Xavier acabava d'arribar a ca' l'àvia Pilar quan, de sobte, va sentir uns colps que venien d'una paret, al fons del rebedor. “No pot ser que els colps vinguen d'ahí, és una simple paret i jo sempre l'he coneguda així”. Mentre l'espantat jove s'acostava poc a poc cap aquella paret, es va obrir la porta del carrer, però ell estava tan concentrat que no se'n va adonar.
-Xavier!- va exclamar l'àvia- què estàs mirant?
Aquell crit el va fer tornar d'un bot.
-Àvia! Estava mirant... res, no estava mirant res.
-Doncs ningú no ho diria. No m'has sentit arribar?
-No, ho sent. Estava completament submergit en els meus pensaments.
Pilar ho va deixar anar encara que sabia que no era veritat, doncs ella coneixia el que hi havia darrere d'aquella paret.
Durant uns dies, Xavier va oblidar-se'n i va seguir amb la seva vida habitual. Fins que un 18 d'abril, va sentir una altra vegada els colps. “Altra vegada, ja no me'n recordava, he de preguntar-li a l'àvia, necessite saber-ho”. I així ho va fer, però ella no va voler donar-li informació de cap tipus, canviava de tema a la primera de canvi, cosa que Xavier no entenia. Ell provava i provava però l'àvia no deia res. Així doncs, Xavier, es va decidir a investigar allò. Va buscar fotografies antigues durant setmanes i, per fi, va trobar-ne una en què aquella paret no hi estava. “Una porta, això és el que amaga la paret... però, que hi ha darrere d'ella?”. Tenia una pregunta resolta però la resolució n'havia formulat una altra. “Què hi ha darrere de la porta?” la pregunta estava present als pensaments de Xavier una i altra vegada, sense parar.
Ara es va decidir a parlar amb l'àvia i aconseguir informació. Ja sabia de l'existència de la porta, així que no tindria més remei que explicar-li.
-Hola àvia! Com estàs? Et veig molt bé. Què estàs fent per a mantindre't tan jove?
-Xavier, –amb una veu molt pausada- et conec molt. Què vols?
-Vull que m'expliques el que hi ha darrere de la paret i, per favor, no evites el tema.
-Ja estem? Com t'he de dir que no hi ha res?
-No m'ho pots amagar. He trobat una foto en la qual hi ha una porta – va dir mentre li l'ensenyava.
-Veig que t'has capficat molt. Està bé, t'ho explicaré. Durant moltíssims anys, com ja saps, hi havia una porta en aquella paret. La porta donava pas a una habitació que ni el teu avi ni jo vam voler que continuara existint, tot i que la casa va pertànyer als meus avantpassats i cap d'ells no va fer-la desaparéixer. Aleshores, vam tapiar la paret, deixant en l'oblit l'habitació.
-Però, no m'has dit per què.
-No sigues impacient. Cada cosa al seu temps. Primer volia que saberes que és el que hi ha. Ara t'explicaré per què la vam amagar.
-T'escolte.
-Per on puc començar. Quan l'avi Jaume i jo ens vam casar vam heretar aquesta casa. D'allò ja fa més de 50 anys. La veritat és que des que era xicoteta, l'habitació em feia por, però mai li donàrem cap importància. Fins que una nit, mentre l'avi i jo estàvem dormint, vam sentir un forts colps que venien de l'habitació. Com els que vas sentir tu, supose. Quan anàrem a veure quin era l'origen d'eixos colps, vam poder observar que no hi havia res que pogués provocar-los. Totes les finestres estaven tancades i no hi havia cap forma que s'haguera pogut clavar algun animal dins de l'habitació. Així que vam pensar que havien sigut imaginacions nostres. Però estàvem equivocats. A la nit següent tornàrem a sentir els colps. Passàrem tota la nit en vetla intentant descobrir que causava aquells sorolls. No vam tenir sort. La situació es repetia nit rere nit. Fins que per fi vam trobar la causa. Parlant de causes. Saps per què al mercat s'ha tancat la parada dels verdurers on anàvem tota la vida? – L'àvia va fer-se la boja i va tornar a evitar el tema.
-Està bé, no vols explicar-me res. No fa falta, no t'obligaré.
-Xavi, no et calfes molt el cap amb això. Només pots buscar-te que maldecaps, i no m'agradaria que et passés res. Em promets que no vas a pensar en això més?
-T'ho promet de veritat.
Però Xavier no va tardar molt en trencar la promesa. Unes setmanes després, va aprofitar que l'àvia estava de viatge per a investigar una mica més. Tanmateix, no trobà res.
La història continua uns anys més tard. L'àvia havia mort, Xavier feia temps que s'havia casat i comptava amb dues filles precioses. Un dia, rebuscant en uns calaixos, va trobar aquella fotografia. “No la recordava. Fa ja tant de temps. Per això l'àvia hem va deixar la casa en herència. Volia que trobara la resposta a les meues preguntes. Així vaig a fer-ho”. Decidí parlar amb l'Anna, la seua dona. Va explicar-li tot allò que li havia ocorregut abans que l'àvia morís i va proposar-li tirar aquella tàpia per descobrir la porta.
-Estàs segur que vols descobrir-ho? Alguna raó tindrien els teus avis per tapiar la paret.
-És el que vull saber. La raó és el que realment m'importa. Durant molts anys vaig estar pensant en allò fins que et vaig conéixer. Em vas fer oblidar tot el que em produïa insomni. Però ara que l'he tornat a trobar, vull saber que s'amaga darrere la porta.
-Està bé. Si així estaràs més tranquil farem fora la paret.
I així ho feren. Xavier estava nerviós com un xiquet xicotet esperant l'arribada dels tres reis mags de l'Orient. Res no aconseguia tranquil·litzar-lo. Anna va fer-li til·les i tot tipus d'infusions però no hi hagué sort.
Quan ja pogueren entrar a l'habitació, cap dels dos volia. Tenien curiositat però al mateix temps tenien por del que passara. Es van omplir de valentia i entraren; poc a poc, això sí. Per a sorpresa d'ambdós, la cambra era plena de coses velles però res que pogués provocar aquells sorolls. Al centre de l'habitació hi havia una taula. Damunt d'ella una caixa. Una caixa preciosa. Estava decorada amb colors vius i petits diamants. Semblava molt vella, però, al contrari de tot el que es podia trobar a l'habitació, no tenia gens de pols. Era com si l'hagueren netejat i cuidat durant tot el temps que havia passat tancada.
-És preciosa! Per què estarà tancada ací dins?
-Anna, alguna cosa passaria amb aquesta caixa perquè estiguera tancada. Crec que no deuries agafar-la.
-Però és tan bonica! A més quedaria tan bé al moble del rebedor! Vinga Xavi, no és més que una caixa.
-Està bé queda-te-la.
-Ala, què xula! Papa, jo vull quedar-me esta habitació! Puc? Va per favor! - era Laia, la filla major de Xavier.
-Sempre que ens ajudes a arreglar-la i tot.
Van decorar l'habitació com Anna sempre havia desitjat.
Una nit, mentre tots dormien, es van tornar a sentir els colps. Però esta vegada no venien de l'habitació. Tots es despertaren, tots menys Raquel, la petita. Estava dormint tan tranquil·la al seu bressol i els dos pares van eixir de l'habitació intentant no despertar-la. Ara els colps venien del moble del rebedor. Supose que us imagineu d'on. Com més s'acostaven cap a la caixa, més forts se sentien els colps. Eren aterridors. La caixa no es menejava.
-Com pot ser que vinguen tan forts colps d'una caixa tan xicoteta que a més no té res dins? És impossible!
-Mama, que són eixos colps?
-Laia vine, anem al llit, no passa res.-s'acostà a Xavier i li digué a cau d'orella-vaig a veure si s'adorm. Ara vindre i buscarem la forma de callar eixos colps.
