Tot passa per alguna cosa

Sona el despertador, Bianca ja estava desperta, però ara s’alça. És el primer día de vacances i se’n va a Milà, a passar dos mesos amb son pare, a qui sols veu una volta a l’ any.

El matí passa amb normalitat, sa mare la du a l’ aeroport, feliç de que tot i les circunstancies Bianca haja decidit passar un estiu sencer amb el seu pare, quan arriben a l’ aeroport, estan juntes fins al moment de passar el control de seguretat.

-       Pass-ho molt bé Bianca, ja voràs com disfrutaràs molt amb el papa- di liu mentre la besa al front.

-       Sí mama- diu mentre l’abraça- quan arribe et toque de seguida val?.

 Vaig passar el control de seguretat i a la mitja hora vaig pujar en l’avió, pensant-me que seria un estiu avorrit amb mon pare, com molts altres.

Quan vaig arribar a Milà, vaig arreplegar les maletes, i de seguida vaig reconéixer a mon pare, un home alt i canós amb ben vestit, vaig anar a saludar-lo i ens vam abraçar, ya que feia un any que no ens veiem. Vam arribar a casa quasi sense parlar,  teniem moltes coses per a contar-nos, però no ho vam fer, després de quasi un hora en cotxe vam arribar a l’apartament del meu pare, vivia a un apartament al centre de Milà, just darrere de la catedral, amb una terrassa que donava a un carrer molt ample i transitat ple de tendes. Passar una temporada ahí seria un somni per a la majoria de la gent, però no per a mi, estava sola i no coneixia a ningú.

Els dies van començar a passar, el pare anava a treballar i no tornava fins a la nit, jo em quedava a casa o com a molt anava a veure tendes o a pegar voltes pel centre de Milà.

A la setamana d’estar allí, el pare em va dir que l’havien convidat a un sopar a una casa d’un del seus socis, que tenia un fill de la meua edat i que si volia podia anar, jo vaig accedir, no esperava que fos una gran nit, però millor que res.

Vam anar amb cotxe fins a una casa d’una urbanització d’ allí, de seguida, el meu pare em va presentar a la família del seu soci, i sobretot al seu fill, Marco, quan el vaig veure, de seguida vaig canviar d’opinió respecte al meu viatge a Italia.

-       Hola, encantat- va dir mentre em donava la mà.

-       Hola, igualment.

-       Com  t’ho estàs passant a Italia?

-       Bé, un poc avorrida, però era el que esperava.

-       Bé, doncs interaré canviar això- Vam estar molta estona parlant, però yo no prestava gaire antenció, no sé si eren els seus ulls blaus, el seu somriure, la sea veu… perà cada vegada volia que el temps passara menys ràpid.

Va passar la nit, jo ni me’n vaig adonar del meu pare i del seu soci, no paraven de parlar de negocis, finalement, va arribar el momento d’anar-se’n.

Encara no havia arribat a casa i ja tenia un missatge del Marco dient que volia quedar al dia següent, jo sense dubtar-ho vaig dir que sí, tenia la sensación que finalment anava a disfrutar a Italia.

 Vam quedar al día següent, i com esperava, va ser absolutamente genial, vaig quedar amb Marco, i vam caminar per Milà, vam veure tendes, i sobretot vam poder estar junts, i no per última vegada.

Van passar els dies, i jo cada vegada estava més lligada a Marco, senzillament, m’encantava, ademés, la relació amb el meu pare va millorar, vaig començar a contar-li coses, a contar amb ell i a recuperar el temps perdut durant tots estos anys.

Vam passar les setmanes i jo estava eufòrica, sabia que estava a punt de tornar a casa, però sabia que podria tornar moltes vegades més abans d’estiu.

Però un dia tot va canviar, vaig pujar a ma casa amb Marco, per a pregutar-li si podia anar al dia següent amb Marco a passar el día a la muntanya, però el meu pare no estava, cosa que era molt extranya, perquè era tart, i a més era diumenge, però de sobte, va sonar el telèfon.

No podia ser, de sobte se’m va fer tot negre, no sabia on era, ni el per què de res.

- Bianca! Què passa? Estás bé?

Després vaig explotar, vaig plorar, no podia ser, havien trucat des de la comissaria, el meu pare havía tingut un accident amb el cotxe, i es va quedar allí.

No vaig ser capaç de contestar a Marco, però de seguida s’ho va imaginar.

Ara que faria? Estava jo sola a Milán, o això creia, perquè al dia següent va vindre ma mare, ja que el meu pare no tenia molta família.

Vaig estar eixos dies amb Marco i amb ma mare, que es va encarregar de tots els papers de la defunció, jo estava molt afectada, em sentía culpable d’ haver tractat tan mal al meu pare durant tots aquestos anys.

El dia del funeral va ser molt trist,hi havia molta gent, però la majoria era gent que treballava o havia treballat amb ell, ser un persona tan absorbida en el treball li havia fet perdre el contacte amb molta gent.

 De tota manera, jo estava completament protegida amb Marco, qui ja m’havia demostrat que anava a estar ahí per a tot, i em feia falta res més en eixos moments, sols volia no sentir-me sola, estar ocupada, no pensar massa en el tema.

Els darrers dies els vaig passar amb ma mare, preparant-nos per a tornar a casa, per això vaig intentar passar tot el temps possible amb Marco.

Finalment vam tornar a casa, on tot va tornar més o menys a la normalitat, la única dificultat va ser que sols podía parlar amb Marco per Facebook o per mòvil, i se’m va fer molt dur no veure’l cada dia, realment el trobava a faltar, però la idea de tornar a Milà abans de començar el curs no m’agradava, tot el relacionat amb Milán em transportava al dia que va morir mon pare, era com un espècie de trauma, no volia res que vinguera que vore amb tot allò, i cada vegada estava distanciant-me més de Marco.

Finalment, vaig haver d’ anar a Milà per a firmar l’herència, en la qual el meu pare em deixava la casa i totes les seues pertinències.

Una vegada allí, vaig quedar amb Marco, la cosa va estar molt tensa, m’havia demostrat molt, però jo no era capaç de seguir-lo, era com si les nostres vides s’ hagueren juntat durant un un temps, i ara se n’adonavem  que erem molt diferents, així que vam decidir deixar aquella historia.

Va ser una història màgica, però en eixos moments no volia que ningú depenguera de mi i menys que m’esperara per a plans futurs que mai passarien, o que tinguera idees d’una vida amb mi, quan jo no sabia que faria amb la meua.

Aquesta història va passar fa molt de temps, ara tinc una vida més encaminada, i me n’ he adonat  que quan pareix que tot es posa en contra teua, l’únic que pots fer es avançar per aconseguir eixir de tot i que tots els errors del passat, tard o prompte seran molt últils.

Núria Agulló