Tornar a caure

Rondem els anys setanta i acaba de nàixer un problema per a centenars de persones.

- Ja ha nascut! És un xiquet – va anunciar Joan a la familia que esperava ansiosament en la sala d'espera. – María està bé, no ha sigut un part complicat i el xiquet també ha nascut correctament; li hem cridat Jordi.

Durant uns anys la família va crèixer feliç, Jordi no era un xiquet massa problemàtic, o almenys per el moment.

Joan cada dia després del treball arreplegava a Jordi del col·legi i anaven a menjar a casa, mentre María preparava el dinar. Un dia estava María esperant a que arribaren per menjar tots junts, i de sobte van cridar al telèfon; era Joan avisant que arribarien una poc més tard perquè la directora li havia dit que volia parlar amb ell sobre el seu fill.

- Bona vesprada Sr. Llorca, – va dir la directora – sentes per favor. Mire, el seu fill és un dels millors alumnes que hi ha en el seu curs, però des de fa uns mesos alguns xiquets es queixen que el seu fill els lleva els joguets, alguns llapis de colors..., coses sense importància per a nosaltres però sí per als xiquets; vostè ha vist que Jordi tinga coses a casa que vostès no li hagen comprat?

- Sra. Directora, no entenc molt bé el que vol dir, jo no he vist en el meu fill cap comportament estrany – va explicar Joan – seguisca per favor.

- Em referisc a que jo a eixes queixes no els havia donat importància, perquè moltes voltes els xiquets per a cridar l'atenció tiren les culpes a altres companys, però el dimarts passat vaig veure com el seu fill agafà un llapis a Robert, i per açò volia comentar-ho amb vostè, perquè observen al seu fill, i si torne a veure-lo agafar algo dels seus companys hauré de prendre alguna decisió, encara que soles siga un xiquet de set anys, d´acord?

- Per descomptat, i si torna a veure qualsevol comportament d'aquest tipus en Jordi, per favor comunique´ns-ho a la meua dona o a mi, gràcies de nou.

Joan arreplegà a Jordi i van anar a casa; en acabar de dinar, María i ell ho van parlar i van decidir comentar-ho amb el xiquet. Durant uns anys tot semblava haver millorat, no havien tingut cap queixa més. María i Joan estaven contents de veure que havia canviat.

Jordi, ja als seus dotze anys, notava comportaments estranys al seu pare, veia que en el seu despatx hi havien coses que abans no estaven, o que li deien que no hi havia diners per comprar-li joguets, però a sa casa cada volta hi havia coses més valuoses. Va haver un dia que els seus pares tenien un sopar a casa d'un empresari molt important company de Joan. Jordi a les onze es va gitar, com li havien dit els seus pares, però no es va dormir fins a les dues de la matinada quan els va escoltar entrar a casa. María es ficà al llit i Jordi va sentir com son pare deia que anava un moment al despatx per ordenar unes coses. El despatx estava al costat de l'habitació de Jordi, i aquest va escoltar uns sorolls i va decidir alçar-se per veure que feia el seu pare, ja que era molt tard.

Jordi va obrir la porta del despatx sense fer soroll i asomà el cap, va veure com son pare es treia joies de la butxaca i les guardava en caixes, o alguns trofeus xicotets... fins que Joan es va girar de colp i el va veure asomat. Tots dos van pegar un bot.

- Jordi, que fas a estes hores despert! – va dir Joan sense alçar molt la veu.

- Papà, has robat tot açò?

- Està ta mare dormint? – va preguntar Joan.

- Sí pare, ja estona que ha entrat en l'habitació; però, què feies?

- Fill, ves a dormir i demà ja parlem amb tranquil·litat.

Jordi eixa nit quasi no va dormir, pensant en el que havia vist, només pensava en una cosa, era el seu pare un lladre?

Al dia següent Joan li va dir a Jordi que anara al despatx, però quan Jordi va entrar son pare encara no estava dins. Mentre l´esperava va fer una ullada al despatx, ja que no entrava quasi mai perquè era el lloc de treball de son pare. Era una habitació no molt gran, hi havia fotos penjades en les que eixia son pare amb gent important que Joan coneixia dels sopars d'empresa. La taula de treball era prou gran i estava plena de papers i hi havia una màquina d'escriure a mà. Encara que el que més li va cridar l'atenció va ser una porta que hi havia camuflada; Jordi la va intentar obrir però no va poder. Joan va entrar de colp i es va quedar paralitzat perquè no esperava veure al seu fill ja dins.

- Fill asseu, no vull que preguntes, només escolta ton pare. Entenc que el d'anit et semble estrany, ja que tens raó, tot açò no és nostre, jo ho ha robat, però...

- Pare, som pobres? – va interrompre Jordi.

- No fill, no!, deixa´m acabar. – va seguir Joan, ja que tampoc sabia molt bé com explicar-li-ho – Bé, doncs el que et deia, que ton pare si que a robat tot açò, però no perquè sigam pobres, ni perquè jo siga un lladre, no penses això..., sinó perquè tinc una malaltia.

- Estàs malalt?

- Bé sí, però no és una malaltia de les que es contagien o et mors, és diferent. Jo necessite robar coses, és una necessitat que tinc, però no ho faig perquè vull, sinó perquè no puc evitar-ho. Però Jordi, fill, no li digues res a ta mare, per favor.

- D´acord pare. Me´n vaig amb la bici, que avui fa molt bon dia, vindré a hora de dinar, adeu! – quan estava eixint es girà i li va dir – I no et preocupes que no li diré res a la mare.

Jordi agafà la bici i durant tot el passeig va pensar el que li havia dit son pare; la seua conclusió va ser: “Papà roba als altres, però no és un lladre perquè no ho fa amb mala intenció, sinó perquè està malalt.” Dins dels seus pensaments rondava la idea de fer el mateix, així mai seria pobre, a més de que no estava fet amb maldat.

Passats uns mesos Joan va morir; quan María li ho va dir a Jordi es van posar a plorar y no van passar així tot el dia, María li digué que no es sabien les causes de la mort, encara que ella sí que les sabia.

L'endemà, després de l'enterrament, Jordi es va arrimar a la tomba i li digué unes paraules a son pare.

- Pare, nose perquè t'ha passat açò a tu, tu eres bo i jo se que si robaves era perquè estaves malalt. També he de dir-te que jo també ho estic pare, des d'aquell dia al despatx que em rondà pel cap la idea de robar, però no per maldat, sinó per necessitat; i així va ser, vaig començar i ara m'he adonat que no puc parar, ara t'entenc i em penedisc de no haver-te fet cas quan em vas avisar, ho senc pare, et vull, mai ho oblides.

Van passar uns anys i Jordi ja era un autèntic cleptòman.

Un dia va obrir un calaix de l'armari de sa mare i va trobar una notícia retallada d'un periòdic, que hi posava:

“ HOME ASSASSINAT PER ROBAR”

Joan Llorca va ser atropellat per un home el passat 24 d´abril, l'assassí estava contractat per la familia Rupier, amb la qual Joan i la seua dona havien sopat uns dies abans. La familia Rupier declarà que ho van fer perquè Joan els havia robat joies de moltíssim valor i alguns trofeus. La seua dona María no a sigut jutjada ja que va declarar que el seu marit era cleptòman i ho va justificar amb certificats mèdics, ella no hi tenia res a veure.

- Mamà, és això veritat? Perquè no em vas dir res? – va preguntar Jordi enfadat però trist al mateix temps a sa mare.

María el va mirar i baixà el cap.

- Sí fill, és veritat, ton pare va ser atropellat per venjança, no t'ho vaig dir perquè tu només hi tenies dotze anys i no volia que pensares que ton pare era una mala persona. Joan es pensava que jo no sabia la seua malaltia, però és clar que sí, era inevitable no saber-ho. Ell no cobrava prou per a que a casa hi hagueren aquestes coses, o per a que em regalara tantes joies; a més en els sopars sempre desapareixia amb alguna excusa, però no el culpe, açò per ton pare era com el cigarret, estava malalt i em penedisc d'haver fet com si no sabera res i no aver-lo ajuda´t.

Jordi va complir els vint-i-quatre anys, va llogar un pis i es va posar a treballar en una empresa, com son pare. Va contractar al seu cosí Iván com al seu xòfer, açò li creà més classe de cara a l'empresa.

- Benvingut Jordi, sóc John Carter, el cap de l'empresa.

- Gràcies i bon dia, em posaré a treballar tan aviat com vostè em diga. – va dir Jordi.

- Perfecte Sr. Llorca, primer vaig a presentar-me una mica i li explique com va la cosa. Bé jo sóc d'Estats Units i vaig vindre a treballar ací perquè m´ho van ordenar els meus superiors, t'ho dic perquè molts treballadors quan comencen sempre tafanegen i si jo li ho conte és millor. – va explicar Carter somrient. – Començaràs aquest mateix matí i la teua funció a l'empresa serà mantindre les relacions amb les altres empreses, per a que ells ens proporcionen els seus productes i viceversa, tot açò inclou que alguns dies hauràs d'anar a algun sopar amb gent important com a representant de l'empresa, et pareix bé?

- Per descomptat. – afirmà Jordi.

- D'acord, però primer de tot has de conèixer com és la nostra competència, l'empresa de Gracia Copovi, a ells cal tenir-los vigilats i mai proporcionar-los facilitats, productes, dades de la nostra empresa... res. Ho has comprès?

- Tot correcte Sr. Carter, ara aniré al meu despatx i començaré a informar-me i a conèixer als meus companys, gràcies i qualsevol cosa que faça mal diga-m´ho.

Aquest treball va ser una mala idea per a Jordi, ja que al ser cleptòman, el sopar a casa de gent important, amb diners, podria causar-li problemes com li va passar al seu pare.

El primer dia de treball, a l'hora de menjar Jordi va anar a un bar que hi havia al costat de l'empresa on menjaven tots els seus companys. Va arribar i va asseure amb ells, sense encara conèixer-los molt.

- Hola jo em dic Carles, eres nou no?–li va dir el company que tenia assegut al seu costat.

- Si, jo sóc Jordi, he començat avui i la veritat és que nose molt com va açò.

- Jajaja, no passa res home,– va dir Carles rient-se – tots hem passat per això, a més, tu qualsevol cosa que vulgues saber pregunta-m'ho, jo ja porte deu anys treballant ací, m'ho conec tot.

- Tinc una curiositat, perquè l'empresa de Gracia Copovi és la nostra competència?

- Ah, sí! Mira t'explique la història; Gracia i John es van conèixer en un sopar d´empresa, tots dos eren veterans en açò, van congeniar bé i tenien prous idees en comú, a part de que els dos estaven ja farts dels seus respectius caps, aleshores van decidir obrir una empresa junts. L'empresa anava genial, per açò si et fixes els dos estan tan carregats de diners, ja que van tenir una bona ratxa. Van ser nuvis durant cinc anys, però no se sap per què començaren a tenir problemes i tot acabà, van tancar l'empresa i cadascun va obrir la seua pròpia, per açò ara són competència, perquè no es porten gens bé.

- Doncs si és la competència hi haurà que anar a per ella.

Jordi es va acoblar molt bé al treball i als companys, no més que encara estava malalt i li venien atacs de tornar a robar, encara que fos una cosa xicoteta.

Al seu despatx fabricà un compartiment secret, allí guardava el que agafava de les cases a les que anava per temes d´empresa, o qualquier saler del bar o cosa innecessària.

En molts sopars deia que es trobava una mica malament i anava al bany, aleshores anava a les habitacions per veure el que trobava.

Moltes vegades es plantejava el anar a teràpia, ja que no volia acabar com son pare o a la presó, però mai es va decidir a fer-ho.

Passats uns mesos i després de molts sopars, en un d'ells s´enamorà a primera vista d'una representant, van estar parlant i es van prendre nota dels telèfons mòbils.

- Carles, és la xica perfecta, el seu rostre és clar amb un colorat a les galtes, té moltes pigues xicotetes al nas i al front que li fan una cara característica i única. A més és una xica molt simpàtica, i saps com es diu? Carol, el meu nom favorit, i ara encara més.

- Però sino més fa cinc dies que la coneixes i estàs enxoxat. Heu tornat a parlar?

- Encara no, esque no se que fer, tu la cridaries?

- Clar que sí, no perds res. Tu crida-la i quedeu per prendre alguna cosa i xarreu, no?

- A l'hora de menjar li cride i aquesta vesprada quede amb ella. Carles gràcies pel consell.

Aquela vesprada van quedar i tot va ser com esperava. Van anar a una cafeteria del centre i van prendre un cafè mentre xarraven. Es van fer les vuit de la vesprada i començà a enfosquir; Carol li preguntà a Jordi que al ser divendres i no treballar al dia següent, si li venia de gust anar al cinema i després sopar en algun lloc. Jordi es quedà emocionat quan va veure que ella estava a gust amb ell i que no volia anar-se´n a casa. Ell contestà que li semblava perfecte i això va ser el que van fer.

Al cinema es pegaren la seua primera besada, per a Jordi fos molt especial, ja que estava esperant eixe moment desde el dia que la va conèixer.

Començaren una relació en la que tot anava bé, i Carol s´en anà a viure a casa de Jordi. En quan al tema professional solament sabien que l'altre treballava en una empresa, fins que un dia Carol es deixà uns papers damunt del llit, i quan Jordi tornà de treballar anà a l´habitació per canviar-se de roba i preparar el dinar. Entrà i tirà la jaqueta damunt del llit, ahi va ser quan va veure els papers, els va mirar i no més començar posava:

EMPRESA GRACIA COPOVI. A açò li seguia un munt de documents de l'empresa, però açò no era el que li importava a Jordi, el que passava era que Carol pertanyia a l'empresa de Copovi, la seua competència.

Quan Carol tornà Jordi estava esperant-la; durant el dinar van estar parlant i ell li explicà el que havia passat, realment no li importava que ella treballara en l'empresa de la competència, perquè pensava que no havia de barrejar el personal amb el professional; però quan Jordi li ho va dir a Carol i aquesta es va assabentar que ell pertanyia a l'empresa de Carter, es va posar feta una boja, no podia suportar que la seua parella treballara per a aquell home. Després d'estar una estona parlant ella va decidir que era millor deixar la relació, ja que era molt incomoda la situació, i així va ser.

Durant dos mesos, Jordi estava fatal, ell la volia i no li importava el tema de la feina. Li escrivia cartes cada semana i ella no li responia cap, Jordi ho va passar molt mal. A més, amb tot açò, tenia més ganes de robar i de vegades perdia una mica els papers. Arribà un dia que mirà el seu correu i va veure una carta d'ella, Carol Doménech, deia:

“Jordi, ho sent per aquests dos mesos que se que han sigut fatals per a tu, però vull que

sàpies que per a mi també. He intentat oblidar-te, ja que la meua empresa es va assabentar de per a qui treballaves i m´obligaren a deixar-ho amb tu per temes de treball, a més vaig pensar que seria millor per a mi, però no, m'he adonat que no puc viure sense tu. He parlat amb Gracia i li he dit que ho sentia molt però que necessitava estar amb tu i que si era necessari deixar l'empresa que ho faria. Ella em va contestar que no feia falta, el que li importava era que jo ho havia intentat, però que contra l'amor no es pot lluitar. Així que si encara em vols i em pots perdonar, torna amb mi perquè et necessite Jordi.”

Jordi s´emocionà i anà casa d´ella corrent. Quan arribà es donaren un fort abraç i es demanaren perdó.

- Jordi perdona'm, i per favor no barregem la feina amb el personal val?

- Tranquil·la, ho he passat molt mal, però et perdone. De tota manera et voldria comentar una altra cosa...

- Dis-me. – va contestar sense saber que era el que anava a dir-li.

- Mira... jo t'ho dic primer que tot per a que tu ja ho sàpies. No se com dir-t´ho, vaig a fer-ho com ho va fer mon pare amb mi. Estic malalt saps?, però no és una de les que es contagien, sinó de les d'addicció. Sóc cleptòman Carol, i m'agradaria guarir-me. M'ho he plantejat moltes vegades, però mai he arribat a una conclusió.

- Tranquil, no et preocupes, jo conec un doctor, t'ajudaré amb el que faça falta.

- Gràcies de debò. – va contestar Jordi relaxat ja que Carol l´entenia i anava a ajudar-lo.

Es tractava del Doctor Morilla, un home d'uns cinquanta anys, era sevillà i tenia la consulta a un poblet prop de la ciutat. Al poble era conegut pel bon humor que hi tenia, sempre estava feliç i de vegades contava algunes anècdotes gracioses.

- Bona vesprada jovens, passen. – els va convidar a entrar a la consulta – Explicam quin problema tens Jordi, segur que té solució, com tot en aquesta vida.

Jordi li ho va contar tot, i també quin havia sigut el motiu de tot allò. Li explicà també el del seu pare, cosa que Carol no sabia res d'això.

El Doctor Morilla li preparà una teràpia amb exercicis per a que no tinguera leixes ganes de furtar. Durant uns mesos -jordi va fer un esforç per a no tornar a caure, l'ajuda de Carol li va servir de molt, ja que ella li donava ànims per a seguir.

En algunes ocasions Jordi tingué moltes temptacions de furtar, com quan anava als sopars d'empresa, però va aprendre a controlar-se i avui en dia Jordi ja no és cleptòman.

Carol i Jordi es casaren als temps, dos anys més tard tingueren a Sonia, la qual ara té nou anys. Tots dos decidiren montar una empresa junts, l'única cosa que esperaven era que els fóra millor que als seus jefes. Encara que havien decidit no barrejar temes personals i laborals, això de treballar en empreses competents no era una bona opció.

EMPRESA LLORCA DOMÉNECH. Gràcies.

Lia Juliá 

2n Batx