ASSASSINATS EN CADENA EN UN INSTITUT

Neus Pérez Ruz 1r ESO A

No esteu farts que la gent vos subestime i pense que no pots aconseguir els teus somnis. No els feu cas podeu aconseguir totes les metes que es propongueu. Jo per exemple sonmie aconvertir-me en la “Sherlock Holmes”del present ( per a qui no sàpiga qui és Sherlock Holmes, que ja és un poc indignant, és el millor detectiu de totes les novel·les de misteri i assassinats) però clar com que sols tinc 15 anys doncs ningú em tracta seriosament. Però sabeu que encara que ningú em veja futur com a detectiu m’és igual si m’ho propose ho puc aconseguir!

El meu nom és Júlia Reig vaig a 3r d’ESO a un institut de Barcelona allí estudie i faig la meua vida social .Sóc d’estatura normal , tinc el cabell desmuntat i llarg d’un color marró fosquíssim. Els meus ulls són castanys obscurs. No m’agrada presumir de mi mateixa però sóc una de les alumnes més intel·ligents de la meua classe . M’encanten els esports , la música i llegir sobretot llibres de misteris i d’assassinats. Visc en un apartament davant de “La Sagrada Família” amb ma mare i el meu germà menut és molt xafarder de 9 anys, però prou llest. Supose que es preguntareu perquè vull ser detectiu si és molt arriscat i et pots guanyar molts enemics , si tot això és veritat però mon pare em va ensenyar que mai hi ha un motiu realment bo per a llevar-li la vida a una persona per molt odi que li tingues i que sempre hi ha persones que moren sense motiu i el seu assassí se’n va com si no haguera passat res, això és intolerable! Mon pare era el millor detectiu que va xafar Barcelona em va ensenyar tot el que sé però un dia mentre s’ocupava d’un cas el van sorprendre i el van matar. A falta de proves la policia va declarar el seu cas com a suïcidi però jo no crec que mon pare es suïcidara , ell no. Per això vull fer-me detectiu per a demostrar que mon pare no era un suïcida i per a capturar a la persona  que va posar fi a la seua vida.



Era dilluns i tot el món sap que és el que passa els dilluns que mai vols alçar-te. Aquell dia tenia pressa per tant no vaig esmorçar i vaig passar directament a per Estrella (la meua millor amiga), Elisa. Bela...Estrella és un poc més alta que jo però no més que Elisa que és una de les xiques més altes de la meua classe encara que això no és molt difícil ja que més o menys totes mesurem el mateix. En canvi Bela és un poc més baixa que jo. Estrella té el cabell marró obscur i prou llarg amb un serrell recte i ulls obscurs mentre que Elisa el té estrany jo diria que és d’un color daurat i llarg i ulls castanys. Per una altra part, Bela té el cabell castany i una mica curt i els ulls castanys clars. Vam arribar a classe i per a la meua sort van passar volant. En el pati:

-Puf! , quin dia!-va exclamar Bela.

-Ja!, hui fa una calor!-va observar Estrella apartant-se la seua llarga melena de la cara.

-Per cert ,hem de votar delegats , qui vol presentar-se?-va dir Elisa mentre tot el grup en mirava a mi.

-NO!No vull ser la delegada que feu molt de rebomborii no pareu de clavar-me en embolics!-va exclamar mai m’havia agradat ser delegada però com que ningú volia sempre m’acabava tocant a mi!

-Va, per favor si tu et fas delegada jo seré subdelegada , d’acord?- em va propondre Estrella.
-D’acord , però ajuda’m eh , no faces com altres vegades que em deixaves fent tota la feina- no era la primera vegada que Estrella s’escaquejava.

-GRÀCIES!-van cridar totes a la volta.

Res que sense adonar-me’n estava repartint als professors els “Tamagotxis” traduint per als que no entenen l’idioma dels professors les noves maquinetes que utilitzaven per a posar comunicats, amonestacions , faltes , retards... Que també servien perquè els delegats anotaren qui es comportava malament a classe . Almenys tenia a Estrella per ajudar-me. Ja havíem acabat quan vam escoltar un crit. Venia del bany de xiques .Vam anar corrents i quan vam arribar vam vore a Elisa a terra contemplant el cadàver mentre plorava. La víctima era Anna anava 4t d’ESO la coneixíem només de haver-la vist en les reunions de delegats tenia el cabell ros , curt i rull no era molt alta sovint la confonien en una estudiant de 2n d’ESO per com estava de prima. Automàticament li vaig prendre el pols. No hi havia .Vaig demanar que cridaren a la policia. Mentre vaig observar el cadàver : tenia un ganivet clavat al cor, estava clar que havia mort per l’impacte del ganivet al cor vaig poder observar que l’arma homicida estava a l’altra part del bany. Però va haver una cosa que em desconcertava com podia estar tant rígid si la ferida estava acabada de fer? Deseguida van traure a les meues amigues del bany però jo em vaig escabullir. Va arribar l’inspector Vilaplana ( un vell amic de mon pare). L’ inspector Vilaplana era un home de 50 anys era baix i un poc gros però reflectia tanta autoritat que ningú solia fer-li cap broma era conegut per ser molt sever amb els nens no obstant amb mi no ho era gens sempre havia segut com un segon pare per a mi. De sobte es percatà de la meua presència:

-Però ,què fas ací !Júlia ?m’havien dit que no hi havia ningú a l’escena de crim com pots estar ací?-em va dir molt estranyat- com es nota que no hi ha bon personal des que ...

-Van assassinar a mon pare – vaig acabar la frase trista de recordar-ho.

-Ja t’ho hem dit moltes voltes, no va ser un homicidi!

-Mon pare mai es suïcidaria! Ho sé jo i ho saps tu!

-De totes maneres  aquest no és el tema ja que està vist que no tinc molta ajuda em podries posar al corrent del que ha passat?

-És clar!-m’encantava la idea de poder entrar dins de la investigació- la víctima és Anna de 16 anys és la delegada del curs 4t d’ESO .A ha mort  a causa d’una ferida al cor feta amb un ganivet que era a l’altra part del bany.

-Qui ha trobat el cadàver?

-Ha sigut Elisa una companya meua de classe .

-Que ha fet quan l’ha trobat?

-S’ha posat a bramar Estrella i jo l’hem sentida i hem anat corrents de la sala de professors al banys eren les 11h.
-No teniu classe? què fèieu fora?

-Estrella i jo som delegada i subdelegada i a l’estar en tutoria el nostre professor ens ha manat que repartirem les noves maquines que han de a posar comunicats... i Elisa es trobava malament tota la classe ha sentit com demanava anar al bany.-vaig dir nerviosa no és el mateix tractar amb delinqüents que et tracten com a un delinqüent al menys Vilaplana em coneixia i sabia que jo no assassinaria mai a ningú

-D’acord, vaig a agafar el ganivet per a vore si estan les emprentes digitals del presumpte assassí.- va dir l’inspector.

-Jo em quedaré una estona per a observar amb més deteniment l’escena del crim ,si és que em deixes és clar.

-És clar que si t’ho dec.

-Podria assistir als interrogatoris?

-Sí, ja t’he dit que podies vindre a ajudar-me a comissaria ,però no has volgut.

-És ma mare no em deixa des que va passar l’ “accident”  però ara puc fer-ho.

-Quan tinga els resultats t’avisaré , d’acord?

-Sí, estaré ací.

L’ inspector va tancar la porta del bany .Em vaig quedar a soles. La veritat és que sempre ma sorprés la confiança que tenia amb mi l’inspector era l’únic adult que em veia futur com a detectiu ni ma mare em veia capàç.. El cos de la víctima encara era allí. Vaig agafar els guants i vaig vore les pertinències de la víctima sols duia el mòbil i en la cartera 5 euros i una foto del seu germà menut. Sabia qui era perquè el seu germà va a classe del meu germà. Al mòbil només hi havia un número de telèfon que era més llarg del que havia de ser. Tenia cinc xifres més de les que solen tindre el número de telèfon si s que es podia considerar número de telèfon era el : 145145145214214578. No li vaig donar molt importància ja que segurament el seu germà li va toquejar el mòbil i va posar aquest número. Estava tant concentrada mirant el cadàver que ni em vaig percatar  que l’inspector ja portava els resultats.

-Hola Júlia!.- en aquell moment el cor sen va eixir del cos.

-Ai! Quin ensurt m’has donat!

-Ho sent no era la meua intenció.

-No passa res has vingut perquè ja tens els resultats , no?- estava molt ansiosa per saber que havia eixit.

-Sí, en el ganivet només hi havia les empremtes digitals de la víctima , per tant el més segur és que s’ haja suïcidat.
-Com? Impossible! Hipotèticament si s’haguera suïcidat no haguera pogut tirar el ganivet a l’altra part del bany i tampoc podria haver netejat la sang perquè quan et claves el ganivet al cor tens una mort immediata.

-Ho sent molt Júlia però no hi ha molt més a fer d’ interrogatoris no podem fer ja que estem parlant de tot un institut seria impossible encontrar al presumpte criminal.

-No! No podeu fer igual que en el cas de mon pare! Encara no està descobert tot falten peces en este trencaclosques!- no podia ser tornava a passar volien deixar un cas a mitges!

-A la comissaria estem molt ocupats saps la de crims que hi ha a Barcelona? No podem donar-los l’espatlla!

-I en canvi a aquest cas sí! Et pareix ètic? Anna sols tenia com a família al seu germà i ara l’heu deixat soles al món almenys fes el favor de donar una explicació completa de la seua germana!

-Júlia no t’encabotes! Ja està decidit o ixes d’ací o faig que isques el que preferisques!


-D’acord!!

Vaig eixir del bany i em vaig posar cap a l’aula 10. Puf! Quin cabreig duia! Estava clar que en este cas encara hi havien coses  per descobrir però clar ningú va fer cas a una nena de 15 anys! Encara que l’inspector Vilaplana ja havia fet molt ja que m’havia deixat examinar l’escena del crim cosa que si hi haguera hagut un altre inspector no m’haguera deixat. Ja tenia davant la porta de la meua aula i en el moment que la vaig obrir em van saltar una muntanya de preguntes:

-Què ha passat?- va preguntar Elena tant fort que quasi em deixa sorda.

-Això que has esbrinat? –va insistir Abril.

Elena és una xica una mica baixa i prima té el cabell i els ulls castanys, de ment és una de les més intel·ligents de la meua classe però de les més boges de la classe mentre que Abril és un poc més alta que jo té els ulls verds i el cabell llarg castany i llis. No és molt atlètica però és una de les millors seguidores del Barça de tot Barcelona.

Mentre seguien fent preguntes però al parlar tots a la vegada no vaig entendre i estaven tant centrats en les seues hipòtesis que ni vegeren com m’amagava per anar al meu seient. La veritat es que amagar-se entre la gent és una de les meues habilitats . Però va durar poc la tranquil·litat. No sé qui va ser el bajoca que va dir que jo estava asseguda al meu lloc. Almenys Josep els va parar:

-Deixeu-la estar! Si no vol dir res està en el seu dret!

Va ser escoltar això i tota la classe s’assegué al seu lloc. Josep és el nostre professor de Socials/ tutor és alt no és molt gros i té els cabells pèl-rojos. Té uns ulls verds preciosos.

-Va Júlia dis-me el que ha passat! Que m’has abandonat per anar a investigar i damunt no em dius res!

Com que tota la classe m’observava no em va quedar més remei que dir-li:
-Ho senc molt però són secrets que un detectiu ha de mantindre

Mentre li dia això li vaig fer una senyal que només coneixíem ella i jo que volia dir ara en el segon pati parlem en el lloc de sempre. No és que no sàpiga separar la vida social amb els casos creieu-me però a Estrella li agrada tant com a mi llegir , és espavilada i és de confiança. Resumint és la meua Watson. Em vaig sentir una mà darrere. Ràpidament em vaig girar. Era Elisa. Em va pasar un paper on posava: “Per favor, almenys dis-me si em tenen com a sospitosa” . Elisa tenia raó no es mereixia que li fera patir d’eixa manera. Vaig agafar un paper i li vaig contestar: “ No eres sospitosa tranquil·la , han tancat el cas i l’han deixat com a suïcidi , per favor no li digues res a ningú l’inspector Vilaplana confia en mi”. Al llegir la meua resposta es va sentir alleugerada i em va escriure: “No li diré res a ningú detectiu Reig”. Va tocar el timbre i me’n vaig anar pitant de les taquilles ja que és el millor lloc per a una emboscada. Anava tota decida anar a parlar amb Estrella. Supose que es preguntareu on està el lloc de sempre? Doncs la veritat és que no és un lloc molt amagat sols és que al no anar ningú és el lloc perfecte per a contar-se secrets i menjar-se l ‘esmorçar quan es tant bo que tot el món va darrere de tu i et deixa sense . És com una vella replaceta de la part del vell institut . Em vaig seure al banc que més resistent i vaig esperar a Estrella. Per fi la vaig vore vindre:

-Hola Júlia!

-Hola Estrella!

-Em contes ja tot el que ha passat?

Li ho vaig contar tot amb pèls i senyals. No em vaig deixar absolutament res i es va quedar bocabadada:

-No heu trobat cap empremta de l’assassí?- va preguntar desconcertada.

-No i el més estrany és que el ganivet està a l’altra part del bany.

-Això vol dir que algú ha matat a Anna. Però qui? Com? Per què?

-Tu deixa’m temps que totes eixes preguntes tenen respostes.

-Sembles molt confiada hi ha alguna cosa que no m’hages dit?

-No però per molts crims que es cometen no hi ha cas impossible de resoldre.

-A que ho endivine això que és del teu benvolgut Sherlock Holmes.

-Mira per on no és seua la frase però segur que pensa igual.

-I de qui és?

-De Shinichi Kudo.

-Què?!- es va quedar en els oberts com a plats no tenia ni idea de qui era.

-El “Detectiu Conan”.

-Encara ho veus! Això ho veu el meu cosí de set anys!

-A mi el que m’interessen són les claus!- vaig dir cridant. No m’agradava que criticaren d’eixa manera una sèrie que no havien vist i menys encara que insinuara que sóc infantil.

-D’acord , d’acord, no t’enfades.

-M’ajudaràs a investigar encara hi ha moltes coses que encara no han eixit a la llum.

-Clar! Conta amb mi per al que vulgues! Estaré amb l’orella posada i si m’assabente d’alguna cosa t’ho diré .

-Gràcies!

-De res ! Ja saps que em tens ací per a ajudar a eixir de qualsevol embolic dels teus.-va dir tota contenta.

-Quina barra que tens! Però si eres tu la que sempre m’està ficant en embolics!

-Potser, però m’ho hauries d’agrair que si no fora per mi no eixiries de casa i ja t’hagueres tornat boja de llegir tants llibres.

-No si damunt t’hauré de donar les gràcies per clavar-me en embolics!

-Clar que sí i  es més me les vas a donar ara!

-No! No vull!

-Va no et pot costar tant!

I de sobte sona el timbre. Uff . Salvada per la campana. Vaig aprofitar el moment i me’n vaig anar corrents cap a les taquilles.

Va passar l’hora volant. Vaig anar a l’eixida . Quasi se m’oblida que hui venia ma mare a per mi. Veig Seat Ibiza negre de ma mare aparcat. M’acoste i entre. Sentíem música al cotxe. Concretament “Amaral” i com de costum ma mare em feia les típiques preguntes:

“Com t’ha anat hui a l’institut? Algun problema amb els professors? I amb la classe? I quan acabava de contestar a les preguntes es feia un silenci. Des que mon pare havia mort ma mare ja no era la mateixa. Abans era més alegre , sempre duia una flor al seu cabell castany llarg. Era feliç , cantava i ballava mentre feia les tasques de la casa el meu germà i jo adoràvem la seua veu. Era tan dolça i suau. Ara només té una trista expressió de tristor als seus ulls. Ja no porta cap flor al cabell , ja no canta ni balla.

Cada volta que li preguntem sobre el nostre pare fa com si no ens haguera sentit i seguix trista treballant.

Ja estàvem a casa. Vam entrar i vam vore al meu germà estirat al sofà mirant la televisió. Jo hui no volia mirar la “tele” sinó llegir. Si llegir algun llibre de misteri que m’ajudara a resoldre aquest crim. No vaig trobar res i vaig decidir entrar al despatx de mon pare. Solia estar tancat però alguna extranya raó aquesta vegada no, vaig entrar i en una estanteria gegant vaig observar “el Canon Holmesiano”. Si no sabeu que és : és el conjunt de totes les novel·les i tots els relats que ha fet Arthur Conan Doyle sobre Sherlock Holmes. Només mon pare podia tindreu. Estaven totes absolutament totes :”El Sabueso de los Baskerville” , “Estudio en escarlata” , “La aventuras de Sherlock Holmes”...Quan vaig obrir el primer que vaig trobar vaig vorer unes notes. Les havia fet mon pare per a resoldre els misteris dels llibres , una llibre on ho anotava tot i una lupa. Abans d’eixir vaig agafar la lupa . Vaig prendre exemple de mon pare i me’n vaig
comprar una llibreta de tapa dura.

Al dia següent, l’ institut va haver una altra mort. Aquesta volta la víctima era Maite de 16 anys també anava a quart d’ESO però a una altra classe. Quan em vaig assabentar vaig anar corrents. Tenia el cabell negre i uns ulls molt foscos , era de constitució normal. Ella també era delegada del seu curs. Sols la veiem en les reunions dels delegats i del club de lectura. Es veu que era molt bona lectora. Este assassinat el van cometre al laboratori. Vaig anar deseguida. Encara tenia pols però s’havia desmaiat. Tenia un tall al braç. Va entrar Pep ( el conserge ) i la va agafar per a dur-la a l’infermeria però jo li vaig dir:

-No val la pena Pep.

-Com que no val la pena! Estàs boja! Encara té pols! Podem salvar-la!

Jo li vaig negar amb el cap:

-Benvolgut Pep fixat on té fet el tall.

Ho va mirar:

-Sí ! té un tall al braç que passa!

-No és sols això si et fixes bé li ha tallat l’arteria aorta. Esta arteria bombeja trenta litres de sang i el nostre cos sols té cinc.

Quan per fi ho va entendre es va posar a plorar. Mai l’havia vist plorar. Pep és un home fort , gran i alt. Si el veus per primera vegada t’espantes però té molt bon cor però a pesar d’això mai l’havia vist plorar.Van entrar més persones per a consolar-lo i se’l van emportar a la cantina . Jo com de costum em vaig quedar a l’escena del crim. Estava la víctima en terra i en la paret hi havia un nombre escrit amb el que pareixia la sang de Maite. El nombre era el noranta-nou. Però que voldrien estos nombres! Seria massa demanar que ho posaren en català! Van entrar uns professors que no coneixia i em van tirar a l ‘eixir em vaig trobar amb David el fumata de l’ institut:

-S’ho tenien merescut sempre anaven presumint!

Jo em vaig xafar la llengua perquè també era de quart d’ESO i no em convenia clavar-me en baralles amb algú que estava clar que em podia.

-Això els passa per ser tan xafarderes li ho vaig dir fa dos anys que no entraren en eixe joc però em van fer cas clar que no i el pitjor de tot és que em van clavar a mi també.

No vaig poder soportar la curiositat que tenia i li vaig preguntar:

-Què va passar fa dos anys?

-Però serà possible una altra xafardera! Acabaràs com elles! No et claves en els assumptes que no t’incumveixen!

Vaja un simpàtic encara que ja deuria haver imaginat que no em faria gaire cas. Vaig tornar a les classes . Passaren i passaren hores fins que era ja a casa. Era al meu balcó contemplant la Sagrada Família quan vaig sentir una explosió. Va baixar al carrer i em vaig fixar en la multitud de gent que hi havia al mecànic del carrer ahí vaig vore al que quedava del cos de David. Sí de David! Pareixia que les tres morts estaven relacionades i que si no es feia res potser seguirien! El van identificar pels seus objectes personals. Allí en l’escena del crim vaig vore a un noi aterroritzat . Tindria setze anys era de cabells castanys i ulls verds. El vaig seguir i quan va parar li vaig sentir dir :

-No! No potser! El pròxim sóc jo!

-Què acabes de dir?

-Quan de temps portes ahí?

-El suficient per a saber que tu saps més del que dius. Vas a parlar o he de convencer-te?

-D’acord.Em dic Xavi vaig a quart d’ESO al mateix institut que el d’Anna , Maite i David.

-Ja això ja ho sé però qui creus que et els ha matat i que ara vol matar-te?

-Lluís , no té la mateixa edat que nosaltres no obstant...

Jo ja m’estava posant nerviosa de tant misteri :

-No obstant que!

-Sara la seua germana menuda no.

-La seua germana menuda?

-Sí ,abans estavem els quatre a la mateixa classe però ella no es feia molt en ningú, sempre es trobava sola. Jo vaig intentar fer-li companyia per què no m’agradava vorer a la gent patir i Maite , Anna i David també ho van intentar. Jo vaig començar a coneixer-la i...

-Et vas enamorar d’ella.

Es va enrogir.

-Sí. Era guapa , graciosa, llesta , simpàtica. Però Maite es va posar celosa per qué es veu que em volia . Ella ens va revelar que tenia una malaltia i Maite i Anna van aprofitar per a humiliar-la davant de tota la classe. A la pobra Sara li va afectar tant que es va suïcidar.

-I David què té a vorer?

-David també va humiliar molt a Sara i per això ara Lluís vol cobrar venjança.

-Saps d’algú a qui poguera assassinar?

-Sí a Leo era amb qui eixia Sara, però la va abandonar quan va poder i és més eixia amb més d’una xica a la volta.

-D’acord intentaré ajudar-te. Saps si Luís té coartada per als tres crims?

-Per als dos primers no però en aquest últim sí.

-De veritat?

-Si és al gimnàs com totes les vesprades.

-D’acord ,adéu

-Adéu

Quan vaig arribar a casa ma mare i jo vam tindre una discussió:

-On estaves?

-En l’ aparcament de baix saps que ha mort un noi del meu institut?

-Sí ho sé . Es pot saber que feies tu allí?

-Estava investigant en el meu institut s’estan cometent una sèrie de crims que estan relacionats.

-Eres molt jove per a preocupar-te d’eixes tonteries. No vull que t’acostis a cap mort!

-Per què?

-Perquè no és per a nenes de la teua edat.
-Ja he crescut tinc quinze anys! Quan de temps creus que pots amagar-nos de l’exterior no ho pots aconseguir algun dia se n’anirem! Sé que no vols que em passe el que li va passar al pare però si vull ser detectiu m’he d’acostumbrar!

-Tu mai seràs detectiu!

-Per que!

-Per què t’ho dic jo!

-No m’ho pots impedir!

-No però si que puc castigar-te una setmana segur que després no penses el mateix. Enten-me filla no vull que vos passe el mateix que a ton pare.

-Ja ho sé! Però no ho pots impedir!

Me’n vaig anar corrents a la meua habitació quan anava a entrar va i el meu germà em diu:

-Supose que ara és un mal moment per a demanar-li la paga .

Vaig esclatar a riure sempre tenia la pregunta més oportuna

-Crec que no. Em sap greu intentau demà.

Dit això vaig entrar a la meua habitació i em vaig gitar al llit. Quan hem despertà tenia una manta al damunt. Ma mare me l’havia posada. Em vaig passar una mica ahir li havia de demanar perdó. Vaig arribar a la cuina i vaig intentar demanar-li perdó.

-No passa res tens raó me n’he passat de sobreprotectora. Deixem el tema.

Vaig assentir amb el cap. I vaig anar a l’institut. I sense adonar-me  ja erem a divendres això sols significava una cosa : hui em tocava entrepà a la cantina! Vam acabar les classes i després de fer-li la nostra visita diaria a la bibliotecària anàrem a la cantina. Tot era normal vaig anar a Ramòn li vaig donar la fitxa i em va donar  l’entrepà però de sobte Leo es va desmaiar vaig anar  i li vaig prendre el pols. Estava mort i adivineu qui ajudava a Ramòn? Lluís! Estava clar que era ell! Però van fer proves i hi havia un verí però si se l’havia posat només de beure’l ja deuria haver-se mort! Com ho deu d’haver fet!

-Va , Júlia anem se’n d’ací . Ja no tenim res més a fer.

En atenció educativa.

-Vaig fatal en Naturals -va dir Mónica

-A sí? Doncs Lluís un xic de segon de batxillerat és molt bo podries demanar-li que t’ajudara.- va dir Blanca

-Que has dit!?- vaig dir sobresaltada

-Sí és veritat . És amic de la meua germana i dóna classes de naturals.

Podria haver sigut ell qui va fer el tall a Maite

-Sabíeu que en els Tamagotxis cada un té un número diferent per si és perd ?

-Sí .

-Em deixes la llista?

-Clar que sí!

La vaig mirar i vaig descobrir que Lluís és delegat i que el seu número era el noranta- nou! Era el número que eixia en el segon crim! Tot ja començava a tindre sentit.

-Ja sé el que ha fet  per a cometre els quatre assassinats!

-Qui?!- van preguntar tots a la vegada

-Eh? No estava llegint un llibre de misteri.

Que poc m’havia faltat. Però ja havia descobert tot. Vaig agafar el meu telèfon mòbil i vaig cridar a l’inspector i per megafonia vaig fer que Lluís i Xavi anaren al saló d’actes.Ja estaven els tres.

-Ja heu vingut! ,m’alegre com abans comence abans acabarem.

-Ja he resolt aquest cas.

-Què vols dir amb això?-va preguntar Lluís

-Vull dir que tinc probes per a afirmar que aquest noi – vaig assenyalar a Lluís – és el que ha fet els quatre crims que han hagut durant esta setmana.

-Comencem pel primer: Lluís va secrestar a Anna el cap de setmana passat i la va matar per això no hi havia sang al bany i el cos estava tant rígid. La va matar amb el ganivet que es va trobar al bany...

-Espere que tingues probes perquè esta és una acusació molt greu.

-Si les tinc però si no t’importa m’agradaria seguir narrant els assassinats que has fet.
Com anava dient si es fixeu el ganivet es trobava a l’altra part del bany això demostra que algú l’havia matat però a part es nota com has sigut tu qui després de matar-la amb uns guants de plàstic posats li vas fer agafar el ganivet com si s’haguera suïcidat però has posat el ganivet del revés.

Passem al segon crim estic segura de que tu li donaves classes a Maite i aprofitant que eres un expert en biologia la vas matar tallant-li l’arteria aorta. Una altra prova és que Maite en un últim esforç va posar en la paret el número noranta-nou que és el número del teu Tamagotxi.

En el tercer crim ,el que vas fer va ser és deixar anar gas al taller on treballava David tot el món sabia que fumava sols havia d’encendre l’encenedor i adéu David.

Pel que fa ,al quart i últim crim he d’admetre que ha sigut bo si no haguera sigut per a matar a una persona fins i tot et donaria l’enhorabona . El que vas fer va ser posar el verí en l’aigua que s’utilitza per a fer glaçons . Sabies que Leo mossegava els glaçons d’aquesta manera feies que es prenguera el verí. I com que ajudes a Ramòn no t’era molt difícil de posar el gel enverinat a la seua beguda sense que ningú ho vegera.

Si no et serveix tot açò en el primer crim hi havia un número molt llarg al mòbil  d’Anna tots van pensar que segurament havia sigut el seu germà qui toquejant el mòbil de la seua germana el va marcar però i si fora una clau que va desenvolupar Anna mentre estava secrestrada? Va utilitzar la situació del teclat del seu mòbil:
1 2 3  El número era :145 145 1452 14 214578
4 5 6  Si segueixes com estan posats en les tres primeres xifres t’ix la lletra L , en les
7 8 9  tres segones xifres ix la lletra L , en les quatre terceres la U  , en les dos quartes
   0     xifres ix la I i en les sis quintes xifres ix la lletra S.
Que fan el nom Lluís.

-Si no teniu prou en això estic segura que quan va deixar el cos al bany va posar el pestell i va eixir per davall i si mireu en el pestell estaran les seues petjades.

Tots estaven asombrats. L’inspector posava cara de” estic orgullós de tu Júlia” , Xavi em mirava en una cara un poc extranya semblava estar absort amb els seus pensaments i Lluís en canvi estava més sorprés que enfadat.

-El mòbil és l’accident que va haver fa dos anys. Si el suïcidi de la teua germana per culpa d’ Anna , Maite , David i Leo. M’he deixat alguna cosa?

-No , és increïble però no t’has deixat res.

-No em queda més remei que arrestar-te Lluís.

-No passa res m’ho meresc, no deuria haver matat a ningú per molt mal que van fer en el passat.

L’inspector agafà les esposes i se les posà a Luis. Abans de anar-se’n em digué:

-Molt bé ! ,Júlia sabia que podies fer-ho. Si algun dia decideixes fer-te detectiu i necessites ajuda ja saps on trobar-me.

-Ho tindré en compte.

Vam eixir fora i allí estaven tots. Miquel “el Festa” , “el Cica”, “el Seta”, Natalia, Bela , Estrella, Blaca , Elena, Abril , Bea , Monica , Claudia , Elisa, Marina... Tots per a saber el que havia passat. Els ho vaig explicar tot i no s’ho creien. En tota la setmana no es va parlar de res més i em vaig fer famosa. Ara al córrer la veu del que havia passat reb notes d’investigacions a la meua taquilla. Vaig eixir al periòdic com a jove promesa dels detectius . Vaig aconseguir el meu somni de ser reconeguda com a detectiu. Fins i tot ma mare meu va reconèixer em va dir : “Filla t’havia subestimat, segur que arribaràs a ser una gran detectiu.” Resumint que podeu complir els vostres somnis per molt llunyans que els pugues veure per que el que ara et pareix impossible amb una mica d’esforç pot fer-se una realitat.