dimecres, 11 de juny del 2014

El meu viatge

Feia una gran tempesta, els llamps i la pluja caien amb força i ràbia. Ma mare acabava de parir i havia eixit jo, un xiquet innocent que no podia imaginar tot el que li anava a ocórrer.
Al principi, la meua vida havia estat plena d’alegria, to era joc, diversió i amor, fins que un home amb cara de pena tocà a la porta. Ma mare va obrir i jo, mig amagat, vaig veure com xiuxiuejaven coses estranyes. Ma mare li va dir adéu amb els ulls plens de llàgrimes i se’n va anar corrent a la seua habitació. Es va tancar durant hores, quan jo vaig decidir entrar-hi, em va veure, em va abraçar i em va contar un conte que es titulava “La Vida de George”. El conte deia:
George va nàixer fruit del gran amor que sentien son pare i sa mare fa cinc anys. El xiquet va passar aquestos anys molt alegre, jugant, dibuixant i sentint-se molt volgut, però un dia son pare li va dir que se n’anava a treballar lluny i que tardaria uns quants anys a tornar. El xiquet li va pegar una besada ben forta i li va dir a l’orella:
- Papa, tots els dies estaré esperant-te, encara que no estigues a casa, sempre estaràs al meu cor.
El pare, emocionat, - continuà sa mare - se’n va anar. George continuà la seua vida normal, però, tots els dies pel matí, es quedava mitja hora mirant per la finestra per veure si son pare tornava. Un dia, un home molt estrany amb cara de pena tocà a la porta i li va dir a sa mare que el seu home havia mort feia unes setmanes al rebre un tir al cor en la guerra. De sobte, la mare de George es va sentir morir ella també, es posà a plorar i tancà la porta. Fi – digué ma mare amb els ulls plorosos.
Jo també em vaig posar a plorar, havia comprés perfectament el que volia dir-me ma mare. Després d’açò la vida va anar empitjorant. Ens varem quedar sense diners i , després de malvendre les poques pertinences que teniem, ma mare es va veure obligada a donar-me a una altra família per a poder sobreviure i tindre altres esperances per al meu futur. Així que un dia em va dur a una casa allunyada de la ciutat, segons ella anàvem a visitar uns oncles llunyans. En el moment que el meu oncle va tancar la porta d’aquella casa, deixant ma mare fora, ho vaig entendre tot i vaig intentar fugir-me’n. Ma tia em va retindre amb força i amb una veu dolça em va dir que ara no ho entenia, però que tot es feia pel meu bé. Jo no parava de cridar i plorar.
Al dia següent, el meu oncle em va donar una llista molt llarga de normes que jo devia memoritzar i complir en sa casa. Vaig haver de prometre que les compliria totes. Si de cas n’incomplia alguna, m’humiliava i em pegava pallisses. Jo sabia que hauria d’aguantar-lo bastants anys, volia fer-me major ràpidament, tindre una faena, viure…
Ma tia era més tendra i comprensiva, em donava dolcets d’amagat del meu oncle i, totes les nits em llegia contes abans d’anar a dormir. Ell era el dimoni i ella era un àngel. Per exemple, me’n recorde d’aquell dia que el meu oncle m’havia castigat sense sopar per haver-me equivocat fent un problema de matemàtiques, ma tia, quan ell ja estava dormint em va dur el sopar a la meua habitació amb una noteta que deia:” En la vida trobaràs molts obstacles, però encara que alguna vegada penses que no podràs superar-los, sempre has de seguir endavant, sempre t`has d’enfrontar als reptes amb força i constància. Així ho volia ta mare i així ho vull jo també.” Junt amb aquesta noteta em va donar una cadeneta d’or amb una medalla que tenia la foto dels meus pares, ma mare li havia encarregat que me la donara quan creguera que jo fóra suficientment major per a començar a entendre el perquè de tantes coses. Me la vaig penjar al coll i em vaig prometre que no me la trauria mai de damunt. Els meus pares sempre estarien al meu costat, d’una manera o d’una altra. Aquella medalleta m´ho recordaria sempre.
Anys després, quan ma tia es va morir, vaig sentir que havia arribat el moment de començar una altra vida, la meua vida. A poqueta nit, vaig omplir la meua motxilla amb un poc de roba i de menjar, també vaig agafar els dos grans llibres de contes que tantes vegades m’havia contat ma tia per les nits, crec que aquestes lectures són el que realment em van permetre continuar vivint tots aquells anys. Aquelles aventures despertaven la meua imaginació i adormien la meua pena, em permetien volar... vaig fugir d’aquella casa sense mirar enrere.
Vaig treballar durant molt de temps com a jornaler, collint fruita i coses per l’estil, en molts pobles. Mai em quedava molt de temps en cap d’ells, era menor d’edat i sabia que la policia podia estar buscant-me. Continuava llegint contes per a oblidar i poder dormir. No sé quant d temps va passar, un dia la policia em va trobar treballant en una finca i em va detindre. Jo tremolava, quasi no podia parlar, fins que vaig poder dir:”Ja sóc major d’edat, ningú no em pot reclamar, puc anar on vulga”. Ells es van riure i em van aclarir que el que havia passat era que el meu oncle havia mort i que jo era el se únic hereu. Estaria somniant?
Vaig decidir tornar a aquella casa, m’atreia sobretot el record de la gran biblioteca a la que jo tenia prohibida l’entrada, però els altres records es feien massa presents i no ho vaig poder suportar, així que vaig salvar tots els llibres i vaig vendre tota la resta, la cas amb els mobles i totes les altres propietats. La veritat és que vaig tindre sort i vaig traure molts diners, una vertadera fortuna per a mi. No podia quedar-me allí i vaig emprendre altra vegada el meu viatge.
Mentre anava pels camins, me’n vaig recordar d’un matrimoni major que, en la meua època de collidor de fruita, em va tractar molt bé, no em podien pagar molt, però em tractaven com un fill, es preocupaven per mi, em donaven de menjar, m’arreglaven la roba i crec que van arribar a voler-me. Vaig comprar aquella finca i vaig cuidar i mantindre aquell matrimoni, ara ja molt vellets els dos,. Semblava que la tranquil.litat per fi havia arribat.
Les estacions passaren, els arbres s’ompliren de fruita i arribaren els nous jornalers. Tenia una sensació molt estranya al ser jo ara qui llogava els collidors i no qui s’oferia per a treballar. En això, va arribar una velleta molt arrugadeta demanant-me qualsevol tipus de faena, però en quedar-se mirant el retrat que jo duia penjat al coll, se li glaçaren les paraules en la boca i se li embassaren els ulls de llàgrimes. Es va tirar la mà al coll i em va ensenyar les dues medalletes que ella portava, una era igual que la meua i l’altra era la d’un xiquet que se m’assemblava moltíssim. Em va explicar que ella va tenir un fill al que no va poder criar i es va veure obligada a donar-lo per a que tinguera una vida millor. Anys després va anar a buscar-lo. No el va trobar.
Ja no vam poder parlar més de tanta emoció, ens vam abraçar molt fort. Ara havíem d’intentar recuperar la felicitat perduda. El camí tortuós, al final, va fer que jo fóra ric i que ma mare morira, al cap de prous anys, satisfeta del final del viatge.
La seua mort em va empentar a escriure aquesta història, conscient que la memòria era el millor homenatge que li podia fer.


Francesc Bodí García 1r ESO B