En un món cansat de permetre que es dugueren a terme barbaritats amb la naturalesa, en un món ple de contaminació, injustícies, desigualtats socials, pobresa, discriminació i infinitat de causes per què s'estava veient alterat, més tard o més prompte devia ocórrer allò que la humanitat al complet temia...
10 d'agost del 2102
Per a sorpresa meua va sonar l'alarma de rescat. Vaig mirar el rellotge. Les 05 i 26 minuts de la matinada, en el cim més alt de l'Himàlaia, la muntanya Everest. Em vaig alçar precipitadament del llit i vaig contemplar el paisatge per la finestra del refugi, per a més tard ocupar el seient de la meua nau i donar començar el salvament.
Vaig pensar que una vegada més es tractaria d'una falsa alarma, perquè res pareixia indicar que el matí que s'aproximava seria diferent de la resta. No obstant això, no va passar molt de temps fins a adonar-me que estava equivocat, ja que pareixia que, a mesura que descendia els metres de la muntanya i amb la qual cosa m'anava endinsant en les ciutats, anava observant que alguna cosa aterridora havia passat, el motiu pel qual tot el món s'esglaiava temps arrere. Però... no vaig poder creure que haguera passat realment.
Vaig considerar la possibilitat d'estar protagonitzant un somni, fins que em vaig adonar que no comptava amb eixa sort. Vaig començar a advertir i examinar des de la finestra de la nau cada racó d'estos llocs, banyats per l'immens tsunami que em feia la impressió que havia sigut la pitjor catàstrofe en la història del ser humà. L'aigua havia acabat amb tot. De seguida vaig entendre que segurament fóra conseqüència del desgel dels pols, perquè ja s'havia publicat i advertit el terrible estat en què es trobaven... Edificis, cultius, cases, enormes terrenys, poblacions al complet havien sigut devastades, i amb elles, la vida dels milions de persones que habitaven allí.
Després de molt de temps de sorpresa, vaig començar a ser conscient del tipus d'inundació que estaven presenciant (els meus ulls), sense donar crèdit, des d’allà alt.
No coneixia quant de temps havia passat des que es va donar inici a aquella desgràcia, però alguna cosa havia de fer respecte d'això -em deia a mi mateix- “si és que encara era possible”.
En els meus 25 anys de vida, mai m'havia sentit tan sol en el món. No obstant aixó, vaig reparar que algú havia sigut l'encarregat o encarregada de fer que la meua alarma sonara...
11 d'agost del 2102
Per més que ho intentava no podia creure el que veia. Per primera vegada vaig ser francament conscient que la totalitat de les descontrolades activitats provocades per l'home havien perjudicat el planeta, i d’aquesta forma, tot allò acabava de passar factura.
I al cap i a la fi, no em vaig vore capaç de fer cap cosa en relació a allò. Per un moment tot es va parar. Vaig sentir angoixa, por i verdadera preocupació, perquè allí estava jo, només, orfe de pare i mare des dels 18 i amb un treball totalment aïllat de la societat i especialitzat en grups de Rescat i Intervenció en Muntanya. Un treball que vaig aconseguir després del meu esforç i interés constants, però abans que res, gràcies al meu gran entusiasme i dedicació per allò que somiava ser des de xicotet, socórrer gent que de veritat ho requerira.
I en un instant de tornada a la realitat, em vaig alarmar en recordar que allí em trobava jo, en la serralada on l'aigua no havia arribat a aplegar, però que això no obstant, poc tardaria.
Devia trobar alguna solució, o almenys esbrinar qui era aquella persona que em va posar al corrent d'aquell desastre amb la seua crida per GPS.
Vaig tornar al meu refugi, i després d'esbrinar que el senyal provenia des d'Espanya, em vaig proveir de tots els recursos possibles i vaig tornar a la nau per a donar començament al meu viatge en direcció a este país, amb el fet de trobar a algú que haguera aconseguit sobreviure al cataclisme.
Vaig partir del punt des d'on em trobava, de manera que vaig travessar la serralada de l'Himàlaia, passant per Índia, Pakistan, Afghanistán i Turquia, per a més tard endinsar-me en el continent europeu.
I va ser llavors quan vaig confirmar les meues expectatives: cadascun dels països que anava recorrent es trobava en un estat deplorable.
Tanmateix, vaig haver de ser fort recolzant-me en l'esperança de trobar a aquella o aquell espanyol que podria suposar la meua empara.
Vaig traspassar Europa a mesura que la nau m'anava indicant el traspàs d'un país a un altre, així com Bulgària, Itàlia, França i per fi el meu destí, Espanya.