Mentre Anna intentava, sense massa sort, dormir la Laia, Xavier buscava la raó d'aquelles trompades. La va mirar per tots els costats, però res. No s'atrevia a obrir-la, no sense Anna.
Quan Laia es va dormir i Anna va poder eixir al rebedor, es va trobar Xavier segut mirant la caixa, sense respondre mentre el cridava. Per un moment estigué totalment inconscient. Quan va tornar, va veure Anna amb una angoixa damunt que mai .
-Es pot saber què et passa?
-A mi? Estaves completament en blanc!
-Només estava pensant. No et preocupes. L'obrim?
El fet d'obrir la caixa va marcar per sempre les seues vides. Ja res era com abans. Qualsevol cosa els alterava. A la feina no eren capaços de treballar com normalment ho feien. Anys després d'allò, molts anys després, Laia, que ja estava cansada d'aquella manera de viure, va decidir trobar-ne la causa, doncs ella no la sabia. S'havia dormit abans d'obrir la caixa. Cap dels dos pares li volgué dir res.
-M'ho heu de dir. No es pot viure així! Raquel ha crescut sense alegria. No se n'adoneu? Sóc suficientment major com per poder entendre el que va passar. Des d'aquell dia que no sou igual! I jo, l'únic que recorde és sentir uns colps que venien del rebedor. I que la mama m'anés a gitar. No volíeu que jo sabera el que passava, i ho entenc, era massa xicoteta. Però ja hi ha prou! Vull ajudar-vos, però si no m'expliqueu, no podré.
-Laia, sentim moltíssim que cregues això.
-Però és que no ho crec, ho sé - va respondre interrompent sa mare. Xavier estava assegut al seu costat sense dir paraula.
-Per favor, no m'interrompes. Si em deixes explicar-te tot part per part, entendràs la nostra situació i perquè no en sabies res. Començaré pel dia en què ton pare va descobrir una fotografia vella...
Va explicar-li tot sense deixar-se cap detall. No volia amagar res més a la seua filla. Així i tot va estalviar-se el moment de trobar son pare segut amb la mirada en blanc. Pensava que era massa fort per a ella. Per molt major que fóra, no creia que suportara saber que el pare havia estat inconscient durant una estona, només pensant en la caixa.
-No li digues res a la teua germana. No li digues res a ningú.
-Està bé mama, però algun dia haurà de saber-ho Raquel.
-Ja decidirem nosaltres quan arribarà eixe dia. Fins aleshores, recorda. A ningú. I per descomptat, no penses mai en obrir la caixa. Ja saps les conseqüències. I si l'obrires tu, la teua germana ja no tindria amb qui estar bé a casa. M'ho promets?
-És clar, mama.
Durant els dies posteriors, Laia patia més insomni que els seus pares. Totes les nits es quedava desperta pensant en la caixa i el què provocava els colps.
Un matí mentre desdejunaven amb presses, com sempre, Laia estava absent. Anna va adonar-se'n i li cridà l'atenció.
-Laia, espavila't que arribes tard!
Però Laia no feia senyes de millorar d'ànim. Amb molt d'esforç intentà alçar-se. Quan ho aconseguí, de sobte, perdé l'equilibri i va caure.
-Laia, estàs bé? Xavier, ajuda'm a alçar-la! Hem de dur-la a l'hospital.
Xavier era incapaç de reaccionar ràpidament. La caixa li afectà més que a Anna. Des d'aquella nit que tot ho feia amb tranquil·litat. Tanmateix fóra anar a taula, com un incendi al jardí del veí.
Laia es va quedar en observació mentre els pares parlaven amb la metgessa.
-La vostra filla pateix d'insomni, hi ha alguna cosa que no la deixe dormir?
-Creem que no. No ens ha dit res al respecte.
-Haurà de passar un parell de dies de repòs. Absolut! – això últim ho va dir per deixar-ho clar.
