Un robatori molt poc elaborat

Fa un parell de dies, la meua colla i jo, decidírem organitzar un robatori a un mas d'una família que estiuejava allí cada any. Coneixíem ben bé a aquella família, eren arrogants i antipàtics, tenien uns fills bessons que eren gòtics i a tots ens feien molta por quan els véiem a la nit. Aquells bessons eren la causa de tots els nostres problemes, i també del robatori, ja que ens molestaven a la nit tirant-nos pedres a les finestres i al dia ens arruixaven amb l'aigua del riu entre altres moltes coses.

Total, que ja ho teníem tot clar i organitzat, a les cinc ens reunírem tots a la vora del riu, el nostre lloc preferit, érem: Clara: la meva germana, Pau: el meu millor amic, Joan: el meu segon millor amic, Sofia: l'amiga de Clara i per últim jo, que em dic David. Formàvem un equip perfecte.

-A mi m'agradaria repassar el pla una altra vegada.-Va dir Clara.

-D'acord- Li va contestar Pau.- Serà el divendres a la nit a les 11, d'ací 3 dies.

Sofia i Joan entraran per les finestres de la cuina, que sempre estan obertes. Després, t'obriran la porta per dins i entraràs. Recorda: tu vigiles la porta principal, i si ve algú, ens avises pels walkitakies. Caminareu sense fer soroll fins a arribar a l'habitació de Kate I Berne, els pares dels bessons. Allí li obriu a David la finestra per la qual els vigilarà. Després veniu a per mi, que estaré en la finestra del bessons vigilant-los; entraré i ja estarem tots junts. En eixe moment, comença l'acció...

-Ho teniu tot clar?- Vaig dir jo.

-Sí- Exclamaren tots.

-Doncs anem a casa que ja tinc fam. Adéu! Ens veiem demà!

-Sí, adéu!-Digueren tots.

Aquella nit els bessons tornaren a tirar-nos pedres a les finestres de tots nosaltres. Estàvem ja farts d'aquells germans. Cada vegada teníem més ganes de que arribara el divendres a la nit.

Per fi va arribar el divendres a la vesprada; estava a la meva habitació parlant per gmail amb Pau i tenia la motxilla en el llit amb les llanternes i els walkitalkies. Ho tenia tot; i pel que em va dir Pau, tots els altres també. Per fi va arribar l'hora, Clara i jo ens vam alçar en sentir colps a les finestres, ho vam agafar tot i ens vam baixar sense fer soroll. Baix ens esperaven tots, i Sofia i Joan encara estaven tirant pedres a les finestres i estaven discutint:

-Com que no li he pegat? Que no ho has vist? Estàs ceg o que és el que et passa a tu bajoca?!-Va exclamar Sofia.

-Que no li has pegat que ho he vist jo tros de ceba!- Li replicà Joan.

-Bo ja prou! Que no sabeu que una de les primeres regles dels lladres és no fer soroll? Vinga anem.- Digué Pau.

Avançàrem en silenci i per fi arribàrem al mas, cadascú se n'anà pel lloc on havia d'anar i amb l'equipatge necessari, cadascú tenia una llanterna i un walkitalkie.

Joan i Sofia van entrar a la casa per la cuina. De repent Sofia es va trobar soles en la casa, i com que no veia a Joan, va voler encendre la llanterna, però no tenia piles. De repent va sentir l'aixeta de la cuina; es va girar lentament i va veure a Joan been un got d'aigua, va anar on es trobava i li va pegar una bascollà que li va fer tirar tota l'aigua i tossir:

-Com tusques et mate.- Li va xiuxiuejar Sofia a l'orella.

I Joan va fer el que va poder. Van arribar a la porta i Clara va entrar. Tots van avançar pel corredor. Després d'uns quants intents van arribar a l'habitació correcta, em van obrir, i just quan anàvem a eixir ens veiem a Joan pegant-li galtaetes poc fortes a Berne:

-Que fas??- Va exclamar Sofia que era l'única que va poder respirar en aquell moment- Que és el que no entens de què açò és una missió secreta i no un joc, cap de nap?

Quan ja estàvem fora de l'habitació dels pares, avançàrem pel corredor i arribàrem a la porta de l'habitació dels bessons. Vaig entrar i quan ja estàvem tots, Joan ens va preguntar:

-Per cert, que se suposa que anem a furtar?

Cap de nosaltres ho sabíem, suposàvem que a l' entrar ja sabríem el que furtar per a venjar-nos de tots els problemes, discussions, i malestar que ens havien fet passar aquells xiquets bessons.

-Que tal si els furtem...- Pau no va poder acabar la frase perquè en aquell moment vam sentir la porta principal obrint-se, però d'una forma estranya, no se sentia com si l'estigueren obrint normal, no, sinó que pareixia que l'estigueren forçant!-Qui s'arrima ha veure que és el que passa?-Va preguntar Pau fent un pas enrere.

Tots nosaltres vam fer un pas enrere menys Sofia i la meva germana:

-Us haguera de fer vergonya, deixar a unes senyoretes indefenses!- Va dir Sofia agafant a Clara i traient-la fora.

Van veure, (pel que ens van contar) que des de fora de la casa estaven forçant la porta i que no tardarien molt en entrar i que valia més que ens amagàrem o eixirem de ací immediatament.

Vam sentir que la porta s'obria bruscament i dues veus començaven a barallar suaument:

-Que te dit de no fer soroll?- Exclamà la veu número 1.

-Si ho hagueres fet tu açò t'haguera passat el mateix!- Va replicar la veu número 2.

-Veus com a eixe no li dius res i a mi sí? No em pareix correcte! Ix ahí fora i explíca-li tot el que m'has explicat a mi.- Li va dir Joan a Sofia.

Sofia li va contestar amb una altra bescollada.

-Vinga va anem se'n!- Va dir la meva germana.

-No! Un moment! No veieu que aquesta situació és perfecta per a nosaltres! Veureu, açò és el que farem.-Ens va dir Pau.

Dit i fet, el pla que ens va explicar Pau ens va parèixer perfecte, i el vam posar en marxa:

Vam agafar tot el que ens agradava de l'habitació del bessons. Després eixírem tots de la seva habitació, Sofia i Joan se n'anaren a la porta principal per a tancar als lladres i totes les finestres que pogueren, obstaculitzan-les amb pals. Mentrestant, Pau, Clara i jo, carregàvem amb totes les coses robades i ens dirigíem a la meva casa; allí vam pujar a la nostra habitació i observàrem el final del nostre pla perfecte: com estava plantejat, ens havíem deixat la finestra dels bessons oberta, i per tant, quan Sofia i Joan ja havien acabat, anaren a la finestra dels bessons i deixaren la llum encesa. Se'n eixiren corrent d'allí, no abans de tancar la finestra. Com Pau havia calculat, van tindre sols cinc minuts per a eixir de l'habitació i córrer tot el que pogueren fins a arribar a algun matoll on amagar-se.

Tot va eixir a la perfecció: els bessons s'alçaren, sentiren als lladres i avisaren ls pares que cridaren a la policia, que va detenir als lladres i no es va parar a escoltar als bessons, que deien que era molt estrany que sols faltaren les seues coses i no les més valuoses de la casa.

Així que ens va eixir tot redó, però per als lladres els va eixir un robatori molt poc elaborat!;)

Mar Masià 1r ESO D