UNA VIDA MOLT AVORRIDA.

De sobte s’ adonà que la seua vida era molt avorrida. Només calia fer una petita ullada a la seua jornada des que son pare la despertava a les set del matí, fins l’hora en què la mare l’arropava a les onze de la nit. El seus caps de setmana amb deures, treballs i poc temps per tindre un poc de vida social són un exemple d’una vida monòtona i avorrida.

Però no sempre va ser així. Quan era xicoteta anava a l’escola contenta, es passava tot el dia jugant amb els companys, tenia unes hores dedicades a cantar, altres a dibuixar i unes poques a estudiar, entre jocs i rialles, anglès, valencià, medi i matemàtiques. No calia fer exàmens difícils i la mestra sempre els feia bona cara. L ’esbarjo era molt llarg, les eixides de classe continues; de vegades anava al “Tirisiti”; quan no a menjar-se la mona al parc de la zona nord; i feia, fins i tot, una Sant Antonada. Celebrava cada any el dia de la Pau, pel Nou d’octubre recordava “el conqueridor” i per Nadal representaven el “Naixement” del Jesuset. Ben bé podria dir que la seua vida durant aquells anys era molt fàcil.

Quan el Sergi tot va canviar. Cançonetes poques, romanços cap, eixides les justes, de dibuixar ni en parlem, l’esbarjo s’acurtava perquè sempre hi eixien cinc minuts més tard, del “Tirisiti” ningú se’n sap i el temps per sant Antoni sempre estava complicat. Ningú podrà dir que el Sergi no es va ensenyar moltes coses però el que ningú pensa es que el que va aprendre es directament proporcional al que es va avorrir.

Però com diuen que si alguna cosa pot empitjorar de segur que empitjora, al arribar a l’ institut les coses es van posar ben lletges. Com una imatge val més que mil paraules, només cal fer una repassadeta als llibres de text, ara són més gruixuts, la lletra cada vegada és més xicoteta i els dibuixos dels llibres més escassos.

I, que dir de les matemàtiques. El mestre procura fer-les entretingudes però quan s’acaba la classe els alumnes no paren de badallar. El nom de les operacions i els conceptes matemàtics produeixen somnolència. Fraccions, equacions, igualtats, monomis, nombres primers, Pitàgores, eix cartesià, ics al quadrat, avorriment elevat a la dècima potència.

No puc oblidar-me del valencià. Pronoms febles, desinències, diftongs, hiats, dictats, auques, conjuncions, el Tirant i Martorell,  avorriment en la nostra llengua “clar que si”.

Encara que poden semblar divertides les ciències socials i naturals amaguen, darrere d’ una aparença amable capaç de despertar la curiositat dels xiquets  una llista inesgotable d’ assumptes tediosos com el moviment del sol, la lluna minvant, els equinoccis i solsticis, els elements químics, les capes de la terra i la teoria de la tectònica de plaques. Per ser generosa diré que no són assignatures avorrides, sinó el que va després. 

La tecnologia tampoc se salva, l’anglès també es incomprensiblement avorrit, de manera que no t’enteres que estàs avorrint-te i quan badalles el mestre et diu “in inglish please”.

Pot ser, adonar-se que la vida és avorrida només és el primer descobriment de la pubertat. El segon descobriment és que totes les persones adultes són avorrides. El seu comportament, les seues converses i discussions, els llibres que lligen, les pel·lícules que veuen, les notícies que escolten amb atenció, són infinitament avorrides. 

Sembla que d’alguna manera conforme creixen les persones es fan cada vegada més avorrides, com si els anys anaren omplint de canes els seus cabells, d’ arrugues la seua pell, de fotografies monòtones els seus àlbums i d’avorriment el seu cor. Els majors semblen sempre amargats i darrere de cadascuna de les seus accions hi ha un total oblit d’allò que puga resultar divertit. 

Hui després de meditar-ho he arribat a una conclusió. Vivim, llegim, aprenem, estudiem i madurem per fer-nos persones avorrides i quan més lluny arribem en el nostre esforç personal i acadèmic més lluny arribarem en la nostra vida avorrida. I quan després de molts anys d’estudi i d’esforç hem perfeccionat la nostra habilitat fins el punt d’estar en condicions d’ensenyar els nostres fills i néts el camí, un mal dia es morim, de càncer, del cor, d’accident, de vells, però sobre tot d’avorriment.

Només em queda l’esperança que en el cel tot siga diferent. Pense que Jesús va estar sempre per damunt de les coses avorrides i la felicitat està molt lluny d’allò que pugen ensenyar els homes.

 

MARIA CORTÉS CLIMENT, 1r ESO A