Estic nerviosa, no vull anar, però al mateix temps tinc ganes d’arribar, pensé que aquest viatge l’haurien de fer totes les persones alguna volta en la vida, ja que es va per a ajudar a altra gent a poder sobreviure en les poques condicions que tenen, i d’aquella manera, amb un tros de pa els traus un somriure de la cara.
Vaig al Sahara ocupat, els marroquís han furtat literalment un país, el del Sahara. En 1976 els marroquís van bombardejar el Sahara amb fòsfor blanc, feren una gran destroça. Ara mateixa hi ha saharauis vivint majoritàriament en uns campaments de refugiats en el desert d’Algeria. Alguns van decidir quedar-se vivint al Marroc, amb les seves condicions i altres no. Be doncs jo en dirigisc a un campament, bé, no és exactament un campament, són els afores del Aayun, allí, encara que sembla perillós; aqueix es el meu destí. Amb mi allí no vaig a salvar el mon, però si puc ajudar encara que siga a una persona, em quede contenta. Aquella situació és molt depriment ja que han improvisat un hospital, per a poder atendre les víctimes saharauis atacades pels marroquins.
DIA1:
Quan he arribat, he vist una situació molt trista, tanta pobresa, tanta fam, tanta necessitat ... L’encarregat d’aquell hospital, Xavier Rodríguez, m’ha agraït haver acudit, i m’ha explicat que amb mi ja tenen més ajuda, però que a més a més, no em faça il·lusions, i que no pense que quan torne a Espanya les coses hauran millorat per a poder ser feliç i poder dir que havia anat de cooperant a ajudar,ja que seguiran igual i no pararan fins que es signe una treva entre el Marroc i el Sahara. M’ha assignat una haima diminuta que es com una tenda de campanya per a poder dormir en el temps lliure, si en tenia.
DIA 2:
M’he despertat per un soroll, un crit d’una dona i deseguida he eixit per a veure què passava. El seu marit li estava pegant, però no sabia perquè, vaig anar de seguida corrent cridant al home que la soltara, i ell em contestà a crits, no vaig poder entendre’l ja que parlava hasania. Va ser molt trist vore a aquella dona sofrint fortes punyades del seu home. De seguida que un metge espanyol en va vore discutint i protegint a aquella dona va vindre corrent a per mi i m’explicà que no podia fer eixes coses o acabaria cobrant jo. Li vaig preguntar que perquè la maltractava i sobretot perquè ningú deia res, i els pareixia tan normal,m’explicà que allí les dones no tenen cap dret, els homes les controlen i fan d’elles el que volen.
Una infermera es presentà , li deien Marina Garcia, li vaig dir que jo era Paloma Martínez. (des d’aquell dia es férem molt amigues i ella anava assessorant-me i aconsellant-me perquè no clavara la pota.) Quan arribarem a l’hospital em col·locaren en camilles i havia d’anar examinant i curant ferides greus, on veia uns casos, que m’agarrava una gran tristor en veure a xiquets plorant tal vegada perquè els marroquins havien assassinat els seus pares simplement per ser saharauis. A les 14:50 vam parar a dinar i una família ens va convidar a dinar perquè havíem curat el seu home i volia agrair-nos el treball. Els saharauis són gent molt hospitalària, que de seguida t’acullen o t’ajuden si ho necessites. Quan tornarem a treballar em vaig trobar a un periodista de TVE que havia anat a fer un reportatge, i en veure en les condicions en què vivien hi tornà, però no de periodista, si no de cooperant. Tenia pinta de ser una persona molt especial, amb un gran cor darrere d’aquella cara tan preciosa i que lluïa modestament. Els seus ulls verds, expressaven tranquil·litat, però al mateix temps personalitat i sentit comú. Ens presentàrem. Li deien Pau Valls i tenia 34 anys, dos més que jo. Verdaderament em va caure molt bé i tenia ganes de conèixer-lo més a fons.
Tenia ferides no molt greus als braços a l’esquena i a les cames, lleus contusions, d’una pallissa que uns guàrdies civils marroquis li havien pegat per manifestar-se amb els saharauis perquè els tornaren el país. Em paregué un acte molt valent.
Quan vaig acabar sen anà, però quedarem per la nit, quan jo haguera acabat, o m’haguera escaquejat un poc, per a sopar (si podia dir-se sopar) amb ell.
I així va ser, va passar a per mi a l’hospital i anàrem a la seva haima. Unes amigues saharauis l’avien ajudat a preparar el sopar i a preparar-ho tot. Soparem cuscús, estava boníssim, i vam estar parlant primerament de la situació del Sahara i de quin era el nostre motiu de la “visita” a aquell extravagant país. Vam acabar parlant de si havíem tingut relacions en Espanya, i coincidirem de que els dos estàvem solters. Quan acabarem m’acompanyà a la meua haima i ens vam acomiadar, ell es va llançar i ens pegarem un bes apassionat. Va ser el millor de la meua vida, i a ell també li va agradar. Quan me’n vaig anar a dormir, no podia parar de pensar en aquell bes i en el que significaria per a la resta de dies.
DIA 12:
Vaig esmorzat te, encara em costava acostumar-me a aquestos esmorzars, ja que jo solia esmorzar un cafè amb una magdalena .Vaig decidir arribar abans, perquè vaig pensar que tal volta necessitaren la meua ajuda. Xavier, l’encarregat de l’hospital em va rebre amb entusiasme, i em va dir que li agradaven les infermeres amb interès i amb ganes de treballar i salvar vides. M’ho vaig prendre com un cumplit.
Marina va arribar un poc tard, com sempre, i vam estar xerrant del sopar que havíem tingut el dia anterior ( per suposat, ella ho sabia tot) i es va emocionar quasi més que jo, i em digué que açò tenia futur. Al moment, arribaren uns homes amb turbant arrastrant entre quatre una altre home ple de ferides i contusions. Al Marroc s’havia celebrat una altra manifestació contra el rei marroquí demanant el seu país, i a aquest home l’havien pillat els policies destroçant un aparador de roba i tirant botelles d’alcohol amb foc i havien començat a pegar-li amb unes porres que porten els policies. S’ha hagut de quedar al hospital, no hem pogut donar-li l’alta, i ell estava enpenyat en eixir, deia que havia de tornar a per un amic que també el van apallissar i volia veure com estava. Sincerament, si no l’han portat a l’hospital és perquè de la gran pallissa, no ha pogut sobreviure, potser els policies l’hagen matat.
Ja estava cansada de veure con hòmens i dones morien als meus braços de les fortes pallisses que sobretot els marroquins pegaven als saharauis per manifestar-se perquè els tornen un país que ha sigut furtat violentament per persones sense cor, que són unes egoistes i sols volien que poder mentre que altres persones morien sense sentit i sense merèixer-ho.
DIA 19:
Pau i jo vam passar a una relació més seria,i la meua confiança en ell era plena. Aleshores decidí contar-li que volia anar a L’Aayun, que volia veure la situació en què estaven, ja que tots els dies, la major part de malalts venia del Marroc. Però no sabia com dir-li-ho, ja que no em deixaria anar. Quan vingué a per mi a hora de sopar (com tots els dies) anàrem a la meua haima soparem i jo no vaig poder dir-li el que havia pensat sobre el meu viatge a l’ Aayun. Quan acabarem de sopar, estiguérem parlant de la nostra relació, i em digué que em volia molt, i que no suportaria que em passara res, i que no s’ho perdonaria en la vida. Així em va besar molt apassionadament, i jo molt enamorada li tocava els cabells amb dolçor, però al mateix temps amb passió. Ell començà a despullar-me molt apressa. Començà per la camiseta, i seguí pels pantalons. Jo també li vaig llevar la camiseta i ell es llevà els pantalons. Així es quedarem nus i començarem a fer l’amor, i mentre ell no parava de dir-me amb tendresa que em volia molt, que m’amava. Jo li digué que volia dir-li algo molt important i ell em deia que ja li ho diria després. I com una boja li vaig soltar que volia anar a l’Aayun. Ell va parar de sobte i molt enfadat em digué que no ho permetria, que era molt perillós i que podia passar-me algo greu i no volia perdre’m. Jo indignada li digué que entenia que estiguera preocupat, però que ell no podia controlar-me i que jo faria el que vulguera i que tenia previst eixir l’endemà pel matí. Ell em va tornar a negar la meua partida, i em digué que si eixia demà que el perdria per a sempre, que corria aqueix risc. Jo em vaig posar a plorar suplicant-li que no em diguera això, que jo el volia molt i no volia perdre’l, però que si em feia triar, si que el perdria, perquè jo no anava a cancel·lar aqueill viatge perquè un home vullguera. Ell, molt enfadat i indignat, es vestí apressa i atropelladament, i em digué que si demà me’n havia anat, s’acabaria tot el que teniem. Aleshores va eixir de la tenda i sen’ anà.
Aquella nit no pogué pegar ull, però vaig decidir córrer el risc de perdre a la persona que més m’importava en aquella vida.
DIA 20:
Em vaig preparar una motxilla lleugera però amb el bàsic per a poder sobreviure dos o tres dies allí. Em vaig posar menjar, una manta.
Un amic em va dur advertint-me que em pararia un poc abans, que no volia que destrossaren el seu cotxe, i jo accedí. Va parar i em tocà caminar fins allí. Vaig arribar i no sabia exactament que havia anat a fer allí, així que m’uní a una manifestació. Vaig veure a una dona amb la seua filla d’uns cinc anys, i vaig pensar que no era el lloc més indicat per a dur a la teva filla menuda. Al cap de mitja hora més o menys, començaren a vindre policies i gent del carrer a per nosaltres inclús gent amb pistoles i metralletes, jo, al igual que tots vaig començar a córrer, però no vaig tindre tanta sort com alguns, un policia m’agafà i començà a pegar-me amb la porra. Em vaig despertar com en una espècie casa en ruïnes, tenia el cap recolzat en les cames d’algú, quan vaig obrir els ulls enseguida em vaig alçar i em marejà i em caigué a un sòl de pedra ple d’escombres. Un home amb una veu coneguda m’agarrà ràpidament i em digué que em tranquil·litzara,que tenia que descansar un poc,i quan em vaig girar vaig veure la cara de la persona a la que més volia, Pau. De seguida li vaig preguntar que què feia allí,i em respongué que sabia que no podia sobreviure sense ell i va vindre a rescatar-me. Jo vaig somriure un poc vacil·lant i li digué que si que haguera pogut, però que m’alegrava de que haguera vingut. Em vaig alçar a poc a poc i li vaig dir que me’n anava per a veure si algú necessitava ajuda, i em respongué que per una vegada en la meua vida fóra un poc egoista i pensara en mi mateixa, ja que m’havien pegat molt fort al cap i necessitava descansar. Però, efectivament, no ho va aconseguir. Al final vam anar junts i ell em va agafar la motxilla perquè no duguera pes. Vam estar caminant i vaig veure a la xiqueta de la manifestació plorant al costat d’un cadàver, el de sa mare. El cor es va parar al meu pit i vaig córrer fins a ella i la vaig agafar en braços tapant-li la cara perquè no vegera la imatge de sa mare morta en un tir al ventre. Va morir dessagnada. La vam dur amb nosaltres al lloc on estàvem abans, jo de tans dies ja sabia parlar un poc de hassania i li vam oferir menjar, estava morta de fam i no parava de preguntar-nos on estava sa mare, i nosaltres al final li van dir que sa mare estava amb Alà, i ella s’alegrà i digué que en ell estaria molt millor i que la cuidaria, encara que en el fons estava molt trista perquè no la tornaria a veure mai. Vam haver de passar la nit allí, ja que els policies estaven fent batudes buscant a gent amagada per a arrestar-la, o en el pitjor dels casos per a matar-la. Feia molt de fred i sols portàvem una manta i li la vam deixar a la xiqueta, i Pau en donà la seua jaqueta i ens abraçarem. La xiqueta, que resultava dir-se Fatija, es va adormir a les meues cames, però Pau i jo no podiem dormir pensant la situació. Al cap d’una estona, oirem sorolls, eren els guàrdies de les batudes, de seguida ens adonàrem que estaven buscant per la casa on estàvem nosaltres. Pau agafà a Fatija, i de seguida, sense fer soroll anàrem eixint per l’altra part, però ens adonaren i ens van veure. Aleshores Pau em donà a la xiqueta i em digué<< correu vosaltres, jo els entretindré, d’acord? >>
Jo vaig assentir i vaig començar a córrer mentre la vista se me feia borsa per les llàgrimes. La xiqueta em va preguntar que passava i li vaig contestar que ens havien vist, també em preguntà per Pau i li digué que havia donat la vida per nosaltres, aleshores vam sentir un dispar, i va ser quan vaig esclatar a plorar. Acabaven de matar al meu únic i vertader amor, i no podria mai voler a una persona tant com vaig voler a Pau.
Vam arribar a una aldea que estava buida i en ruïnes, vaig pensar que els marroquins ja havien passat per allí i no tornarien a passar. Però ara no tenim ni menjar, ni mantes, no teníem res i estàvem perdudes en el desert. Vam dormir un poc, encara que mortes de fred.
DIA 21:
Ens ha despertat la llum del sol, i li he donat a Fatija una barreta de cereals que portava damunt, i ella em va oferir la meitat, i aquest acte d’una persona adulta és normal, però d’una xiqueta de cinc anys no. Açò demostra com eduquen en aquest país els xiquets. Vam anar caminant pel desert i vam trobar una altra aldea formada per tres o quatre haimes i tres o quatre cases fetes de fang. Vam entrar en una on hi havia una dona, i li preguntarem si ens podia dir on estàvem, ella molt educadament ens contestà que aquest lloc no tenia nom, era un infern creat per Marroc en el que quasi no es podia sobreviure. Jo la vaig mirar decepcionada i li digué que gràcies per la seua ajuda. La dona ens va veure perdudes i ens convidà a dinar, i nosaltres acceptarem sense cap dubte. Mentre dinàvem, em va contar que el seu home estava en la tercera dona eixa setmana, i em va dir que no tenia fills i no tenia a ningú que l’ajudara. Jo encara que havia sentit que un home podia tindre més d’una dona, però sempre em pareixia molt estrany i una falta de respecte cap a la dona; clar que allí la dona és com un objecte. Fatija i jo l’hi vam ajudar aquell dia en tot el que poguérem, i ella ens donà dinar, sopar, i allotjament per una nit.
Fatija i jo vam eixir a la matinada, la dona, que li deien Munnina,ens preparà una cantimplora d’aigua i un poc de pa en una bossa de tela, ens desitjà sort i que Alà estiguera amb nosaltres. Vam partir sense rumb, ja que estàvem perdudes en el desert. Buscàvem un altre campament o gent a qui poder preguntar-li o que ens poguera dur. Vam estar caminant tot el matí sense descans ningun, però paràrem a menjar un poc de pa i beure un poc d’aigua, encara que havíem de racionar-la.
A la vesprada vam veure un cotxe tot-terreny amb dos homes amb turbants que els tapaven tota la cara. Van parar davant nosaltres, i els ulls del copilot, aqueix verd, em resultava conegut. De sobte el copilot es baixà el turbant i em preguntà amb un toc sarcàstic i bromista que si no el coneixia. Era Pau! Havia aconseguit salvar-se, segons em va explicar, perquè un amic va anar a temps i li llevà de damunt als policies amb una escopeta (per aixó el tir que vaig sentir, no va morir ell, sinó els policies) Aquesta història no era agradable de sentir, però m’inspirà alegria de veure que el meu amat estava viu. Vam pujar al cotxe tot- terreny i ens portaren a les nostres haimes, és a dir als afores de l’a Aayun que estava tot més tranquil. El viatge va durar dos hores i escaig, amb un calor sufocant que entrava per la finestreta del cotxe, però a més de tot això, jo estava feliç que Pau continuara viu encara que amb alguna que altra ferida. Fatija es va adormir als meus genolls, és clar que estava molt cansada del dia tan estressant quehaviem tingut el dia anterior i aquell matí. Vam arribar i vam anar directament a deixar a la xiqueta a la haima perque descansara mentre que nosaltres pensàvem què fer amb ella. Nosaltres tornaríem a Espanya, ja havíem patit bastant, però no vam descartar la idea de tornar algun dia de cooperans, però esta vegada junts.
Vam decidir que duríem la xiqueta a Espanya; Pau té contactes amb un centre d’adopció, posaríem la xiqueta en adopció i l’adoptaríem nosaltres, sols hauria d’estar allí una setmana mentre ens examinàvem i observaven si estàvem capacitats per a ser pares.
JA EN ESPANYA:
Pau va vindre a viure a ma casa, en Lleida, i férem alló que haviem pensat amb la xiqueta. La setmana en què ella va estar en el centre de menors, nosaltres celebràrem que tot estava eixint perfectament i a la nit ell en va fer un sopar sorpresa molt romàntic amb roses roges per tota la casa. Quan acabàrem de sopar ell es va alçar i vingué cap a mi, es posà de genolls i em digué << Tu eres la persona que li ha donat esperança a la meva vida, sense tu no podria viure, la meva vida eres tu, m’il·lumines quan està tot fosc i fas que la meua vida tinga sentit. Per favor, no vull separar-me de tu. Vols casar-te amb mi?>> A continuació em va traure un anell amb un diamant preciós. Jo em vaig posar a plorar de l’emoció, no podia creure el que acabava de sentir. Però sense dubtar-ho li digué que sí. Aleshores de seguida em posà l’anell i em besà els llavis apassionadament jo abraçant-lo amb carinyo i dolçor li deia contínuament que gràcies per estar amb mi. Enseguida anàrem al dormitori que estava també ple de roses roges i ciris aromàtics per totes les tauletes i per l’aparador, era molt romàntic. Ell començà a despullar-me i jo a ell, aleshores començà a besar-me tot el cos molt delicadament.
L’ assistenta social ens digué que podíem adoptar la xiqueta i nosaltres molt contents vam anar a arreplegar-la al centre. Ella en veure’ns va vindré corrents a abraçar-nos i a dir-nos que tenia ganes d’estar amb nosaltres. Contents tornàrem a casa junts i li ensenyàrem l’habitació que li havíem preparat ambientada en el desert perquè mai oblidara les seues arrels saharauis.
A la setmana següent vaig rebre una carta, era Marina la del Sahara!
La vam convidar a la boda perquè ja estava a Espanya, però abans vam quedar per a xerrar i li vaig contar totes les novetats. Vam ensenyar a Fatija a parlar valencià perquè poguera anar a l’escola, però no volíem que se li oblidara parlar ni àrab ni hasania. A la boda ella va dur els anells amb un vestit de color rosa maduixa, el que ella va triar.
UN DIA, DE XICOTETA, LI VAIG DEMANAR A DÉU UNA VIDA PERFECTA, AL PRINCIPI CREIA QUE NO LA ACONSEGUIRIA, PERÒ DESPRÉS QUAN VAIG TORNAR DEL SAHARA DESCOBRÍ QUE SI QUE LA TENIA, AL COSTAT DEL MEU AMOR I LA MEUA FILLA. UNA VIDA PERFÈCTA NO ÉS TINDRE TOTES LES RIQUESES DE MÓN, SINÓ QUE ALGÚ ET DEMOSTRE EL SEU APRECI CAP A TU.
Claudia Peidro Briva 3 E.S.O.A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada