AMICS DE PER VIDA

      Alfred  vivia en Alcoi,era un xiquet de deu anys. Era de família benestant, els seus pares havien heretat dues  fàbriques de teixits que feia un any havien sigut tancades fruit de la crisi o pel que fóra ,veges tu a saber... Però el cas  que a Alfred no li havia faltat mai de res i per això, era un xiquet ric, malcriat i amb mal geni, estava acostumat que tots feren el que ell deia.   Alfred no anava a l’escola venia un professor a fer-li classes i tenia pocs amics, sempre estava ocupat amb les classes ,l’estudi i la fabricació d’objectes que era una activitat que el  fascinava, Tenia una educació molt estricta,els pares el preparaven per a dur les fàbriques en un futur. Però malgrat els luxes, Alfred   no era del tot feliç sempre li haguera agradat saber com és anar a l’escola i sobretot tindre amics.

     A Ontinyent vivia un xiquet  anomenat  Enric. Enric vivia en unes circumstàncies molt diferents a les d’Alfred. La mare d’Enric no treballava i el seu pare fa poc es va quedar en l’atur.  A Enric el que més li agradava era jugar a futbol amb els seus amics. Jugava en l’equip d’Ontinyent,i la seua situació econòmica era un poc delicada.  Era l’aniversari d’Enric i els seus avis li van regalar l’estada en un campament d’estiu en la província d’Osca prop de Sabiñànigo. Enric al saber la notícia es va alegrar molt ja que li feia moltíssima  il·lusió anar de campament. 

      Alfred, un dia a  principi d’estiu, anant  camí  a la tenda de maquetes, va veure un anunci d’una escola d’estiu en Osca. Encuriosit  va entrar per internet  tal com posava l’anunci i li va fer il·lusió anar-hi. Els pares no comprenien molt bé l’interés repentí per anar de campament  però encara que en un principi es van negar, al final hi van accedir.  

         Va arribar el dia i Alfred es va acomiadar dels seus pares i va agafar l’autobús camí del campament. Enric també es va acomiadar dels seus, i va pillar el mateix autobús que feia parada en diversos pobles. Una vegada en Sabinyànigo van distribuir  la gent per edats en cabanyes. 

        A la matinada  Alfred  i la resta de la gent després d’un bon esmorzar,  van formar grups d’activitats. Alfred es va apuntar al grup de fer maquetes , ja que eixe món sempre l’havia apassionat. El grup d’Alfred  havia de muntar un avió de la segona guerra mundial. Enric es va decantar més per les activitats esportives i com no, eixe dia tocava practicar futbol. Eren vora les dos del migdia i l’avió estava pràcticament acabat però es va donar el cas que Enric jugant a futbol va tindre tan mala fortuna que quan va xutar el baló, sense voler, va anar a parar damunt de l’avió D’Alfred.  Alfred i els altres es van enfadar, ja que l’esforç que havien  fet no havia servit per a res i van començar a discutir. La cosa va empitjorar i  van arribar a les mans , Alfred no podia suportar que ningú li trencara allò que ell havia construït .Els crits de la baralla i el soroll dels rebolcons van fer arribar als monitors que els van separar, i com a càstig havien d’estar un dia sencer ells dos junts sense compartir les activitats amb la resta de la  gent.  

         Al dia següent el grup se’n va anar d’excursió però ells dos havien de romandre dins de la cabanya. Alfred no estava acostumat a que ningú li parara els peus  i va eixir de la cabanya enrabiat i dispost a menjar-se el món. Enric al vores  soles  va decidir acompanyar-lo. Alfred i Enric es van posar a caminar i després de dues hores de caminata es van trobar un vagó de tren abandonat i tot rovellat,.Els va picar la curiositat i van decidir muntar . Alfred que creia saber-ho tot va llevar una palanca rovellada i de sobte el vagó es va moure i  va baixar per una costera a gran velocitat. El vagó entrava i eixia de túnels insospitats , creuava boscos,  s’endinsava per davall de ponts, creuava rius i un muntó de llocs totalment estranys i desconeguts. Els xiquets que cada vegada estaven més atemorits, estaven acostumant-se  que ningú sentira  els seus crits demanant auxili perquè allò anava cada vegada més de pressa i no sabien com parar-ho i molt menys per on podien estar. De sobte,van pegar de nassos contra un mur de pedra tan dur que es va deixar quasi sense sentit,menys mal que de rebot van anar a parar damunt d’un muntó d’herba que va reduir l’efecte del colp deixant-los completament espatarrats, semblant els monigots dels dibuixos animats.

        Al cap d’una estona es van adonar que respiraven, i van notar unes pessigolles pel seu bescoll. Alfred que era el més remugó dels dos va ser el primer que va notar que allò que els acaronava era ni més ni menys que el gaiato d’un vellet que esglaiat pel soroll del colp es va acostar per veure què passava. El vellet amb veu cansada però molt dolça es va preguntar què feien per allí, on no es veia un xiquet des de feia un grapat d’anys, ja que a causa de la llunyania, el fred i la manca de futur d’aquell lloc, molts jóvens havien decidit anar-se’n a les ciutats per dur una”millor vida”.

        Com era molt tard,i després que els xiquets li contaren  la baralla, el posterior càstig i l’aventura tan perillosa que havien hagut de passar per no obeir els monitors, el vellet els va convidar a que anaren a sa casa.

         Mentre que caminaven els dos xiquets al·lucinaven veient aquell” poblet”, per dir alguna cosa. Allò pareixia de pel·lícula:dos o tres cases de pedra molt envellides,cap cotxe, cap botiga,cap soroll. Allò pareixia un poble de fantasmes si no es perquè l’home que els havia ajudat era de carn i ossos,  i molt carinyós i amable.

          Ens va dir que li deien Antonio tio “Tono” per als amics. Els dos únics habitants d’aquell poblet eren ell i un guardabosc ja jubilat “tio Rafa” que continuava treballant voluntàriament a causa de  l’amor que sentia per la natura i que desgraciadament  no hi havia cap jove decidit a viure i treballar per eixos paratges.

          El guardabosc “tio Rafa” es va posar en contacte  amb la policia caminant quatre hores sense parar i arribant a un poblet una mica més gran, on hi havia un telèfon .Va informar la policia del lloc on es trobaven els xiquets i va demanar que els ho comunicaren als monitors que de segur estarien patint molt.

           La situació,el lloc i la forma de viure d’eixes persones va produir en Alfred un efecte molt positiu en la seua forma de ser. Ni el tio “Tono”,ni el tio Rafa necessitaven tindre tantes coses per a ser feliços, per a ells era suficient la companyia dels seus animalets ,i eixos  bancalets de verdures tant ben cuidats.

 Eixa nit Tono va ensenyar a Alfred i Enric a fer pa i alguns dolcets amb la llet acabada d’esmunyir de les cabretes i també a fer algunes joguines i eines amb les corfes dels troncs d’alguns arbres típics pirinencs.

També Alfred li va demanar a Tono unes corfes de tronc i va tallar un castell molt semblant al de les festes de moros i cristians d’Alcoi que per això era el seu poble i també li parlà del Tirisiti, els ponts, la Font Roja i la serra de Mariola... Enric també va parlar d’Ontinyent,de les partidetes de futbol prop del riu Clariano  imitant el seu gran ídol del Barça Messi.

    Arribada l’hora de anar a dormir, Alfred i Enric van tindre una conversa tots dos on compartiren moltes intimitats,  parlaren de les experiències que estaven vivint, i  des d’aquella nit de llarga conversa els dos xiquets es feren molt amics.

     A l’endemà vingué un helicòpter amb els monitors i la policia,Alfred i Enric demanaren perdó per la situació creada . Els dos xiquets i els vellets van convéncer els monitors per a tornar allí l’any següent  i així tots els xiquets que anaren de campament podrien aprendre moltes coses al voltant de la vida amb la natura. També els vellets desitjaven  veure  caretes de xiquets  plenes d’alegria i ganes d’aprendre.

        Ja d’arribada a casa i passat un temps Enric va rebre una carta d’Alfred on li contava que son pare havia tornat a obrir una de les fàbriques de teixits  i contractava el seu  pare per a treballar allí. Enric no s’ho va pensar dos vegades i va convidar a una paella eixe diumenge la família d’Alfred .Entre cullerada i cullerada d’arròs les dos famílies van decidir que eixe estiu anirien a visitar Tono i Rafel  ja que la germanor que havia nascut entre eixos dos xiquets va commoure  les famílies  creant-se una amistat que perduraria de per vida.

Maria Giner , 3r A