1. FOSCA SOLEDAT
La forta pluja i el
fred vent, típiques en aquestes últimes setmanes, que no era normal en ple
estiu en un bell municipi d'Andalusia, la Alhama de Granada, van fer que Andrea no
pogués agafar el son. La tempesta la feia sentir com un ser feble i desemparat
sense ningú a qui abraçar per sentir-se segura i forta, com feia quan era
petita que corria i s'abalançava sobre la seua mare. Va mantenir els ulls
tancats i va lluitar per ofegar la por supersticiosa que sentia quan els
potents rajos aconseguien filtrar-se pels buits de la persiana de la seua
finestra i que il·luminaven, durant uns
instants, la petita estança de l'hotel on dormia.
De sobte, un cop sec i
fort va ressonar en tota la seua habitació, va sentir una corrent d'aire fred i una presència que l'oprimia. Algú havia
obert la porta, un calfred li va recórrer l'esquena i en un acte reflex es va
amagar sota el llençol i va tancar fortament els ulls humits. No podia escoltar
res més que els trons i el xiulet del vent, però tot i això sabia perfectament
que no estava sola, que algú l'observava de prop. Plena de por i sense saber
què fer es mantenia immòbil dins del seu llit, fins i tot intentava mantenir la
respiració, encara que pressentia que estava perduda, que no hi havia res que
pogués fer per evitar el seu tràgic final.
Després d'unes hores, encara que continuava pensant que algú irrompia en la seua solitud, va decidir aixecar-se i lluitar contra qui l'amenaçava, però per a la seua sorpresa no va veure ningú. Va avançar cap a la porta i va poder observar que estava tal com l'havia deixada en anar a dormir, que ningú l'havia forçada i per tant, totes aquestes últimes hores s'havia amagat del seu propi desemparament.
Després d'unes hores, encara que continuava pensant que algú irrompia en la seua solitud, va decidir aixecar-se i lluitar contra qui l'amenaçava, però per a la seua sorpresa no va veure ningú. Va avançar cap a la porta i va poder observar que estava tal com l'havia deixada en anar a dormir, que ningú l'havia forçada i per tant, totes aquestes últimes hores s'havia amagat del seu propi desemparament.
En aquest moment
Andrea es va relaxar i va tornar sobre els seus passos per intentar descansar,
però al girar-se va descobrir, enmig de la foscor, una silueta retallada contra
la llum dels incessants i inquietants rajos. L'estranya figura, que portava una
túnica negra i llarga amb caputxa com si fora la d'un monjo, posseïa un rostre
pàl·lid i demacrat, uns llavis extremadament morats i uns ulls buits i sense
vida. Després d’aquella esgarrifosa visió va decidir córrer cap a l’eixida, però per
molt que corria li era impossible avançar i aquest ésser, no viu, se li va
abalançar acabant amb la seua vida.
Al matí següent les
empleades de l'hotel van entrar a la seua cambra, i van trobar a la pobra
Andrea estesa a terra completament adormida, tremolant i amb el rostre pàl·lid
que desvetllava la por que sentia. Quan aquesta va recobrar els sentits, els
ulls li brillaven aterrits i era incapaç de deixar de plorar, tot s’havia
quedat en un malson.
Les dues atabalades
empleades de l'hotel s'encarregaven tots els matins de visitar-la per portar-li
el dinar, recordar-li que es prenga les seues pastilles, netejar i ordenar
l'habitació i alhora conversar amb l'amable jove amb la intenció d'animar-la i
fer-la riure encara que fora durant una estona. Tot i tenir al voltant d'uns
cinc anys de diferència respecte a la joveneta, eren grans amigues d'Andrea
Merchán i per a ella eren part de la seua família i de la seua vida.
Alícia i Taina en veure aquell matí tal com estava la van enviar a fer-se unes proves, però per sort no es va poder apreciar cap canvi en la seua salut. Després de dinar i estar totalment segures que Andrea s'havia recuperat del seu trànsit, van decidir deixar-la en pau perquè descansara i poguera recuperar-se de la terrible nit que havia passat, però en compte d'això Andrea estava nerviosa i el seu cap no deixava de donar-li voltes i preguntar-se qui era aquest ésser estrany que feia dies que se li apareixia en somnis. En els cinc dies que portava de setmana, havia somiat com aquesta figura tenebrosa anava matant a cada un dels membres de la seua família, ja morts, en funció de l'ordre en què s'havia produït les seues estranyes morts. Van ser assassinats en la seua pròpia casa en dies consecutius, excepte ella, encara que aquest últim divendres a la nit havia somiat la seua pròpia mort, cosa que li posava els pèls de punta.
Primer va morir sa
mare, Clara Orts, una dona afectuosa i esvelta amb els cabells llargs i bruns i
uns encantadors ulls verds que feien que tots els homens es fixaren en ella, a
qui Andrea tenia una gran semblança. A continuació el seu germà petit de sis
anys, Mauro, un nen molt graciós que posseïa l’especialitat per fer enfadar
contínuament la seua germana gran. Després va morir son pare, Lluís Merchán, un
home més aviat seriós i respectuós que era el comerciant més important de la
ciutat i per finalitzar, la seua germana mitjana de tretze anys a qui estimava
moltíssim, Natàlia, que va morir assassinada al seu costat mateix, ja que
aquella nit dormien al mateix llit.
Quan Andrea es va
quedar abandonada i òrfena només tenia quinze anys i la gent del poble de
Sayalonga, un municipi de la província de Màlaga, li va dir que per protegir-la
de la maledicció de la seua família l’enviarien lluny de casa. I allí estava
Andrea des de fa cinc anys, sola enmig d'aquesta muntanya de la província de
Granada, lluny de la seua llar, Màlaga, i de les seues millors amigues Anabel
Lluna, una simpàtica equatoriana què habitava a la seua ciutat què era molt
maldestra i sempre estava per terra i Àfrica Colomina, una xica estudiosa,
intel·ligent i tímida, què li va ensenyar que havia de fer per poder lligar amb
els xics. Andrea estava farta d’estar allí i desitjosa per tornar a la seua
ciutat per visitar a les seues amigues i resoldre el misteri de la seua
família.
3. LA FUGIDA
Després de passar una
nit esplèndida i tranquil· la, Andrea es va despertar nova i relaxada. Al cap
d'uns minuts van aparèixer les seues dues millors amigues a qui els va explicar
que volia tornar al seu poble natal. Tant Alicia com Taina la van intentar
convèncer perquè es quedara amb elles, però Andrea estava molt segura i res ni
ningú podria fer-la canviar d'opinió. Després de la seua negativa i el seu
creixent nerviosisme les dues companyes li van donar una pastilla que la va
deixar completament adormida i una d'elles, Alicia, va decidir quedar-se per
observar el seu estat i poder reaccionar davant qualsevol canvi.
Després d'estar sis
hores més dormint Andrea va despertar amb una estranya sensació i va poder observar
que estava sola a l'habitació, com si res haguera passat i no haguera estat més
que un somni o més aviat, un malson. Anà al servei per dutxar-se, com li
agradava fer cada matí per despertar-se del tot, però per a la seua sorpresa va
veure el cos de la seua amiga Alicia tirat a terra i envoltat d'un bassal de
sang amb un paper al seu sobre que deia:
Andrea no podia creure
el que estaven veient els seus ulls, i incapaç de reaccionar davant aquella
situació, va caure desplomada al terra. Al cap d'uns segons va començar a
plorar i a lamentar-se per la mort d'una de les seues millors amigues. Davant
la por que l'acusaren, com van fer alguns dels seus antics veïns malaguenys
davant la mort de tota la seua família, va decidir respirar profund i relaxar-se i per
evitar qualsevol sospita possible va netejar la roba de la seua amiga per
després poder posar-se-la i escapar amb ella d'aquell maliciós hotel, que tants
secrets amagava segons la joveneta.
Després de
disfressar-se i d'aconseguir sortir d'allà silenciosament es va dirigir
ràpidament cap a la cabina telefònica més propera per trucar a un taxi que la
portara fins al seu destí, Sayalonga. Sabia que aviat anirien a buscar-la i que
tenia poc temps per resoldre aquest misteri que l'envoltava i que ha anat
acabant a poc a poc amb la gent que més ha volgut en la seua vida.
4. SAYOLONGA
En arribar a la seua ciutat va poder observar que estava tal com l'havia deixada, amb aquest conjunt de cases unifamiliars blanques que homogeneïtzaven el paisatge, amb l'església de Santa Caterina, amb l'ermita de Sant Gaietà, amb la font del Cid ..., es mantenia tan bella com la recordava.
Li hauria agradat
aquest mateix dia visitar les seues velles amigues, però ja era una mica tard
per realitzar una visita imprevista, així que va decidir esperar fins l’endemà
i buscar un hotel on poder passar la nit. Mentre avançava podia observar com la
poca gent que hi havia pel carrer, generalment jovens als quals coneixia,
s'apartaven d'ella, com si fora un ésser estrany a qui témer, i pensava:
"No s’han de recordar de mi, han passat ja cinc anys", però realment
ella sentia que el seu poble no la volia per allí.
L'endemà el sol
resplendia plenament, era un matí perfecte per a més de visitar les seues
amigues, anar a la seua antiga casa per aconseguir el major nombre de proves
possibles que li permeteren esbrinar qui va acabar amb tota la seua família.
Primer va visitar la
seua amiga Anabel, qui la va rebre amb un ampli somriure i la va abraçar molt fort
i amb tota l'ànsia que va poder, però la seua mare no semblava tan contenta com
la seua filla i observava a Andrea intrigada i de lluny.
-Quines ganes tenia de
veure't Andrea, com estàs?-Va preguntar Anabel, després de la calorosa
benvinguda.
-Bé, a més de cansada, molt bé i amb ganes de veure't tant a tu com a África.-va respondre Andrea.
-Andrea, em sap greu, però Àfrica no hi és, es va traslladar amb els seus pares fa uns dos anys, la veritat no sé on, i des d'aquest moment que no la veiem per ací.-va contestar la seua amiga angoixada.
Les dues amigues van
estar una bona estona parlant i explicant-se la seua vida, encara que Andrea no
tenia molt per explicar, i després d'unes quantes hores va decidir abandonar la
casa per continuar el seu propòsit. Immediatament després de sortir, va
escoltar com la seua mare li preguntava a Anabel què li havia dit i perquè
havia tornat allà. Les va deixar conversant de manera intrigant, però no tenia
temps per parar-se a escoltar el que deien, així que sense més preàmbuls es va
dirigir cap a la seua antiga llar on havia passat tota la seua feliç i alhora
tràgica infància.
5. LA CONVERSA
-Mama, tranquil·la, si està ací és perquè l’hauran deixada.-va contestar Anabel.
-No em fie d'ella, t'estime molt i per això, desitje que se’n vaja i que l'oblides. I ara vaig a trucar a ...-va dir la seua mare.
-No, l'únic que faràs és crear-li problemes, Andrea ja ha patit prou no creus?-va interrompre la seua filla.
-Ella no portarà res de bo. Si ella està ací tots estem en perill, no ho entens filla-va protestar la seua mare furiosa.
-I tu no entens que és la meua millor amiga i que confia en mi. Malgrat tot, la vull i molt.-va afirmar Anabel angoixada.
-Digues el que em digues ho faré, per protegir no només a tu, sinó a tot el poble. Ho sent molt filleta.-va finalitzar la seua mare cabota i es va dirigir cap al telèfon.
Després d'uns quants intents algú va contestar a la seua crida.
-Sí, diga -va contestar una veu aparentment masculina.
-Hola bona tarda, mire és que sóc una veïna de Sayalonga i m'agradaria dir-li que ...
6. ELS RECORDS
Andrea va tornar a la seua insòlita casa i va observar que tot i només haver passat cinc anys la casa hi havia envellit prou i no semblava la mateixa. Estava fosca i tènue, com si hagués perdut l'alegria per haver estat tot aquest temps solitària. Va accedir a l'entrada i va advertir que des del moment en què la va abandonar ningú l'havia visitada, és a dir, que ningú s'havia preocupat per investigar qui havia estat l'assassí de la seua família, se sentia indignada i enganyada, el seu poble l’havia fallada.
Va passar per totes i
cadascuna de les habitacions i amb cada pas que donava revivia aquells moments
en que s'aixecava i observava un dels seus familiars morts, així que no va
poder evitar el vessar uns fines llàgrimes, que demostraven la tristesa i
alhora la por que sentia de tornar a aquell lloc terrorífic.
Finalment va arribar a
la seua habitació on encara romanien les taques de sang de la seua última
tràgica nit que va passar a la casa, aquest peluix amb forma de dofí amb el
qual dormia i el gran espill en què es contemplava cada matí en llevar-se i amb
el qual mai se sentia sola i jugava quan era petita, estava tot tal com ho
recordava.
De sobte els seus peus
van començar a moure’s com si tingueren vida pròpia, és a dir, com si foren
unes titelles mogudes per un altre ésser. Aquests la van portar fins que es va
situar davant del seu vell escriptori. Sense saber perquè, les seues mans van
obrir el calaix del moble i van començar a buscar alguna cosa ansiosament. Cada
vegada estava més segura que no hauria d'haver tornat a aquell lloc, però ja no
podia tornar enrere. Per a la seua sorpresa les seues mans van aconseguir
treure un paper molt estrany en el qual va poder observar horroritzada el nom
de cada un dels seus familiars escrits i ratllats en sang i al final de la
llista el seu nom, que faltava per ratllar. També va traure un afilat ganivet
envoltat d'una fina i llardosa capa de sang. No podia ser, ella havia estat tot
el temps el misteriós assassí a qui tant buscava i desitjava matar.
Els seus peus van
continuar el seu camí sense que les mans deixessin anar aquells artefactes,
fins a portar-la cara a l’espill. Un cop allí Andrea va poder observar com el
seu rostre s'anava demacrat fins convertir-se en aquesta faç diabòlica que
havia vist en els seus malsons, era ella, sempre havia estat ella. De sobte,
les seues dues mans es van elevar i baixar ràpidament, provocant que Andrea s’apunyalara
a si mateixa. Va acabar desplomant-se al terra i ratllant amb la seua pròpia
sang l'últim nom de la llista, el seu. Les seUes últimes paraules van ser:
Diable deixa’m en pau!
7. LA VERITAT OCULTA
No era el diable qui la perseguia com ella creia sinó la seua pròpia bogeria, Andrea era esquizofrènica, és a dir, tenia una doble personalitat que la va portar a assassinar els seus éssers estimats, fins i tot a ella mateixa, sense adonar-se'n. L'hotel misteriós, no era més que un hospital psiquiàtric en què estava internada i les seues amigues granadines eren els seues infermeres que s'encarregaven de cuidar-la, de protegir-la d’ella mateixa i d'intentar curar-li la bogeria que la turmentava.
Així que estigues atent,
perquè pot ser que visques en un somni en el qual els teus ulls no et deixen
veure la veritat, desperta.
LARA SANOGUERA MIRALLES, 1º BAT E
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada