El guardià de Gästerby

                    Fa temps, un guardià  treballava a les portes del castell de Gästerby d'Aland,  illa situada a la costa de Turku, a Finlàndia. En aquest castell vivia la família reial i els seus parents, així com alguns membres del govern . Resulta que el guardià, que feia el torn de nit, observava a la princesa Meliki, des que va entrar a treballar baix les ordres del capità Pekol. A poc a poc, i sense saber com, havia quedat bocabadat de la filla menuda del rei de la qual s'havia enamorat. La princesa Meli, com la cridaven  els seus pares i germans, era una xica  rossa, d’ulls blaus, cara redona i un nas petit. Tenia sempre el  somriure al llavis i totes les nits li dedicava salutacions  amables al jove guardià quan passava davant  d’ell abans de retirar-se a les seues habitacions.

A poc a poc la princesa es va enamorar del jove guardià, un xic molt llest i fort que havia estat educat pels seus avis a l’haver mort els seus pares quan ell encara era petit pel que va entrar a treballar al Castell quan tenia nou anys.  L'inconvenient és que, en la seua societat, l'amor entre gent de distinta classe social no estava ni ben vist ni permés. Però a ells els donava igual; i es van declarar el seu amor i van començar a eixir d’amagades.

            El rei  Ukko, que era una molt bona persona,  en assabentar-se de la història, va decidir, per a no paréixer un monarca bla i que canviava les lleis per casos particulars, encarregà al guardià un treball. El treball provaria l'enginy, la força,la velocitat i l'habilitat del nostre protagonista.

           

            Resulta que el rei estava malalt del cor i el pot que contenia l'únic medicament que podia curar-lo es trobava en l'illa de Foglo. Els habitants de l’illa eren uns estranys éssers de llegenda que posaven proves als mítics herois vikings. De manera que el rei li va proposar al guardià:

- Si em portes la medecina podràs estar més prop de la meua filla. Canviaré el teu torn de vesprada pel de matí i t'anomenaré guardaespatlles de la princesa. Això sí, el matrimoni us seguirà vedat.

           

            La primera prova  la va resoldre la princesa Meli, perquè li va agafar un mapa de la posició de l'illa a son pare i li'l va entregar al seu amat perquè no es pergués.

            Després de tres dies de viatge, el guardià va divisar l’illa entre la boira, i allí es va dirigir.

            La sorra de la platja era molt fina, davant d'ell s'estenia un enorme bosc, i al seu fons sorgia un enorme volcà nevat. Va pensar: “quina contradicció”.

            Tot just entrar en el bosc  quelcom li va colpejar en el bescoll. Quan va despertar, estava tombat al mig d’una sala circular que pareixia girar i emetre llums de milers de colors. Al seu voltant centenars de xicotets éssers, amb el pèl tan llarg que els arribava fins als peus, pareixien ballar una dansa de guerra. Tots tenien el pèl fosc com la nit, excepte un que el tenia molt ros, tant que quasi molestava a la vista. Aquest era el rei de l’illa i li va dir:

– El rei d’Aland, m'ha informat que enviaria  un guerrer per a sotmetre´l a les proves per tal d’aconseguir la medecina. Què sou vós el jove enamorat de la princesa Meli?

– Sí, sóc jo- va respondre encara atordit l’aventurer.

– Doncs, si és així que done començament la prova- i a l'instant diversos peluts el van agafar i el van portar als afores de la ciutat.

            Les regles eren senzilles. Havia d'agafar el pot amb el medicament del centre de l'illa i tornar a la porta de la ciutat en un sol dia.

            Així doncs, el jove va córrer per una estreta senda al mig del bosc fins que va arribar a una gran esplanada. En ella es trobaven un dels ridículs éssers amb pèl llarg, una gran balança de platets i un gran munt de pedres. La bestiola pareixia dormida, però a l'acostar-se-li el jove de seguida va començar a recitar les regles de la prova.

            Ací hi ha un munt de pedres que pesen 240 Kg., hauràs d'aconseguir-me un pilot de 90 Kg. en menys de quatre pesades; si ho fas et donaré vitamines per a recuperar forces.

            La veritat és que el càlcul el va realitzar de seguida, però les pedres eren tan grans, que va tardar varies hores  en carregar-les. Ho va fer en les tres pesades.

            Amb les vitamines en la butxaca es va dirigir ara per entre els arbres per a superar la següent prova. El bosc es va acabar. Davant dels seus ulls va aparèixer un desert amb un oasi.

“On m'hauré ficat?”- es repetia contínuament -.

            Donant-se un bany en el xicotet toll, amb uns pocs peixos, estava un altre homenet que, en veure al guardià, va córrer a la trobada del nostre valent, i posant-se de genolls li va dir:

– Tinc un problema, m'ajudaràs?

– Esta és una de les proves?

– Qui sap? Només vull saber si em faries un favor.

           

            L'intrèpid guardià es va ensumar que aquesta hauria de ser una prova d'humilitat o semblant, i a ell li interessava superar-les totes per a poder veure's amb la seua estimada.

            Després d'assentir, el ser pelut li va explicar:

– Sóc ací des de fa molts anys, però encara no sé com alimentar els meus peixos

correctament. He esbrinat que dèsset Blugos ,estrany ser de tres potes, mengen tant com cent setanta rens; cent mil fardatxos assassins de l'estepa tant com cinquanta rens; deu Blugos mengen tant com quatre carpes de l'oasi atlàntic. Però jo tinc dotze carpes, i no sé quantes sargantanes he de donar-los. Sempre se m'han donat malament les matemàtiques. A més, tot açò és el que mengen anualment les bestioles, i m’interessa saber el que mengen en un dia.

– Té paper i llapis?

           

            Amb una mica de feina el jove guardià va anar resolvent el problema.

Content per haver ajudat al ser pelut, va córrer muntanya  cap a dalt.

            Mentre corria pensava en la seua estimada Melikki i dubtava si esta l’esperaria. Després de passar la neu va arribar al més alt del volcà. Allí feia calor. Hi havia una cova tallada en la pròpia muntanya, amb un habitant.  Aquest tenia pinta de ser un erudit, la seua barba s'ajuntava amb la cabellera, de la qual li eixien papers i llibres.

            L'erudit li va explicar que estava decorant una de les parets, però no tenia ni pols ni edat per a acabar-ho. Volia que fóra simètric, però era molt tacany i li va demanar que  gastara la menys quantitat de pintura possible. El nostre amic ho va fer pintant quatre quadros.

             L'erudit, que no ho era tant, li va donar el vistiplau i li va dir:

– L'última prova també te la proposaré jo.

            D'entre la seua barba es va traure un xicotet tub d'assaig amb un líquid blau al seu interior.

– Per a aconseguir-ho hauràs de demostrar velocitat, però igual que en totes les

proves hauràs de realitzar un càlcul lògic primer.

– Entès.

– El flascó lliscarà vessant baix, i tu hauràs d'agafar-ho.

Has de tenir en compte  que tu corres exactament tres vegades més ràpid que el flascó, però este partirà amb dotze metres d’avantatge i a una velocitat de 2 m/s. Has de calcular quant tardaràs en aconseguir-ho?

           

            De sobte el jove es va posar a calcular utilitzant el llapis i paper que li havia deixat l’homenet de l’oasi.

           

            L'intel·ligent enamorat li va donar la resposta i, de seguida, el pelut deixà caure la proveta. Va córrer amb totes les seues forces, i quan va tocar el potet, va sentir com si l’espentaren per damunt del bosc, del mar, i va aterrar en la porta on tantes vegades havia fet guàrdia.

           

            Va entrar corrent al castell, amb la prova de la seua heroïcitat enlaire; on la seua  núvia l’esperava, i el va rebre amb un emocionat bes, que tots els presents van observar amb sana enveja.

            Però com havia dit el rei, el fet d’haver superat la prova i haver dut el medicament tan sols li permetia canviar el torn de guàrdia per poder passar més temps amb la seua enamorada.

           

            Al pas del temps, tant el guardià com la princesa se sentien molt decebuts, per no poder compartir la vida després de l’esforç que tots dos hi havien realitzat.

           

            Una nit, que no hi havia lluna,el dos enamorats es van escapar enduent-se el plànol que la princesa li havia furtat a son pare de l’illa de Foglo.  Després de tres dies van arribar a aquella platja de sorra fina que ja havia visitat el jove temps enrere. Els guardians els van acompanyar davant el rei,  aquest en assabentar-se de la pena dels enamorats i els riscs que havien patit els  va  oferir una casa on viure. I al cap d’un temps va nomenar al jove guardià matemàtic de l’illa.

Mauro Sirvent

2n Batx