15 d'agost del 2102
Passaven els dies i a cada segon podia percebre com estava d'irrecognoscible el món i les pèssimes condicions en què es trobava.
Arribat este moment, per increïble que pareguera, em vaig recordar de la ciència i la tecnologia, l'extraordinari desenrotllament de la qual va permetre que el producte que feia que la nau funcionara fora il·limitat.
Alié a açò, continuava passant el temps i seguia sense localitzar cap punt negre capaç de moure's entre la multitud d'aigua i cadàvers que podia percebre's des d'on jo estava ubicat; algú capaç d'haver subsistit a este fenomen indescriptible.
I llavors va arribar, inesperada i desesperadament, el moment en què vaig poder veure com una parella de persones es trobava situada, amb gran dificultat, en el a penes tros de teulada d'una casa que encara podia albirar-se. Vaig vore com els dos alçaven a males penes els seus braços i demanaven ajuda en veure'm passar per dalt.
Així, no vaig dubtar ni un moment, per la qual cosa vaig haver de servir-me dels coneixements com a rescatador d'alta muntanya per a aconseguir que ambdós s'agarraren a la corda que els vaig tirar des de la nau.
20 d'agost del 2102
“Ho hem perdut tot”, “No ens queda res”, em deien Lluís i Ana. Vaig poder constatar que es tractava de la mateixa parella de persones que m'havia reclamat en el GPS des de la seua vivenda.
Després de diversos dies de repòs, van poder contar-me a males penes com el seu matrimoni s'havia vist destrossat per la pèrdua de dos fills de 7 i 9 anys, a més de la resta de família al complet. Em donava la sensació de ser una parella completament estable, perquè vaig poder veure, admirat, com es trobaven d'units després d'aquella tragèdia i com s'aportaven un suport mutu. Amb tot això, va ser realment commovedor poder veure en les seues mirades l'intens dolor i angoixa que dos pares podien sentir a eixes altures de l'adversitat.
Finalment, i una vegada deixats els problemes a part en la mesura que era possible, els tres ens vam posar d'acord en què havíem de buscar alternatives a allò, encara que intentàrem remeiar l'immens caos només nosaltres tres. Per tant, decidirem, en primer lloc, anar a la recerca de possibles individus que encara habitaren per algun lloc del món, ja que si alguna cosa era evident una vegada arribat este moment, és que tot depenia totalment de nosaltres.
22 d'agost del 2102
No deixava d'invair-me la por en trobar-me davant d'aquella situació. No podia acceptar que allò haguera ocorregut verdaderament. Es tractava de la màxima destrucció mundial que havia pogut existir mai, d'eixa que s'havia parlat durant segles en cases, carrers, centres d'estudi i grans conferències; allò que era conegut com el temut fi del món.
I una vegada arribat a tal punt, submergit en un mar de dubtes em vaig plantejar la qüestió de per què va haver de tocar-me a mi, per què va haver l'atzar de triar-me com a guia davant d'aquella circumstància, per què vaig haver de ser jo, el que entre 9.500 milions d'habitants, haguera de prendre la iniciativa de buscar solució a tot el que succeïx.
I just en eixe moment de reflexió, precisament quan créiem que era verdaderament impossible que qualsevol tipus de ser quedara viu a aquelles altures de la catàstrofe, va aparéixer ella. Al mig de l'aglomeració de despulles, cadàvers, restes i grans quantitats de materials surant a través de l'aigua, es va deixar entreveure, lleugerament, una xica a simple vista dèbil i summament prima (segurament desnodrida a causa dels estralls), però que amb tot això havia aconseguit convertir-se en una dels poquíssims supervivents que allí quedàvem, després de 12 dies d'infern constant...
Vertiginosament, acudim al seu rescat.
24 d'agost del 2102
Portava temps irrompent-nos l'anhelada necessitat d’esbrinar com podia ser que una persona, en aquelles condicions, tinguera tanta capacitat de resistència, així que esperàvem que la xicota despertara, perquè quan ho fera, ens contaria com havia sigut possible aquella resistència; però abans de res, calia decidir què seria de nosaltres a partir d'aquell moment.
Quan despertà i posar-nos a dialogar, vaig dedicar tot el meu temps a observar, un tant sorprés, a aquella xica. Deia cridar-se Mar, tenia 18 anys, i no sé exactament per quina raó em va paréixer una jove increïblement interessant.
Després de parlar vaig poder adonar-me i reflexionar sobre la meua impressió sobre ella. Em va cridar l'atenció (a pesar de les adversitats) el seu particular i subtil somriure mentre ens contava com havia sobreviscut, i alhora, eixa intel·lectual manera de parlar i plantejar-nos possibles propostes sobre el nostre destí.
He de reconéixer que em feia la impressió d'haver-la conegut des de sempre.
Era una jove de semblant bastant blanc i sense cap tipus de maquillatge, junt amb els seus morenos cabells llisos que deixaven distingir en ell metxes de colors clars.
Em va fer la sensació de veure en ella a una xica suficient segura de si mateixa i immensament expressiva i gestual, però davant de tot era sorprenent la gran tendresa que desprenia, perquè em va transmetre la necessitat de córrer a abraçar-la sense pensar-m'ho dos vegades.
Tot i això, el que més va captar el meu interés van ser eixos ulls color mel que quan em miraven pareixien suggerir-me milers de coses al mateix temps...
25 d'agost del 2102
Era obvi que havíem de deixar-nos de necieses i conversacions alienes a la busca de solucions, perquè no teníem temps per a això, i si el món havia arribat a tal punt, a partir de llavors podíem esperar-nos qualsevol cosa. Havíem de prendre una decisió i actuar al més prompte.
Va ser llavors quan els quatre, després d'hores sumits en un continu conflicte, discussions i grans disputes argumentant les nostres raons, decidirem una solució, començar de zero realitzant potser una autèntica bogeria...
No hi havia res a preparar. Tan sols ens quedava fer-nos realment la idea de què faríem. Estava més que clar: en la Terra no teníem res a fer, per la qual cosa decidim viatjar a Mart per a construir un nou món, allí on una gran quantitat d'experts van confirmar la possible vida al planeta.
Ens vam dirigir cap a les instal·lacions de Cap Cañaberal per eixir de l'atmosfera terrestre des d'un punt òptim pròxim a l'equador de la terra.
Després de col·locar-nos els quatre vestits espacials, vam buscar la plataforma idònia per a enlairar, i a poc a poc la nau va anar col·locant-se de manera vertical. De sobte sentim la pressió de la descomunal acceleració que la nau va generar, tirant els nostres cossos ràpidament contra el seient. Tota la nau va tremolar.
1 de gener del 2103
Comença un any nou per a l'home fora de la Terra.
Ja han transcorregut 5 mesos des del començament del nostre viatge interplanetari, i durant este temps he pogut adonar-me de certes conductes en cada un dels meus companys.
He de dir que per un moment vaig creure que la convivència amb ells en aquest lloc i condicions seria extremadament dura. Vaig fer-me a la idea de possibles altercats provocats ja no sols per contradiccions o diferències entre nosaltres, sinó per l'intranquil fet de veure'ns en la situació en la qual ens trobàvem.
No obstant això, vaig equivocar-me, ja que amb el temps convivint vaig poder ser conscient que tots comptaven amb excel·lents valors i comportaments. Lluís, amb la seua gran habilitat a l'hora d'entretindre'ns en els moments més difícils, aquells en què recordàvem el que deixàrem arrere després de la nostra eixida a l'espai. A més, he de resaltar la seva gran responsabilitat davant les diferents circumstàncies. D’altra banda Ana, que a pesar de la seua incessant negativitat, destaca per saber cuidar de nosaltres més que ningú. I finalment Mar, de qui continue tenint la mateixa opinió respecte a la seua brillant forma de ser, per estar sempre disposada a deixar les seues coses per ajudar els altres.
He de dir que hi ha alguna cosa en ella que m'atrau de manera irresistible.
5 de febrer del 2103
Ja veiem el planeta roig cada vegada més prop.
S'acosta la fi del nostre viatge i el principi d'un nou món.
Havíem d'aterrar. Ens van col·locar el vestit espacial per a l'entrada en l'atmosfera de Mart, i breument, començà la tremolor característica de la nau, la qual cosa em va fer recordar 6 mesos arrere la mateixa esglaiadora sensació.
Va ser increïblement excitant i indescriptible ser el primer humà a xafar el planeta Mart.
Signat; Nick Stevensson
...1132 anys després
Campament arqueològic “Gran Canó de Mart”. Roda de premsa de l'arqueòleg director de les excavacions:
- Després de molts anys de busca incessant, hem trobat el que podria considerar-se el primer document escrit de l'home a Mart. Es tracta del diari de Nick Stevensson, que com és ben sabut per vostés, és un dels quatre primers habitants del planeta Mart que va voler deixar constància de la destrucció de la Terra i l'arribada de l'home a aquest planeta.
Maria Llàcer Gregorio
1er Batxiller E
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada