Hi havia una vegada, en un poblet xicotet, prop de Madrid una xiqueta de 13 anys que era molt guapa, i molt mala estudiant però prou espavilada i també era molt oberta cap a la gent; la qual es deia Tamara Gisbert.
Ella es passava el dia parlant amb la seua amiga Raquel Aya i xateant amb el seu millor amic Carles Pellicer; els tres sols anaven a l' Institut de Cotes Sempere no per a estudiar perquè ganes no tenien sols per a parlar sobre el que havien fet la vesprada del dia anterior i a molestar als seus companys, sobretot als més llestos que eren Paloma Benito i el seu germà Alfonso Benito.
Quan la classe finalitzava sempre se'n anaven a la botiga de la mare de Carles a comprar llepolies i menjar-se-les pel camí que venia a durar pels tres un quart d'hora perquè Tamara vivia en la 12, Raquel en la 13 i Carles en la 15 del carrer Pascual.
Un dissabte per la vesprada decidiren anar de festa des de les 8 de la nit fins a les 12:30 de la nit. Se'n anaren a una discoteca en la qual van veure a alguns companys seus com a Victor Giner, Sofia Beltrán i dos o tres més; tots els altres desconeguts per a ells. Un dels desconeguts sense ningun motiu començà a observar tota l'estona a Carles; Tamara s'adonà; així que va convéncer als dos per a que se'n anaren més prompte i que passaren la nit en sa casa, ja que necessitava parlar amb els dos del que havia vist.
Anant de camí cap a casa els dos amics no paraven de preguntar-li que havia passat, que si s’encontrava bé... però ella els deia que en arribar a sa casa els ho contaria tot el que ocorre, no volia parlar pel carrer perquè si no tornarien.
Una vegada allí es prepararen els llits i quan ja estaven Carles i Raquel a punt de adormir-se cansats de preguntar-li tota l'estona que havia passat ella per a picar-los els ho va començar a contar. Els dos es van despertar a poca poc i van començar a escoltar-la i quan els dos van sentir el motiu pel qual els havia fet anar tan prompte a casa començaren a dir-li de tot i a pegar-li amb els coixins.
Quan van passar 15 minuts, Carles va preguntar:
-Per què ho has fet?
Ella va respondre:
-Perquè havia notat en eixe home un mal pressentiment cap a tu.
Eixes foren les últimes paraules que els tres van dir perquè al cap d'un minut tots s'adormiren pensativament.
Al dia següent es van despertar tots i se'n van anar com tots els dies a l'institut.
Caminant, caminant Tamara va pressentir que alguna cosa mala li passaria a Carles, però no li va donar molta importància.
Quan van arribar al primer pas de zebra, Carles, sense voler, va entropessar i va caure, i un cotxe que baixava a tota canya el va atropellar.
Tots es van quedar espantats pel que havia passat així que de seguida tocaren a l'ambulància . Mentres que Raquel telefonava desesperada, Tamara no feia mes que memoritzar la persona que havia vist en tant sols un segon i intentant memoritzar la matrícula del cotxe.
Quan arribà l'ambulància agafaren ràpidament al ferit i Raquel i Tamara pujaren acompanyant-lo a l'hospital.
Quan arribaren l'ingressaren ràpidament i l'enviaren a la sala de ferits greus.
Les dos amigues s'esperaren fora durant 15 minuts fins que els informaren que el seu amic estava molt greu molt greu i que tal vegada es podria morir.
Passaren 9 hores més fins que els metges els deixaren passar.
Darrere d'elles van entrar desesperats els seus pares els quals decidiren quedar-se ací totes les nits però Tamara i Raquel al menys volien quedar-se un dia i així va ser, es van quedar amb el seu amic.
Quan arribà la nit Raquel s'adormí, de seguida, cansada, però Tamara resistí fins a les dos de la nit. Quan les campanades van tocar ella en un obrir i tancar d'ulls s'adormí i de repent un fum transparent eixia de les seves mans i a poc a poc anava clavant-se dins del cos de Carles, va tardar 14 minuts en acabar aquest fet tan misteriós.
-Toc, toc- algú va trucar a la porta .Era la doctora Jordà.
Tamara i Raquel es despertaren sense saber que feien allí i que li havia passat al seu amic, de seguida demanaren informació a la doctora la qual s'estranyà molt pel que li preguntaven però així i tot els ho digué.
Per a mes seguretat, les envià a una sala de l’hospital per a que les revisaren a veure si l'accident els havia causat alguna cosa greu.
La infermera les analitzà però no els trobà res de mal.
De repent tornant cap a l'habitació on s'encontrava Carles, a Tamara li començà a eixir sang del nas; sense que ningú s'adonara entrà al bany a rentar-se i l'amiga sense saber que li passava entrà darrere d'ella i de pàs aprofità per a orinar.
Mentres Tamara s'estava curant la sang que li eixia. Quan aquesta sang caigué mesclada amb l'aigua ella va veure unes ratlles negres apareixien i ella les observà i abans de que se'n anaren cap avall va fer una foto amb el seu mòbil tàctil. Ella, la primera impressió, que li va vindre al cap va ser que no era normal i que això li estava indicant alguna cosa important.
Quan acabà d’eixir, Raquel, sense adonar-se del que havia passat anà darrere d'ella.
Quan arribaren a la sala descobriren que estaven allí els pares de Carles esperant els resultats. Als cinc minuts aparegué la doctora Jordà, l'encarrega d'aquest cas, i els informà que el seu fill estava molt malament i que dins de tres dies moriria.
Tots al escoltar el que va dir la doctora es quedaren de pedra; tant, que Raquel i la mare de Carles, Amalia, es desmallaren i van tindre que portar-les a una sala de l’hospital.
De repent, Tamara es va sentir molt mal sabent que en pocs dies el seu amic moriria,i sense donar-se compte començà a pensar en la persona que havia atropellat a Carles però no va caure en ninguna conclusió.
Eixa mateixa nit decidí anar a la discoteca per a oblidar-se del món real que estava vivint.
Ballant, ballant, de repent, escoltà:
-Emilio, quina hora és?
Al escoltar-lo es girà i al veure'l li va vindre la imatge de quan l'amic fou atropellat, coneixia eixe rostre i també a la persona, era la que una setmana abans no parava de mirar a Carles.
Ella va continuar ballant fins que li va entrar set, i de repent tota cabrejada, amb el got a la mà anà i s'arrimà a ell i li digué:
-Per què ho has fet això?
L'home, tot estranyat, li digué:
-Però de que collons estàs parlant-me mocosa, ves-te i deixa’m!
-No -va dir ella- de cap manera deixaré que no em contes la veritat , perquè no ho confesses a tots que vas atropellar a Carles Pellicer.
-Però que dius xiqueta , jo no he atropellat a ningú ves-te si no vols que cride a la policia.
Això ho faré jo com no em digues que va ser vostè.
De repent l'home l'agafà del braç i començà a estrényer-li-lo i ella sense adonar-se comença a despendre un fum transparent que li entra ràpidament pel nas i anava deixant-lo dèbil.
Ella menejà el braç per a que la deixara i començà a correr i sense voler va entropessar amb una xica:
-Chass-, va fer el got al cap d'un ballarí de repent, quan tiraren a disculpar-se les dues obriren la boca i pegaren un crit mesclat amb un poc de rialla:
-Ah ! Però si eres idèntica a mi.
-Tu també.
Les dues un poc desconcertades anaren fora al jardí de la discoteca i es posaren a parlar; tota l'estona es preguntaven com era possible fins que van canviar de tema i decidiren quedar-se a dormir en la casa de Tamara.
Tota la nit estigueren parlant fins que arribà el tema de que Carles s'estava morint.
De repent van veure un home que anava armat i davant d'ell una xica corrent desesperada. Elles sense donar-se compte s'agafaren de les mans i de repent una llum transparent els eixia a les dues i en un obrir i tancar d'ulls van veure que eixe home no portava una escopeta si no un gat molt enfadat que es va encarregar personalment de donar-li el seu merescut.
Després de veure el que ocorre descobriren que les dues juntes tenien poders per a fer ho just i ho correcte.
De repent a les sis del matí sonà el despertador les dues no ho havien marcat a eixa hora si no a les nou, de repent, els començà a eixir sang del nas a les dues però no amb les ratlles negres que li eixiren a Tamara si no que eixa sang era cent per cent pura. Aleshores les dues van percebre que tot anava bé.
Les dues es tornaren a dormir, i al san demà se'n anaren corrent a l'hospital per a unir les mans i salvar al seu amic.
Corrent, corrent van veure que en el periòdic ficava: “Emilio Cantó a quedat detingut per l’atropellament de Carles Pellicer”.
De seguida Tamara es va quedar tranquil.la sabent que el fum que va soltar va funcionar.
Quan arribaren a l'hospital els demanaren a tots que s'enixqueren i aleshores enjuntaren les mans i de seguida Carles va obrir els ulls i va eixir del coma al que estava sotmés i es recuperà totalment.
Rita Jordá - Pablo Beneito
2n ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada