Eixos ulls blaus són els únics capaços de fer-me realment feliç en aquest món. Cada vegada que els mire em done compte que en realitat, encara que tots diguen que no, tu em reconeixes, que encara recordes aquella xiqueta menuda a qui vas criar, a la qual vas fer i continues fent tan feliç només amb el teu somriure.
Els metges ens van avisar que açò funcionava així, que a poc a poc aniries perdent la memòria fins que arribaria el moment en què ja no saberes ni el teu propi nom.
Nosaltres ens vam encabotar que això a tu no et passaria mai, i a hores d'ara, després de quasi 7 anys, seguisc sense creure'm que quan em mires als ulls i t'abrace no em reconeixes.
Eres de les poques persones que sé que sempre estan ací i que quan et conte les coses, encara que ja no tingues forces per a respondre, tu m'entens.
No hi ha dia en què no recorde tot el que has fet per mi, cada minut que has estat amb mi durant els meus 17 anys.
No saps com trobe a faltar anar a ta casa i veure't eixir de la cuina, amb el teu batí lila posat i amb el cabell sempre fet perfectament, o quan telefonava i sempre em contestava la teua veu, això sí, sempre amb un carraspeig abans del “diga?”.
Trobe a faltar alçar-me de matí i que no sigues tu qui em desperte amb un, vinga que arribaràs tard!, o gitar-me a les nits sense que ningú em faça cosquerelles com tu me les feies.
A poc a poc les coses han anat canviant, però jo no em volia donar compte. No volia donar importància a que no saberes que era dimarts i no dimecres, o que no et recordares de fer-me el meu plat favorit; “són coses típiques de l'edat”, però no era així.
Va arribar el dia en què no et recordaves si jo era la teua néta major o la xicoteta, ni tan sols si el meu nom era Míriam o María Amparo.
Però el dia que més em va doldre, va ser sens dubte el que em vaig acostar a la butaca en què sempre t'assentaves, i mirant-me als ulls em vas preguntar que jo qui era.
No saps com em dol anar a veure't ara i que no sàpies dir el meu nom, ni tan sols el teu o que ja no et recordes de les cançons que em cantaves o els refranys que sempre em deies.
Sé que aquesta malaltia és així i que la que la pateix eres tu, però sens dubte, és igual de dolorosa per a qui la pateix com per als que estan al seu voltant, i mai li desitjaria ni al meu pitjor enemic alguna cosa com aquesta.
Has de saber que encara que no puguem estar amb tu tots els dies, ens recordem moltíssim de tu, i et trobem a faltar.
És una batalla molt complicada, però has de continuar lluitant com ho has feta fins a dia de hui i mai t'oblides, de quant que et vull.
Sempre amb mi, iaia.
Amparo Gómez
1er Batx
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada