Aquella nit dormia tranquil·lament quan de sobte el meu llit va començar a tremolar ,cada vegada era més fort, i més, i més fins que em vaig caure del llit. Com podia haver-me caigut del llit i que la casa seguira com era abans sense cap badall ni objecte pel sòl? Ma mare va vindre de seguida a veure que m’havia passat perquè segons ella només havia sentit un fort soroll .
-Miquel, jo pensava que ja eres prou gran per a caure’t del llit. Quan tenies quatre anys ja em pareixia que eres major per a fer eixes xorrades .
-Mama, tu no has sentit el terratrèmol -li vaig dir sorprès per l’estranya cara que hi posava -,però si tota la casa tremolava com si tinguera un fredor recorrent-li el cos.
-Donç mira el que et dic, pense que tot ho has somiat i que ben segur ,demà ho oblidaràs. Però una cosa sí ,no et tornes a caure del llit!
Vaig intentar dormir i pensar en el que ma mare m’havia dit, tot era un somni i demà probablement no recordaria res però es que era tan real que no podia nomes creure que era un somni, a més ,jo ja no em queia del llit! No vaig aconseguir oblidar-me del tema i vaig passar les hores que em quedaven abans de anar a l’ institut mirant el sostre panxa amunt ,sense moure’m. Nomes sentia el tic-tac del meu despertador que ara em pareixia més fort clavant-se en l’ interior del meu cor i anant compassat com si fos la mateixa màquina que s’hagués fusionat.
Quan per fi va sonar, em vaig alçar ,no tenia ninguna gana d’anar a l’institut però vaig pensar que seria la millor manera de no pensar en la nit anterior. Va ser entrar per la porta de la cuina quan mon pare va comentar:
-Xe! Miquel, que cara de fantasma tens avui,què no has dormit bé?
-No, no es això, es que anit Miquel va caure del llit -va contestar ma mare , que entrava en aquell moment i em va estalviar dir-li ho jo mateix.
El dia al institut va ser tan monòton que no em vaig recordar de res però va ser quan el meu veí Pedro, que vaig trobar de tornada a casa, em va comentar que ahir li havia passat una cosa estranyíssima i que ara li feia vergonya contar.
-Saps que, Miquel, ahir per la nit vaig somiar que tota la meua habitació s’havia mogut i fins i tot em vaig caure del llit ,menys mal que ma mare no em va trobar en el sòl perquè si no, m’haguera mort de vergonya.-que sort que vas tindre, a mi ma mare em va trobar en el sòl i ara m’ho recordarà sempre, vaig pensar, però va ser aleshores quan em vaig donar conter que a mi també m’havia passat el mateix i que tot era molt estrany.
Pedro era un xic baixet per a la seua edat i molta gent de l’institut li deia tapó, a ell no l’importava ,sempre deia que ja creixeria més prompte que tard. Tenia un any més que jo i encara així jo li treia un cap .Tenia els cabells d’un color molt semblant a la mèl i uns ulls molt verds .Tot el món el coneixia i era amic de tots .Era molt infantil i competitiu i sempre estava contant tot allò que li havia passat per molt normal que fora.
-Jo també vaig tindre el mateix somni -vaig decidir contar-li ho per a veure quina reacció tenia però no li vaig contar que ma mare m’havia trobat al sòl.
-De veritat? A mi em va semblar molt real i inclús em vaig creure que hi havia un fort terratrèmol.-que estrany, igual que jo ,coincidències, o no?
Si ell també ho havia somiat i també a ell li havia semblat tan real només hi havia una manera d’esbrinar-ho, si realment tots els nens de la finca ho havien somiat també, perquè el majors no podien haver-ho somiat. Ma mare ja es creia que estava boig quan em va trobar al sòl. A la finca només hi ha tres xiquets Pedro, Ana i jo. Si li ho preguntava a Ana i em deia que ella també havia somiat el mateix ja seria molta coincidència .
Ana era una xica que anava a la meva classe i la coneixia des de la infantesa, el que passava era que no havia parlat amb ella des de feia molt de temps i em feia un poc de vergonya parlar-li. Però ja que havia tantes coses estranyes en aquell somni que a mi em va parèixer tan real anit, havia que preguntar, no podia perdre res.
Quan em vaig acomiadar de Pedro vaig prémer el botó del pis d’Ana sabent que ella estava soles fins les tres. DING – DONG!
-Mmm…Hola Miquel ,vols alguna cosa?
-Si , en realitat vinc perquè…-no li podia dir directament que si havia tingut un estrany somni perquè quedaria molt mal – me s’ha oblidat el llibre de naturals i no puc fer el deure .Mel deixes?...Per favor.
-Si hui no tocava naturals!
-Ja …Es que era d’ahir .
-Ahir era diumenge!
-Ahir vas tindre un somni molt estrany? -li vaig preguntar ràpidament intentant canviar de tema ja que es veia que era tan obvi, que allò del llibre era una excusa.
-I a tu que més et dona?
-Vas somiar que la casa es movia i que tu et queies del llit?
-Com ho saps ?
-Perquè Pedro i jo també ho hem somiat.
-Qué!
Em va tancar la porta als nassos però em donava igual perquè ja tenia la resposta als meus dubtes.
Per la nit em va passar una cosa encara més estranya que la nit anterior . Només ma mare se’n va anar de l’habitació vaig començar a sentir un murmuri de gent que pareixia que parlaren a l’altra banda de la paret. No sabia de què parlaven perquè semblava un altre idioma . Els murmuris es van acabar prompte però aleshores el tic-tac del meu despertador es sentia més i més fort fins quasi perforar-me l’orella .No podia dormir si sentia aquell despertador al meu costat així que el vaig clavar dins d’un calaix .Res , ja no es sentia res i…tic- tac un altre rellotge, al final els vaig agafar tots i els vaig ficar allà dins oblidant-me i podent dormir en pau .No vaig tornar a sentir els murmuris en tota la nit .Estava ansiós per preguntar-li a Pedro si també ho havia sentit.
No vaig sentir el despertador perquè estava dins del calaix, ma mare em va despertar i sense desdejunar vaig anar al col·legi .Pedro ja havia entrat a classe i vaig decidir que ja li ho contaria més tard .El que em va sorprendre va ser que Ana va vindre a buscar-me .
-Anit , que vas somiar?
-Mmmm… no se , em vas tancar la porta en els nassos!- no estava enfadat però em va molestar ,a més volia que ella s’interessara per l’assumpte.
-Perdona ,pensava que algú t’ho havia contat i que venies a burlar-te.
-Que va! Ahir vaig sentir un murmuri i després el tic-tac del meu despertador va sonar molt fort.
-Donç,vas somiar el mateix que jo!
-No ho vaig somiar va ser real!
-Vinga, tots als seus llocs!-va dir el professor.
-Després xarrarem!
Però no es van tornar a veure en tot el dia i es va fer de “nit” ,una paraula que començava a espantar-me una mica .El que no sabia era que cada vegada m’espantaria més fins a ser una paraula que odiaria.
Sentir murmuris cada dia es feia mes llarg i cada vegada parlaven més ràpid .Cada vegada eren més comprensible fins que un dia va ser del tot comprensible (menys ma,l ja començava a tornar-me boig sentint totes les nits aquelles veu) i es repetien una i una altra vegada:
“En el 8é pis ,en el 8é pis…veniu al 8è pis”
Al dia següent només alçar-me vaig anar corrent a preguntar-li a mon pare:
-Papa Papa! En el 8é pis qui viu?
-Miquel ,en el 8é pis no viu ningú .
-No viu ningú?
-No, abans vivia una dona major però va morir l’any passat per aquest mes .
-Quin dia exactament?
-No ho se, pregunta –li ho a ta mare que va anar al funeral, i elles eren prou amigues.
-Mama, tu saps quin dia va morir aquella dona del 8é pis ?
-No se, ho hauria de buscar ...
-Pots buscar-ho ?
-Ara?
-Perfa ,mami!
-Bo ,d' acord ...
Va entrar al despatx i es va passar una bona estona buscant-ho fins que va tornar un poc decebuda perquè no havia trobat la informació que buscava .
-No ho trobe però et puc contar alguna cosa sobre ella ,per a que m’havies dit que era ?
-Es que Pedro i jo –no li anava a dir res de Ana –voliem saber qui viu allí . -Dons és, millor dit, era una dona molt major ja tindria uns huitanta i tants anys .Era viuda ,el seu home va morir jove , no tenia ningun fill per aquesta raò ,però li agradaven molt els xiquets .
-No va adoptar un ?
-No perquè quan ho va demanar ja era prou major .
-Aaaahh!
Vaig anar casi volant a l’institut perquè volia arribar prompte per a dir-li a Pedro i Ana que ja havia trobat la resposta a tots els nostres dubtes .Ana va ser la primera en vindre i ens vam esperar a que Pedro vinguera .
-Miquel, que era allò que volies dir-nos que era tan important.
-Ja sé el que passa a la nostra finca i perquè hi sentim per les nits “en el 8é pis ”.
-Per què?
-Perquè abans hi vivia ...-i li vaig contar tot el que ma mare m’havia contat.
-De veritat?
-T’ho jure que sí!
-Jo mai he pujat al 8é pis ,i vosaltres ?
-No –vam dir Ana i jo alhora.
-Hauriem de pujar a veure que hi passa .
-Sí ,a més la casa està ara deshabitada ,no?
-Podríem intentar-ho.
Vam quedar que aniríem a les set i ens trobaríem a la planta baixa .Ningú pareixia que tinguera por però jo sabia que tots tres estavem morts de por. A banda de por , jo el que tenia era un poc d’emoció per el que anava a passar .Sabia que només havia passat una setmana però massa coses eren sospitoses: els murmuris que em diuen que vaja al 8é pis i que per fi els he fet cas i hi aniré ;els tic-tac que ara sentia per tot arreu i que no em deixaven en pau ni un sol minut i , anara on anara sempre hi havia un rellotge sonant molt fort com dient “te s’acaba el temps , corre ,corre” ;el somni que vaig tindre aquella nit que ja em pareix molt llunyana ;i la nova estranya sensació de què algú em vigilava i cada vegada que em girava es ria de mi.
Les hores mes llargues de la meua vida.,no sé perquè no vam quedar abans ,a sí, per què tenien entrenament de futbol i no podien quedar abans .
Les set menys quart i jo ja estava esperant-los en la planta baixa. Estava molt nerviós i em tremolava tot el cos.
Van arribar mes prompte .Tots tres teníem ganes de veure ja d’una vegada el que hi havia allà dalt. No vam creuar paraula i silenciosos com si espiarem a algú vam premer el número 8 esperant que alguna cosa estranya esdevenira després però no va passar res i la porta de l’ascensor es va obrir mostrant-nos la porta que abans perteneixia a una dona .
Tot estava brut ja que, com era de suposar, ningú havia agranat en un any. En canvi la porta estava completament neta i estava molt ben obrada . A mes ,li entrava un raig de sol que només il·luminava la porta .Era el lloc mes brut que havia mai .
Vam avançar lentament i en fila. Pedro anava primer i després Ana ,jo anava l’últim. Tenia por, tot s’ha de reconèixer .Hi havia una xicoteta part de mi que si que volia entrar , que volia saber que hi havia darrere la porta ,però ja no era sols la porta sinó també saber que possiblement allí es trobaríem coses molt estranyes, més de les que ja havíem viscut.
La part aquella que volia entrar va superar l’altra que només volia que anar-se’n corrent i oblidar que allò estava passant de veritat .La part que volia entrar pareixia que una estranya força l’ espentara .Pel que vaig notar el meus companys sentien el mateix perquè tots tres vam avançar cap a la porta .Quan ja estavem cara a cara amb la porta tenia molta ànsia per entrar .El que més volia era entrar.
DING-DONG! .Pedro havia tocat a la porta però no serviria de molt ja que la casa estava buida .Es vam quedar una estona amb el pressentiment de que algú obriria encara que era molt improbable.
No sé quans minuts va estar allí però el cas és que la porta s’obrí com si s’obrira una tomba , allí feia una olor a tancat, a vell i a polsós que en conjunt era horrible,.em va sorprendre prou però com que ja m’havien passat tantes coses una altra no faria res.
El sól estava tan brut que al menys allí hi hauria dos dits de pols .Totes les parets estaven plenes de marcs sense quadres dins .Pel que veia des d’ aquella part de la casa no hi havia ni un sol moble ,només els quadres i aquella muntó de pols que ho inundava tot .Pedro va ser el primer en entrar, ja que era el que més ganes tenia d’explorar aquella enorme casa que en realitat era com la nostra però com que no hi havia mobles semblava més gran. Se’n va anar corrent i Ana i jo ens vam quedar plantats com dues estàtues clavades al sól.
Uns segons despres vam decidir que ja era hora d’oblidar els temors i passar dins de la casa .Durant tota l’estona que vam estar allí no vam creuar ni una sola paraula i anavem avançant poc a poc els dos junts sense perdre de vista un a l’altre .Vam girar per el corredor i seguien havent marcs sense cap dibuix que mostrar-nos .Anavem seguint les petjades de Pedro que anaven marcant-se en les lloses de marbre , totes plenes de pols .Ell estava abocant-se a una habitació ,la del fons ,la mateixa que feia servir jo com a dormitori. Allí dins no hi havia res i no sé perquè estava mirant, si total totes eren iguals sense mobles ,amb pols i amb marcs a les parets,encara que aquesta no tenia marcs , era encara mes trista.
De sobte ell entrà del tot sols uns segons però a mi em van pareixen una eternitat, la porta es tancà d’un colp sec i ràpid que ell no haguera pogut provocar .Em va donar temps a veure-li la cara quan es girava i després ,una cosa que m’haguera agradat oblidar i és que va ser un crit tan esgarrifant que em va deixar la sang gelada .No sabia si anar o no, però al final em vaig acostar a Anava molt lentament i va ser aleshores quan em vaig donar conte de què en una de les parets hi havia un quadre, possiblement l’únic en aquella casa del dimoni.
El quadre era d’un xic ,no es veia molt però cada vegada es definia millor fins a representar el meu amic.
-Aaaaaaaaaaaaah!
Però que feia Ana mirant dins de l’habitació una altra vegada .Qué l’havia oberta ella? Tenia que acostar-me a veure que hi havia però ja estava tant malament per allò del quadre, que pensava que no hi hauria cosa pitjor .Va ser anar al costat d’Ana i veure a Pedro al sòl sense vida i amb els ulls mirant a l’horitzó. Va ser tal l’angoixa que vaig pillar que estava marejat, no em trobava be i l’únic que vaig se capaç de fer va ser quedar-me allí amb la cara balnca i unes ganes enormes de fugir d’allí .En canvi Ana mirava allò com les mil i una meravelles .Aleshores ella va semblar fer el mateix que Pedro i es va clavar dins l’habitació que es va tancar quan ella ja estava dins .Jo ja sabia el que anava a passar, ara ella xillaria, la seua cara quedaria gravada en un quadre i estaria morta .No vaig dubtar ni un segon mes i em vaig llançar contra la porta .
El que vaig veure va ser molt pitjor que el crit .Veia com un ganivet creuava tota l’habitació i pegava a Ana en tot el cor , deixant-la tirada en el sòl .No vaig voler entrar perquè veure dos amics morts en el mateix dia em superava .Des de la porta tenia bastant. Eixa part que se’n volia anar ara estava guanyant .Si no fos pel que em va passar després me n’haguera anat corrent.
Tenia els ulls fixos en Ana ,aleshores a l’habitació que abans m’havia semblat buida ara començaven a haver diferents mobles .No es veia molt definit ,el primer que va parèixer va ser una gran taula amb un escalèstric .Era l’escalèstric més gran que hi havia vist i mira que jo sóc molt afeccionat a aquest esport .Després vaig començar a vore ,quan el fum començà a desaparèixer una gran prestatgeria on hi havia els cotxes en miniatura més antics ,més moderns i mes complexos .La paret ,que ja es veia ,era una figura d’un cotxe derrapant .Era impressionant .Li eixia foc de les rodes i era un esportiu descapotable.
En aquell moment la part que hi volia entrar va estar en avantatge .Em vaig donar conte de què el meus amics ja no hi eren al sòl mig morint-se .Simplement no estaven .I si era allò el que li havia passat a Pedro? Havia vist la seva habitació perfecta i al voler entrar alguna cosa l’havia matat i a Ana, el més segur és que li haguera passat el mateix que a mi però jo no hi vull acabar així .
No sabia que fer, si m’acostava m’hi moria però havia d’entrar .Al fi en veure que l’habitació només era una il·lusió vaig agafar tot el valor que em quedava ,vaig pegar mitja volta i me’n vaig anar .Bo, millor dit, vaig pegar mitja volta i me’n vaig anar corrent .Al passar pels quadres vaig observar que ara hi havia dos en conte d’un. Em vaig estranyar molt i algunes llàgrimes van rodar galta avall .Però no hi havia temps que perdre i ,cames ajudeu-me, vaig eixir d’allí.
Era de nit, la casa estava obscura i no hi veia res .Malgrat que era la mateixa estructura que ma casa crec que em vaig perdre .Després l’únic que recorde va ser un fort colp en el cap i després vaig caure abatut .
Era de dia i uns raigs de sol entraven per alguns orificis de la casa .Ara que la veia de dia no em va parèixer tan lúgubre com la nit anterior però tenia present tots els esdeveniments que van passar .Per cert ,amb que em vaig pegar la nit anterior? On estava ara ? Estava en la cuina i m’havia donat amb l’extractor.
Com em vaig poder perdre en un casa que tenia la mateixa estructura?
La cuina no era molt diferent de la meua només que aquesta estava molt més vella que la meua i a més,com no, tenia molta pols .Sí, tot el sòl ple de pols i mes pols i ...un moment ,això que és ? És una una llibreta ,crec , no estic molt segur. Millor serà que no ho toque a veure si també és igual de estrany que l’habitació aquella .Mira, millor serà que no ho recorde , ara que ja me s’habia oblidat un poc .Tornant a la llibreta que ja estava mig oberta ,vaig agafar un utensili de cuina i amb allò i sense tocar-ho directament vaig llegir:
3 de Novembre de 2004
Com odie veure als fills dels veïns a l’ascensor .Pareix com si es burlaren de mi .Cada vegada que intente parlar-los s’amaguen .Dons jure que abans de morir-me els mataré a tots i cadascun dels xiquets d’aquesta finca moriran .Els atraure fins a ma casa i després ...els penjaré d’un quadre per a recordar-los sempre .
Era el diari d’aquella dona que abans imaginava tranquil·la però que desprès de llegir açò ja no em pareixia tant pacífica. Així que era allò el que li passava a aquesta casa, encara que em segueix semblan mal que mate als fills del veïns i que es quede tan panxa, d’una altra banda ella estava morta i era impossible que matara a ningú per què, pel que sabia, els morts poden fer res? Ara del que tenia que preocupar-me era de que els pares dels meus amics morts ho sapieren i a més de assegurar-se de que mai cap nen tornara a entrar .
Vaig trobar l’eixida ,no em va dur molt de temps i quan la vaig trobar, vaig tancar la porta d’una gran portada .No vaig esperar ni a que vinguera l’ascensor i vaig córrer escales avall buscant la meua porta .Vaig començar a pegar patades i punyades contra la porta .Ma mare quan em va vore es va posar a plorar .
-Ay, fill meu on t’havies clavat ? estava molt preocupada .Sé que vas quedar amb els teus amics però després ja no en sabia res més.-parlava molt ràpid i no se li entenia molt. Aleshores, em vaig posar a plorar i ma mare va passar de plorar a bonegar-me – Açò ja ho parlarem amb ton pare a veure si et penses que pots anar per ahí donant-nos eixos esglais .
-Mama,estava en el huité pis i ...
-Tu que hi feies allí?-de sobte em vaig recordar del diari i de la data. Ambdues coses seguien gravades en la meva ment.
-Quin dia va morir la dona del huité ?!-li vaig xillar de tal forma que ma mare va entrar dins d’una habitació ,estava plorant .uns moments mes tard entrava mon pare amb la cara de mil dimonis enfadats i anava a pegar-me un gran puro quan ma mare va entrar en l’habitació amb uns papers a les mans .
-Ací tens els papers !I que sàpigues que estic molt enfadada amb tu i que em dona el mateix el que fages com si te’n vols anar de casa!!-arribat a eixe punt ja estava tremolant i els papers que ma mare m’havia tirat a la cara ara estaven per tota l’habitació. Els meus pares van tancar la porta del menjador deixant-me sol .Sabia que no tornarien a entrar fins unes quantes hores més tard així que em vaig dedicar a mirar els papers que m’havia llançat.
Allí deia tots els que havien mort que ma mare coneixia i es que era així de rara .No sabia com es deia la dona però no em va resultar difícil trobar-li el nom ja que a tots els demés si que els coneixia i només hi havia dues dones que no i cinc homes.Com que no era un home i de les dues dones, una havia mort als quaranta anys vaig deduir que era una dona anomenda Virginia Reig Sempere que va morir als 87 anys i sense ningun fill , el dia 3 de novembre de 2004.
Aquella data era la mateixa que hi possava al diari, el que significava que va morir el mateix dia que va escriure les pàgines aquelles .I ara que pense no va ser 3 de novembe fa poc?A si, fa dues setmanes just quan vam tindre el primer somni estrany .
Sense dubtar-ho un moment vaig obrir la porta del menjador i em vaig arrimar als meus pares que em miraven amb cara maligna.
-Ahir per la nit vaig estar amb Pedro i Ana en el huieé pis perquè des de fa una setmana senc veus que em diuen que hi vaja .Quan ahir vam anar ens vam trobar amb la sorpresa de que algú ens va obrir la porta i al entrar vam observar que les parets estaven plenes de marcs .Després ens vam trobar amb una habitació (que es la mateixa que la meua ,però dalt) que canviava segons gustos i el primer en entrar va ser Pedro. Vam sentir un crit i després el cadàver de Pedro es trobava al sòl. La següent va ser Ana la qual vaig veure morir d’una cuxillada en el cor. Seguidament l’ habitació es va fer just com a mi m‘hagera agradat tindre-la però no vaig caure en la temptació i m’en vaig anar corrent però per la mala sort que tinc em vaig caure i em vaig desmaiar .Al dia següent vaig trobar el diari de la dona on possava que tots els nens de la finca moririen . Fins que no he vingut ací no me sentit segur.A ...una cosa que ja m’oblidava, la dona va morir el mateix dia que ho va escriure i la primera vegada que vaig somiar que la casa es movia,només que un any després . -ho vaig dir tot d’una tirada i no em va donar temps ni a respirar. Els meus pares estaven molt quets i nerviosos ,no sabien que contestar i uns minuts mes tard em va dir ma mare:
-Has dit que Pedro i Ana s’han mort?!
-Si
-I on se suposa que estan ?
-En el pis de la dona .-en aquell instant va sonar el timbre .
-Hola, perdona .Sòc el pare d’Ana ,sap on està?
-Jo si ,està...-mon pare em va agafar i em va tancar en la meua habitaciò. Encara vaig sentir a ma mare dir–li que no sabia res tot i que jo li ho havia dit.
Em vaig quedar en la meva habitació sentint les veus que ja eren tan familiars per a mi :
“Vine al 8é pis...En el 8é pis”
Jo no estic boig,ni m’ho estic inventant .Açò ès tan real com em dic Miquel perquè no volia entendre-ho ma mare?.
Al cap d’una estona em vaig quedar dormit i el somni que vaig tindre el primer dia es va repetir, aquesta vegada ja no em va fer por , havia viscut coses pitjors en els últims dies. Al dia següent ma mare va entrar i em va dir que havien cridat a una ambulancia per que els cossos de Pedro i Ana estaven en el replanell dels pisos corresponents.
-Sé que tu tens alguna cosa a veure.- em vaig quedar callat ,no hi havia res que dir.
Van passar els dies i els messos i cada vegada sentia mes veus i els tic-tac dels rellotges més fort. Sentia que Novembre estava pròxim i que els nous inquilins amb fills corrien un gran perill .Els pares de Ana s’havien mudat ,igual que els de Pedro i havien aconseguit vendre’ls molt prompte ja que el pis estava acabat de reformar. Els nous xiquets eren molt menuts i això no sé si em va agradar o em va descontentar més del que ja estava .El cas és que jo no els podia dir res per què eren molt menuts i es podien espantar. Un d’aquells dies li vaig comentar a ma mare que el 3 de novembre moririen dos nens per el mateix per el que va morir Ana i Pedro .Ella va passar absolutament de mi , però va ser parlar-li de els sorolls que sentia ,dels tic-tac quan ma mare es va girar i em va dir:
-Ara no em vingues amb eixes ,es tot mentida,tot! Saps el que et passarà el dia 3 de Novembre ?Que et quedaràs tancat en la teua habitacio i no podràs eixir!- en certa manera em vaig alegrar però ho vaig sentir per aquells xiquets que moririen.
El 3 de Novembre per la nit estava més nerviós del que estic habitualment. Ma mare , seguint el que va dir, em va tancar amb clau .El somni d’aquella nit ja el coneixia molt be i aquell moviment que veia el llit totes les nits quan somiava el terratrèmol eixa nit es va fer molt més fort fins al punt de tindre que agarrar-me al llit.
Pel matí ma mare va obrir la porta i satisfeta per que no hi havia eixit em va despertar.
-S’ha mort algú ?
-Nooooo!
Quan m’haguera agradat que fora mentida però no hi va ser així i per la matinada els pares dels xiquets van trobar allí els seus fills morts.
Això va ser la gota que fa rebossar el got i ma mare va decidir dur-me a aquest lloc al que tots dieu cínica però jo se que es un manicomi . Els metges em van demanar que escriguera tot allò que m’havia passat i encara que no crec que aprofite per a molt .Jo ho he escrit i a veure si així es donen conte de que la casa ha de ser derruïda tan prompte com siga possible.I per favor feu el que feu, no compreu un pis allí del contrari podrieu acabar com jo o com ells ...
Alba Seguí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada