estava guardant les coses de son pare a la maleta.

-Bé d’acord. -va accedir Charles.-Si és que em fas fer unes coses.-

Tots dos es van posar a fer maletes i quan Nawin es va despertar estava tot preparat.

            -¿Què són totes estes maletes?-Va preguntar encara mig dormida.

            -Són les nostres maletes, se n’anem amb tu i  Medci.-Va dir Jake mentre s’enginjolava.-Et vull Nawin i vull viure amb tu.-

Nawin el va abraçar mentre li queia la llàgrima.

            -Et vull, et vull, et vull. No saps com em fa de feliçlo feliç que em digues açò però...-

            -¿Però què?-Vam preguntar els dos homes a la volta.

            -No res, simplement que on anem no necessitareu eixes maletes.-Va dir Nawin sense deixar de somriure.

Dos hores desprès estaven en un vaixell camí de la costa Sud-americana.I als tres dies ja estaven en un cotxe travessant la part més poblada de la selva. Fins al moment de que ja no podia avançar més i van continuar caminant. I  per fi un dia més tard i després de quasi set anys Nawin i Medci tornàvem a casa, amb els seus; van ser ben rebuts tant ells com els seus dos nous amics Jake i Charles. Al poc temps d’açò Jake i Nawin es vam casar i Charles va conèixer a una dona de la tribu, i probablement prompte tornarà a haver boda en la tribu dels Amniticalla.

                                                                       Andrea Aracil Gisbert. 

1º E

 

Gran cañón de Marte

En un món cansat de permetre que es dugueren a terme barbaritats amb la naturalesa, en un món ple de contaminació, injustícies, desigualtats socials, pobresa, discriminació i infinitat de causes per què s'estava veient alterat, més tard o més prompte devia ocórrer allò que la humanitat al complet temia...

10 d'agost del 2102

Per a sorpresa meua va sonar l'alarma de rescat. Vaig mirar el rellotge. Les 05 i 26 minuts de la matinada, en el cim més alt de l'Himàlaia, la muntanya Everest. Em vaig alçar precipitadament del llit i vaig contemplar el paisatge per la finestra del refugi, per a més tard ocupar el seient de la meua nau i donar començar el salvament.

Vaig pensar que una vegada més es tractaria d'una falsa alarma, perquè res pareixia indicar que el matí que s'aproximava seria diferent de la resta. No obstant això, no va passar molt de temps fins a adonar-me que estava equivocat, ja que pareixia que, a mesura que descendia els metres de la muntanya i amb la qual cosa m'anava endinsant en les ciutats, anava observant que alguna cosa aterridora havia passat, el motiu pel  qual tot el món s'esglaiava temps arrere. Però... no vaig poder creure que haguera passat realment.

Vaig considerar la possibilitat d'estar protagonitzant un somni, fins que em vaig adonar que no comptava amb eixa sort. Vaig començar a advertir i examinar des de la finestra de la nau cada racó d'estos llocs, banyats per l'immens tsunami que em feia la impressió que havia sigut la pitjor catàstrofe en la història del ser humà. L'aigua havia acabat amb tot. De seguida vaig entendre que segurament fóra conseqüència del desgel dels pols, perquè ja s'havia publicat i advertit el terrible estat en què es trobaven... Edificis, cultius, cases, enormes terrenys, poblacions al complet havien sigut devastades, i amb elles, la vida dels milions de persones que habitaven allí.

Després de molt de temps de sorpresa, vaig començar a ser conscient del tipus d'inundació que estaven presenciant (els meus ulls), sense donar crèdit, des d’allà alt.

No coneixia quant de temps havia passat des que es va donar inici a aquella desgràcia, però alguna cosa havia de fer respecte d'això -em deia a mi mateix- “si és que encara era possible”.

En els meus 25 anys de vida, mai m'havia sentit tan sol en el món. No obstant aixó, vaig reparar que algú havia sigut l'encarregat o encarregada de fer que la meua alarma sonara...

11 d'agost del 2102

Per més que ho intentava no podia creure el que veia. Per primera vegada vaig ser francament conscient que la totalitat de les descontrolades activitats provocades per l'home havien perjudicat el planeta, i d’aquesta forma, tot allò acabava de passar factura.

I al cap i a la fi, no em vaig vore capaç de fer cap cosa en relació a allò. Per un moment tot es va parar. Vaig sentir angoixa, por i verdadera preocupació, perquè allí estava jo, només, orfe de pare i mare des dels 18 i amb un treball totalment aïllat de la societat i especialitzat en grups de Rescat i Intervenció en Muntanya. Un treball que vaig aconseguir després del meu esforç i interés constants, però abans que res, gràcies al meu gran entusiasme i dedicació per allò que somiava ser des de xicotet, socórrer gent que de veritat ho requerira.

I en un instant de tornada a la realitat, em vaig alarmar en recordar que allí em trobava jo, en la serralada on l'aigua no havia arribat a aplegar, però que això no obstant, poc tardaria.

Devia trobar alguna solució, o almenys esbrinar qui era aquella persona que em va posar al corrent d'aquell desastre amb la seua crida per GPS.

Vaig tornar al meu refugi, i després d'esbrinar que el senyal provenia des d'Espanya, em vaig proveir de tots els recursos possibles i vaig tornar a la nau per a donar començament al meu viatge en direcció a este país, amb el fet de trobar a algú que haguera aconseguit sobreviure al cataclisme.

Vaig partir del punt des d'on em trobava, de manera que vaig travessar la serralada de l'Himàlaia, passant per Índia, Pakistan, Afghanistán i Turquia, per a més tard endinsar-me en el continent europeu.

I va ser llavors quan vaig confirmar les meues expectatives: cadascun dels països que anava recorrent es trobava en un estat deplorable.

Tanmateix, vaig haver de ser fort recolzant-me en l'esperança de trobar a aquella o aquell espanyol que podria suposar la meua empara.

Vaig traspassar Europa a mesura que la nau m'anava indicant el traspàs d'un país a un altre, així com Bulgària, Itàlia, França i per fi el meu destí, Espanya.

15 d'agost del 2102

Passaven els dies i a cada segon podia percebre com estava d'irrecognoscible el món i les pèssimes condicions en què es trobava.

Arribat este moment, per increïble que pareguera, em vaig recordar de la ciència i la tecnologia, l'extraordinari desenrotllament de la qual va permetre que el producte que feia que la nau funcionara fora il·limitat.

Alié a açò, continuava passant el temps i seguia sense localitzar cap punt negre capaç de moure's entre la multitud d'aigua i cadàvers que podia percebre's des d'on jo estava ubicat; algú capaç d'haver subsistit a este fenomen indescriptible.

I llavors va arribar, inesperada i desesperadament, el moment en què vaig poder veure com una parella de persones es trobava situada, amb gran dificultat, en el a penes tros de teulada d'una casa que encara podia albirar-se. Vaig vore com els dos alçaven a males penes els seus braços i demanaven ajuda en veure'm passar per dalt.

Així, no vaig dubtar ni un moment, per la qual cosa vaig haver de servir-me dels coneixements com a rescatador d'alta muntanya per a aconseguir que ambdós s'agarraren a la corda que els vaig tirar des de la nau.

20 d'agost del 2102

“Ho hem perdut tot”, “No ens queda res”, em deien Lluís i Ana. Vaig poder constatar que es tractava de la mateixa parella de persones que m'havia reclamat en el GPS des de la seua vivenda.

Després de diversos dies de repòs, van poder contar-me a males penes com el seu matrimoni s'havia vist destrossat per la pèrdua de dos fills de 7 i 9 anys, a més de la resta de família al complet. Em donava la sensació de ser una parella completament estable, perquè vaig poder veure, admirat, com es trobaven d'units després d'aquella tragèdia i com s'aportaven un suport mutu. Amb tot això, va ser realment commovedor poder veure en les seues mirades l'intens dolor i angoixa que dos pares podien sentir a eixes altures de l'adversitat.

Finalment, i una vegada deixats els problemes a part en la mesura que era possible, els tres ens vam posar d'acord en què havíem de buscar alternatives a allò, encara que intentàrem remeiar l'immens caos només nosaltres tres. Per tant, decidirem, en primer lloc, anar a la recerca de possibles individus que encara habitaren per algun lloc del món, ja que si alguna cosa era evident una vegada arribat este moment, és que tot depenia totalment de nosaltres.

22 d'agost del 2102

No deixava d'invair-me la por en trobar-me davant d'aquella situació. No podia acceptar que allò haguera ocorregut verdaderament. Es tractava de la màxima destrucció mundial que havia pogut existir mai, d'eixa que s'havia parlat durant segles en cases, carrers, centres d'estudi i grans conferències; allò que era conegut com el temut fi del món.

I una vegada arribat a tal punt, submergit en un mar de dubtes em vaig plantejar la qüestió de per què va haver de tocar-me a mi, per què va haver l'atzar de triar-me com a guia davant d'aquella circumstància, per què vaig haver de ser jo, el que entre 9.500 milions d'habitants, haguera de prendre la iniciativa de buscar solució a tot el que succeïx.

I just en eixe moment de reflexió, precisament quan créiem que era verdaderament impossible que qualsevol tipus de ser quedara viu a aquelles altures de la catàstrofe, va aparéixer ella. Al mig de l'aglomeració de despulles, cadàvers, restes i grans quantitats de materials surant a través de l'aigua, es va deixar entreveure, lleugerament, una xica a simple vista dèbil i summament prima (segurament desnodrida a causa dels estralls), però que amb tot això havia aconseguit convertir-se en una dels poquíssims supervivents que allí quedàvem, després de 12 dies d'infern constant...

Vertiginosament, acudim al seu rescat.

24 d'agost del 2102

Portava temps irrompent-nos l'anhelada necessitat d’esbrinar com podia ser que una persona, en aquelles condicions, tinguera tanta capacitat de resistència, així que esperàvem que la xicota despertara, perquè quan ho fera, ens contaria com havia sigut possible aquella resistència; però abans de res, calia decidir què seria de nosaltres a partir d'aquell moment.

Quan despertà i posar-nos a dialogar, vaig dedicar tot el meu temps a observar, un tant sorprés, a aquella xica. Deia cridar-se Mar, tenia 18 anys, i no sé exactament per quina raó em va paréixer una jove increïblement interessant.

Després de parlar vaig poder adonar-me i reflexionar sobre la meua impressió sobre ella. Em va cridar l'atenció (a pesar de les adversitats) el seu particular i subtil somriure mentre ens contava com havia sobreviscut, i alhora, eixa intel·lectual manera de parlar i plantejar-nos possibles propostes sobre el nostre destí.

He de reconéixer que em feia la impressió d'haver-la conegut des de sempre.

Era una jove de semblant bastant blanc i sense cap tipus de maquillatge, junt amb els seus morenos cabells llisos que deixaven distingir en ell metxes de colors clars. 

Em va fer la sensació de veure en ella a una xica suficient segura de si mateixa i immensament expressiva i gestual, però davant de tot era sorprenent la gran tendresa que desprenia, perquè em va transmetre la necessitat de córrer a abraçar-la sense pensar-m'ho dos vegades.

Tot i això, el que més va captar el meu interés van ser eixos ulls color mel que quan em miraven pareixien suggerir-me milers de coses al mateix temps...

25 d'agost del 2102

Era obvi que havíem de deixar-nos de necieses i conversacions alienes a la busca de solucions, perquè no teníem temps per a això, i si el món havia arribat a tal punt, a partir de llavors podíem esperar-nos qualsevol cosa. Havíem de prendre una decisió i actuar al més prompte.

Va ser llavors quan els quatre, després d'hores sumits en un continu conflicte, discussions i grans disputes argumentant les nostres raons, decidirem una solució, començar de zero realitzant potser una autèntica bogeria...

No hi havia res a preparar. Tan sols ens quedava fer-nos realment la idea de què faríem. Estava més que clar: en la Terra no teníem res a fer, per la qual cosa decidim viatjar a Mart per a construir un nou món, allí on una gran quantitat d'experts van confirmar la possible vida al planeta.

Ens vam dirigir cap a les instal·lacions de Cap Cañaberal per eixir de l'atmosfera terrestre des d'un punt òptim pròxim a l'equador de la terra.

Després de col·locar-nos els quatre vestits espacials, vam buscar la plataforma idònia per a enlairar, i a poc a poc la nau va anar col·locant-se de manera vertical. De sobte sentim la pressió de la descomunal acceleració que la nau va generar, tirant els nostres cossos ràpidament contra el seient. Tota la nau va tremolar.

1 de gener del 2103

Comença un any nou per a l'home fora de la Terra.

Ja han transcorregut 5 mesos des del començament del nostre viatge interplanetari, i durant este temps he pogut adonar-me de certes conductes en cada un dels meus companys.

He de dir que per un moment vaig creure que la convivència amb ells en aquest lloc i condicions seria extremadament dura. Vaig fer-me a la idea de possibles altercats provocats ja no sols per contradiccions o diferències entre nosaltres, sinó per l'intranquil fet de veure'ns en la situació en la qual ens trobàvem.

No obstant això, vaig equivocar-me, ja que amb el temps convivint vaig poder ser conscient que tots comptaven amb excel·lents valors i comportaments. Lluís, amb la seua gran habilitat a l'hora d'entretindre'ns en els moments més difícils, aquells en què recordàvem el que deixàrem arrere després de la nostra eixida a l'espai. A més, he de resaltar la seva gran responsabilitat davant les diferents circumstàncies. D’altra banda Ana, que a pesar de la seua incessant negativitat, destaca per saber cuidar de nosaltres més que ningú. I finalment Mar, de qui continue tenint la mateixa opinió respecte a la seua brillant forma de ser, per estar sempre disposada a deixar les seues coses per ajudar els altres.

He de dir que hi ha alguna cosa en ella que m'atrau de manera irresistible.

5 de febrer del 2103

Ja veiem el planeta roig cada vegada més prop.

S'acosta la fi del nostre viatge i el principi d'un nou món.

Havíem d'aterrar. Ens van col·locar el vestit espacial per a l'entrada en l'atmosfera de Mart, i breument, començà la tremolor característica de la nau, la qual cosa em va fer recordar 6 mesos arrere la mateixa esglaiadora sensació.

Va ser increïblement excitant i indescriptible ser el primer humà a xafar el planeta Mart.

Signat; Nick Stevensson

...1132 anys després

Campament arqueològic “Gran Canó de Mart”. Roda de premsa de l'arqueòleg director de les excavacions:

- Després de molts anys de busca incessant, hem trobat el que podria considerar-se el primer document escrit de l'home a Mart. Es tracta del diari de Nick Stevensson, que com és ben sabut per vostés, és un dels quatre primers habitants del planeta Mart que va voler deixar constància de la destrucció de la Terra i l'arribada de l'home a aquest planeta.

 Maria Llàcer Gregorio

1er Batxiller E

ELS TEUS ULLS BLAUS, SÓN LA MEUA RELIGIÓ.

            Eixos ulls blaus són els únics capaços de fer-me realment feliç en aquest món. Cada vegada que els mire em done compte que en realitat, encara que tots diguen que no, tu em reconeixes, que encara recordes aquella xiqueta menuda a qui vas criar, a la qual vas fer i continues fent tan feliç només amb el teu somriure.

            Els metges ens van avisar que açò funcionava així, que a poc a poc aniries perdent la memòria fins que arribaria el moment en què ja no saberes ni el teu propi nom.

Nosaltres ens vam encabotar que això a tu no et passaria mai, i a hores d'ara, després de quasi 7 anys, seguisc sense creure'm que quan em mires als ulls i t'abrace no em reconeixes.

Eres de les poques persones que sé que sempre estan ací i que quan et conte les coses, encara que ja no tingues forces per a respondre, tu m'entens.

No hi ha dia en què no recorde tot el que has fet per mi, cada minut que has estat amb mi durant els meus 17 anys.

No saps com  trobe a faltar anar a ta casa i veure't eixir de la cuina, amb el teu batí lila posat i amb el cabell sempre fet perfectament, o quan telefonava i sempre em contestava la teua veu, això sí, sempre amb un carraspeig abans del “diga?”.

Trobe a faltar alçar-me de matí i que no sigues tu qui em desperte amb un, vinga que arribaràs tard!, o gitar-me a les nits sense que ningú em faça cosquerelles com tu me les feies.

A poc a poc les coses han anat canviant, però jo no em volia donar compte. No volia donar importància a que no saberes que era dimarts i no dimecres, o que no et recordares de fer-me el meu plat favorit; “són coses típiques de l'edat”, però no era així.

Va arribar el dia en què no et recordaves si jo era la teua néta major o la xicoteta, ni tan sols si el meu nom era Míriam o María Amparo.

Però el dia que més em va doldre, va ser sens dubte el que em vaig acostar a la butaca en què sempre t'assentaves, i mirant-me als ulls em vas preguntar que jo qui era.

No saps com em dol anar a veure't ara i que no sàpies dir el meu nom, ni tan sols el teu o que ja no et recordes de les cançons que em cantaves o els refranys que sempre em deies.

Sé que aquesta malaltia és així i que la que la pateix eres tu, però sens dubte, és igual de dolorosa per a qui la pateix com per als que estan al seu voltant, i mai li desitjaria ni al meu pitjor enemic alguna cosa com aquesta.

Has de saber que encara que no puguem estar amb tu tots els dies, ens recordem moltíssim de tu, i et trobem a faltar.

És una batalla molt complicada, però has de continuar lluitant com ho has feta fins a dia de hui i mai t'oblides, de quant que et vull.

Sempre amb mi, iaia.  

Amparo Gómez

1er Batx

Amor al desert: UNA VIDA ÉS PERFÈCTA QUAN ALGÚ Et DEMOSTRA EL SEU APRÈCI CAP A TU

Estic nerviosa, no vull anar, però  al mateix temps tinc ganes d’arribar, pensé que aquest viatge l’haurien de fer totes les persones alguna volta en la vida, ja que es va per a ajudar a altra gent  a poder sobreviure en les poques condicions que tenen, i d’aquella manera, amb un tros de pa els traus un somriure de la cara.                                                                                                          

Vaig al Sahara ocupat, els marroquís han furtat literalment un país, el del Sahara. En 1976 els marroquís van bombardejar  el Sahara amb fòsfor blanc, feren una gran destroça. Ara mateixa hi ha saharauis vivint majoritàriament en uns campaments de refugiats en el desert d’Algeria. Alguns van decidir quedar-se vivint al Marroc, amb les seves condicions i altres no. Be doncs jo en dirigisc a un campament, bé, no és exactament un campament, són els afores del Aayun, allí, encara que sembla perillós;  aqueix es el meu destí. Amb mi allí no vaig a salvar el mon, però si puc ajudar encara que siga a una persona, em quede contenta. Aquella situació és molt depriment ja que han improvisat un hospital, per a poder atendre les víctimes saharauis atacades pels marroquins.

DIA1:

      Quan he arribat, he vist una situació molt trista, tanta pobresa, tanta fam, tanta necessitat ...   L’encarregat d’aquell hospital, Xavier Rodríguez,  m’ha agraït haver acudit, i m’ha explicat que amb mi ja tenen més ajuda, però que a més a més, no em faça il·lusions, i que no pense que quan torne a Espanya les coses hauran millorat per a poder ser feliç i poder dir que havia anat de cooperant a ajudar,ja que seguiran igual i no pararan fins que es signe una treva entre el  Marroc i el Sahara. M’ha assignat una haima diminuta que es com una tenda de campanya per a poder dormir en el temps  lliure, si en tenia.

DIA 2:

M’he despertat per un soroll, un crit d’una dona i deseguida he eixit per a veure què passava.  El seu marit li estava pegant, però no sabia perquè, vaig anar de seguida corrent cridant al home que la soltara, i ell em contestà a crits, no vaig poder entendre’l ja que  parlava hasania. Va ser molt trist vore a aquella dona sofrint fortes punyades del seu home. De seguida que un metge espanyol en va vore  discutint i protegint a aquella dona va vindre corrent a per mi i m’explicà que no podia fer eixes coses o acabaria cobrant jo. Li vaig preguntar que perquè la maltractava i sobretot perquè ningú deia res, i els pareixia tan normal,m’explicà que allí les dones no tenen cap dret, els homes les controlen i fan d’elles el que volen.                                                                                                                 

Una  infermera  es presentà , li deien Marina Garcia, li vaig dir que jo era Paloma Martínez.  (des d’aquell  dia es férem molt  amigues i ella anava assessorant-me i aconsellant-me perquè no clavara la pota.)                                                                                                                           Quan arribarem a l’hospital em col·locaren en camilles i havia d’anar examinant i curant ferides greus, on veia uns casos, que m’agarrava una gran tristor en veure a xiquets plorant tal vegada perquè els marroquins havien assassinat els seus pares simplement per ser saharauis.                A les 14:50 vam parar a dinar i una família ens va convidar a dinar perquè havíem curat el seu home i volia agrair-nos  el treball. Els saharauis són gent molt hospitalària, que de seguida t’acullen o t’ajuden si ho necessites.                                                                                            Quan tornarem a treballar em vaig trobar a un periodista de TVE que havia anat a fer un reportatge, i en veure en les condicions en què vivien hi tornà, però no de periodista, si no de cooperant. Tenia pinta de ser una persona molt especial, amb un gran cor darrere d’aquella cara tan preciosa i que lluïa modestament. Els seus ulls verds, expressaven tranquil·litat, però al mateix temps personalitat i sentit comú. Ens presentàrem. Li deien Pau Valls i tenia 34 anys, dos més que jo. Verdaderament em va caure molt bé i tenia ganes de conèixer-lo més a fons.                                                                                    

Tenia ferides no molt greus als braços a l’esquena i a les cames, lleus contusions, d’una pallissa que uns guàrdies  civils marroquis li havien pegat per manifestar-se amb els saharauis perquè els tornaren el país. Em paregué un acte molt valent.                                                                                                                                 

Quan vaig acabar sen anà, però quedarem per la nit, quan jo haguera acabat, o                    m’haguera escaquejat un poc, per a sopar (si podia dir-se sopar) amb ell.                                       

I així va ser, va passar a per mi a l’hospital i anàrem a la seva haima. Unes amigues saharauis l’avien ajudat a preparar el sopar i a preparar-ho  tot. Soparem cuscús, estava boníssim, i vam estar parlant primerament de la situació del Sahara i de quin era el nostre motiu de la “visita” a aquell  extravagant país. Vam acabar parlant de si havíem tingut relacions en Espanya, i coincidirem de que els dos estàvem solters. Quan acabarem m’acompanyà a la meua haima i ens vam acomiadar, ell es va llançar i ens pegarem un bes apassionat. Va ser el millor de la meua vida, i a ell també li va agradar. Quan me’n  vaig anar a dormir, no podia parar de pensar en aquell bes i en el que significaria per a la resta de dies.

DIA 12:

Vaig  esmorzat te, encara em costava acostumar-me a aquestos esmorzars, ja que jo solia esmorzar un cafè amb una magdalena .Vaig  decidir arribar abans, perquè vaig pensar que tal volta necessitaren la meua ajuda. Xavier, l’encarregat de l’hospital em va rebre  amb entusiasme, i em  va dir que li agradaven les infermeres amb interès i amb ganes de treballar i salvar vides. M’ho vaig prendre  com un cumplit.                                                                                                     

Marina va arribar un poc tard, com sempre, i vam estar xerrant del sopar que havíem tingut el dia anterior ( per suposat, ella ho sabia tot) i es va  emocionar  quasi més que jo, i em digué  que açò tenia futur. Al moment, arribaren uns homes amb turbant arrastrant entre quatre una altre home ple de ferides i contusions. Al Marroc s’havia celebrat una altra manifestació contra el rei marroquí demanant el seu país, i a aquest home l’havien pillat els policies destroçant un aparador de roba i tirant botelles d’alcohol amb foc  i havien començat a pegar-li amb unes porres que porten els policies. S’ha hagut de quedar al hospital, no hem  pogut donar-li l’alta, i ell estava enpenyat en eixir, deia que havia de tornar a per un amic que també el van apallissar i volia veure com estava. Sincerament, si no l’han portat a l’hospital és perquè de la gran pallissa, no ha pogut sobreviure, potser els policies l’hagen matat.                                                                                                        

Ja estava cansada de veure con hòmens i dones morien als meus braços de les fortes pallisses que sobretot els marroquins pegaven als saharauis per manifestar-se perquè els tornen un país que ha sigut furtat violentament per persones sense cor, que són unes egoistes i sols volien que poder mentre que altres persones morien sense sentit i sense merèixer-ho.

DIA 19:

Pau i jo vam passar a una relació més seria,i la meua confiança en ell era plena. Aleshores decidí contar-li que volia anar a L’Aayun, que volia veure la situació en què estaven, ja que tots els dies, la major part de malalts venia del Marroc. Però no sabia com dir-li-ho, ja que no em deixaria anar. Quan vingué a per mi a hora de sopar (com tots els dies) anàrem a la meua haima soparem i jo no vaig poder dir-li el que havia pensat sobre el meu viatge a l’ Aayun. Quan acabarem de sopar, estiguérem parlant de la nostra relació, i em digué que em volia molt, i que no suportaria que em passara res, i que no s’ho perdonaria en la vida. Així em va besar molt apassionadament, i jo molt enamorada li tocava els cabells amb dolçor, però al mateix temps amb passió. Ell començà a despullar-me molt apressa. Començà per la camiseta, i seguí pels pantalons. Jo també li vaig llevar la camiseta i ell es llevà els pantalons. Així es quedarem nus i començarem a fer l’amor, i mentre ell no parava de dir-me amb tendresa que em volia molt, que m’amava. Jo li digué que volia dir-li algo molt important i ell em deia que ja li ho  diria després. I com una boja li vaig soltar que volia anar a l’Aayun. Ell va parar de sobte i molt enfadat em digué que no ho permetria, que era molt perillós i que podia passar-me algo greu i no volia perdre’m. Jo indignada li digué que entenia que estiguera preocupat, però que ell no podia controlar-me i que jo faria el que vulguera i que tenia previst eixir l’endemà pel matí. Ell em va tornar a negar la meua partida, i em digué que si eixia demà que el perdria per a sempre, que corria aqueix risc. Jo em vaig posar a plorar suplicant-li que no em diguera això, que jo el volia molt i no volia perdre’l, però que si em feia triar, si que el perdria, perquè jo no anava a cancel·lar aqueill viatge perquè un home  vullguera. Ell, molt enfadat i indignat, es vestí apressa i atropelladament, i em digué que si demà me’n havia anat, s’acabaria tot el que teniem. Aleshores va eixir de la tenda i sen’ anà.                                                                                            

Aquella nit no pogué pegar ull, però vaig decidir córrer el risc de perdre a la persona que més m’importava en aquella vida.

DIA 20:

Em vaig preparar una motxilla lleugera però amb el bàsic per a poder sobreviure dos o tres dies allí. Em vaig posar menjar, una manta.                                                                                             

Un  amic em va dur advertint-me que em pararia un poc abans, que no volia que destrossaren el seu cotxe, i jo accedí. Va parar i em tocà caminar fins allí.                                                          Vaig arribar i no sabia exactament que havia anat a fer allí, així que m’uní a una manifestació. Vaig veure a una dona amb la seua filla d’uns cinc anys, i vaig pensar que no era el lloc més indicat per a dur a la teva filla menuda.                                                                                             Al cap de mitja hora més o menys, començaren a vindre policies i gent del carrer a per nosaltres inclús gent amb pistoles i metralletes, jo, al igual que tots vaig començar a córrer, però no vaig tindre tanta sort com alguns, un policia m’agafà i començà a pegar-me amb la porra.                                                                                                                                       Em vaig despertar com en una espècie casa en ruïnes, tenia el cap recolzat en les cames d’algú, quan vaig obrir els ulls enseguida em vaig alçar i em marejà i em caigué a un sòl de pedra ple d’escombres. Un home amb una veu coneguda m’agarrà ràpidament i em digué que em tranquil·litzara,que tenia que descansar un poc,i quan em vaig girar vaig veure la cara de la persona a la que més volia, Pau. De seguida li vaig preguntar que què feia allí,i em respongué que sabia que no podia sobreviure sense ell i va vindre a rescatar-me. Jo vaig somriure un poc vacil·lant i li digué que si que haguera pogut, però que m’alegrava de que haguera vingut. Em vaig alçar a poc a poc i li vaig dir que me’n anava per a veure si algú necessitava ajuda, i em respongué que per una vegada en la meua vida fóra un poc egoista i pensara en mi mateixa, ja que m’havien pegat molt fort al cap i necessitava descansar. Però, efectivament, no ho va aconseguir.  Al final  vam anar junts i ell em va agafar la motxilla perquè no duguera pes. Vam estar caminant i vaig veure a la xiqueta de la manifestació plorant al costat d’un cadàver, el de sa mare. El cor es va parar al meu pit i vaig córrer fins a ella i la vaig agafar en braços tapant-li la cara perquè no vegera la imatge de sa mare morta en un tir al ventre. Va morir dessagnada. La vam dur amb nosaltres al lloc on estàvem abans, jo de tans dies ja sabia parlar un poc de hassania i li vam oferir menjar, estava morta de fam i no parava de preguntar-nos on estava sa mare, i nosaltres al final li van dir que sa mare estava amb Alà, i ella s’alegrà i digué que en ell estaria molt millor i que la cuidaria, encara que en el fons estava molt trista perquè no la tornaria a veure mai. Vam haver de passar la nit allí, ja que els policies estaven fent batudes buscant a gent amagada per a arrestar-la, o en el pitjor dels casos per a matar-la.  Feia molt de fred i sols portàvem una manta  i li la vam deixar a la xiqueta, i Pau en donà la seua jaqueta i ens abraçarem. La xiqueta, que resultava dir-se Fatija, es va adormir a les meues cames, però Pau i jo no podiem dormir pensant la situació.  Al cap d’una estona, oirem sorolls, eren els guàrdies de les batudes, de seguida ens adonàrem que estaven buscant per la casa on estàvem nosaltres. Pau agafà a Fatija, i de seguida, sense fer soroll anàrem eixint per l’altra part, però ens adonaren i ens van veure. Aleshores Pau em donà a la xiqueta i em digué<< correu vosaltres, jo els entretindré, d’acord? >>                                                                                                                                             

 Jo vaig assentir i vaig començar a córrer mentre la vista se me feia borsa per les llàgrimes. La xiqueta em va preguntar que passava i li vaig contestar que ens havien vist, també em preguntà per Pau i li digué que havia donat la vida per nosaltres, aleshores vam sentir un dispar, i va ser quan vaig esclatar a plorar. Acabaven de matar al meu únic i vertader amor, i no podria mai voler a una persona tant com vaig voler a Pau.                                                                                         

Vam arribar a una aldea  que estava buida i en ruïnes, vaig pensar que els marroquins ja havien passat per allí i no tornarien a passar. Però ara no tenim ni menjar, ni mantes, no teníem res i estàvem perdudes en el desert. Vam dormir un poc, encara que mortes de fred.

DIA 21:

Ens ha despertat la llum del sol, i li he donat a Fatija una barreta de cereals que portava damunt, i ella em va oferir la meitat, i aquest acte d’una persona adulta és normal, però d’una xiqueta de cinc anys no. Açò demostra com eduquen en aquest país els xiquets. Vam anar  caminant pel desert i vam trobar una altra aldea formada per tres o quatre haimes i tres o quatre cases fetes de fang. Vam entrar en una on hi havia una dona, i li preguntarem si ens podia dir on estàvem, ella molt educadament ens contestà que aquest lloc no tenia nom, era un infern creat per Marroc en el que quasi no es podia sobreviure. Jo la vaig mirar decepcionada i li digué que gràcies per la seua ajuda. La dona ens va veure perdudes i ens convidà a dinar, i nosaltres acceptarem sense cap dubte.  Mentre dinàvem, em va contar que el seu home estava en la tercera dona eixa setmana, i em va dir que no tenia fills i no tenia a ningú que l’ajudara. Jo encara que havia sentit que un home podia tindre més d’una dona, però sempre em pareixia molt estrany i una falta de respecte cap a la dona; clar que allí la dona és com un objecte. Fatija i jo l’hi vam ajudar aquell dia en tot el que poguérem, i ella ens donà dinar, sopar, i allotjament per una nit.

DIA 22:

Fatija i jo vam eixir a la matinada, la dona, que li deien Munnina,ens preparà una cantimplora d’aigua i un poc de pa en una bossa de tela, ens desitjà sort i que Alà estiguera amb nosaltres. Vam partir sense rumb, ja que estàvem perdudes en el desert. Buscàvem un altre campament o gent a qui poder preguntar-li o que ens poguera dur. Vam estar caminant tot el matí sense descans ningun, però paràrem a menjar un poc de pa i beure un poc d’aigua, encara que havíem de racionar-la.                                                                                                                        

A la vesprada vam veure un cotxe tot-terreny amb dos homes amb turbants que els tapaven tota la cara. Van parar davant nosaltres, i els ulls del copilot, aqueix verd, em resultava conegut. De sobte el copilot es baixà el turbant i em preguntà amb un toc sarcàstic i bromista que si no el coneixia. Era Pau! Havia aconseguit salvar-se, segons em va explicar, perquè un amic va anar a temps i li llevà de damunt als policies amb una escopeta (per aixó el tir que vaig sentir, no va morir ell, sinó els policies) Aquesta història no era agradable de sentir, però m’inspirà alegria de veure que el meu amat estava viu. Vam pujar al cotxe tot- terreny i ens portaren a les nostres haimes, és a dir als afores de l’a Aayun que estava tot més tranquil. El viatge va durar dos hores i escaig, amb un calor sufocant que entrava per la finestreta del cotxe, però a més de tot això, jo estava feliç  que Pau continuara viu encara que amb alguna que altra ferida. Fatija es va adormir als meus genolls, és clar que estava molt cansada del dia tan estressant quehaviem tingut el dia anterior i aquell matí. Vam arribar i vam anar directament a deixar a la xiqueta a la haima perque descansara  mentre que nosaltres pensàvem què fer amb ella. Nosaltres tornaríem a Espanya, ja havíem patit bastant, però no vam descartar la idea de tornar algun dia de cooperans, però esta vegada junts.                                                                                                                                  

Vam decidir que duríem  la xiqueta a Espanya;  Pau té contactes amb un centre d’adopció,  posaríem la xiqueta en adopció i l’adoptaríem nosaltres, sols hauria d’estar allí una setmana mentre ens examinàvem i observaven si estàvem capacitats per a ser pares.

JA EN ESPANYA:

Pau va vindre a viure a ma casa, en Lleida, i férem alló que haviem  pensat amb la xiqueta. La setmana en què ella va estar en el centre de menors, nosaltres celebràrem que tot estava eixint perfectament i a la nit ell en va fer un sopar sorpresa molt romàntic amb roses roges per tota la casa. Quan acabàrem de sopar ell es va alçar i vingué cap a mi, es posà de genolls i em digué << Tu eres la persona que li ha donat esperança a la meva vida, sense tu no podria viure, la meva vida eres tu, m’il·lumines quan està tot fosc i fas que la meua vida tinga sentit. Per favor, no vull separar-me de tu. Vols casar-te amb mi?>> A continuació em va traure un anell amb un diamant preciós. Jo em vaig posar a plorar de l’emoció, no podia creure el que acabava  de sentir. Però sense dubtar-ho li digué que sí. Aleshores de seguida em posà l’anell i em besà els llavis apassionadament jo abraçant-lo amb carinyo i dolçor li deia contínuament que gràcies per estar amb mi. Enseguida anàrem al dormitori que estava també ple de roses roges i ciris aromàtics per totes les tauletes i per l’aparador, era molt romàntic. Ell començà a despullar-me i jo a ell, aleshores començà a besar-me tot el cos molt delicadament.                                                                                                 

L’ assistenta social ens digué que podíem adoptar  la xiqueta i nosaltres molt contents vam anar a arreplegar-la al centre. Ella en veure’ns va vindré corrents a abraçar-nos i a dir-nos que tenia ganes d’estar amb nosaltres. Contents tornàrem a casa junts i li ensenyàrem l’habitació que li havíem preparat ambientada en el desert perquè mai oblidara les seues arrels saharauis.

A la setmana següent vaig rebre una carta, era Marina la del Sahara!                                                              

La vam convidar a la boda perquè ja estava a Espanya, però abans vam quedar per a xerrar i li vaig contar totes les novetats.                                                                                                                           Vam ensenyar a Fatija a parlar valencià perquè poguera anar a l’escola, però no volíem que se li oblidara parlar ni àrab ni hasania. A la boda ella va dur els anells amb un vestit de color rosa maduixa, el que ella va triar.                                    

UN DIA, DE XICOTETA, LI VAIG DEMANAR A DÉU UNA VIDA PERFECTA, AL PRINCIPI CREIA QUE NO LA ACONSEGUIRIA, PERÒ DESPRÉS QUAN VAIG TORNAR DEL SAHARA DESCOBRÍ QUE SI QUE LA TENIA, AL COSTAT DEL MEU AMOR I LA MEUA FILLA. UNA VIDA PERFÈCTA NO ÉS TINDRE TOTES LES RIQUESES DE MÓN, SINÓ QUE ALGÚ ET DEMOSTRE EL SEU APRECI  CAP A TU.

  

                                                                                                      Claudia Peidro Briva 3 E.S.O.A