Després d'aquell ensurt, van decidir insonoritzar una habitació i amagar la caixa dins d'ella. Fer desaparéixer l'habitació. Però, sobretot, fer desaparéixer la caixa que tants maldecaps els havia fet viure. Van vendre la casa i es traslladaren. A una nova casa. No! A un nou barri. Millor! A una nova ciutat. Volien començar de nou. Volien una vida diferent a la que havien viscut fins aleshores.
-Xavier!- va exclamar l'àvia- què estàs mirant?
Aquell crit el va fer tornar d'un bot.
-Àvia! Estava mirant... res, no estava mirant res.
-Doncs ningú no ho diria. No m'has sentit arribar?
-No, ho sent. Estava completament submergit en els meus pensaments.
Pilar ho va deixar anar encara que sabia que no era veritat, doncs ella coneixia el que hi havia darrere d'aquella paret.
Durant uns dies, Xavier va oblidar-se'n i va seguir amb la seva vida habitual. Fins que un 18 d'abril, va sentir una altra vegada els colps. “Altra vegada, ja no me'n recordava, he de preguntar-li a l'àvia, necessite saber-ho”. I així ho va fer, però ella no va voler donar-li informació de cap tipus, canviava de tema a la primera de canvi, cosa que Xavier no entenia. Ell provava i provava però l'àvia no deia res. Així doncs, Xavier, es va decidir a investigar allò. Va buscar fotografies antigues durant setmanes i, per fi, va trobar-ne una en què aquella paret no hi estava. “Una porta, això és el que amaga la paret... però, que hi ha darrere d'ella?”. Tenia una pregunta resolta però la resolució n'havia formulat una altra. “Què hi ha darrere de la porta?” la pregunta estava present als pensaments de Xavier una i altra vegada, sense parar.
Ara es va decidir a parlar amb l'àvia i aconseguir informació. Ja sabia de l'existència de la porta, així que no tindria més remei que explicar-li.
-Hola àvia! Com estàs? Et veig molt bé. Què estàs fent per a mantindre't tan jove?
-Xavier, –amb una veu molt pausada- et conec molt. Què vols?
-Vull que m'expliques el que hi ha darrere de la paret i, per favor, no evites el tema.
-Ja estem? Com t'he de dir que no hi ha res?
-No m'ho pots amagar. He trobat una foto en la qual hi ha una porta – va dir mentre li l'ensenyava.
-Veig que t'has capficat molt. Està bé, t'ho explicaré. Durant moltíssims anys, com ja saps, hi havia una porta en aquella paret. La porta donava pas a una habitació que ni el teu avi ni jo vam voler que continuara existint, tot i que la casa va pertànyer als meus avantpassats i cap d'ells no va fer-la desaparéixer. Aleshores, vam tapiar la paret, deixant en l'oblit l'habitació.
-Però, no m'has dit per què.
-No sigues impacient. Cada cosa al seu temps. Primer volia que saberes que és el que hi ha. Ara t'explicaré per què la vam amagar.
-T'escolte.
-Per on puc començar. Quan l'avi Jaume i jo ens vam casar vam heretar aquesta casa. D'allò ja fa més de 50 anys. La veritat és que des que era xicoteta, l'habitació em feia por, però mai li donàrem cap importància. Fins que una nit, mentre l'avi i jo estàvem dormint, vam sentir un forts colps que venien de l'habitació. Com els que vas sentir tu, supose. Quan anàrem a veure quin era l'origen d'eixos colps, vam poder observar que no hi havia res que pogués provocar-los. Totes les finestres estaven tancades i no hi havia cap forma que s'haguera pogut clavar algun animal dins de l'habitació. Així que vam pensar que havien sigut imaginacions nostres. Però estàvem equivocats. A la nit següent tornàrem a sentir els colps. Passàrem tota la nit en vetla intentant descobrir que causava aquells sorolls. No vam tenir sort. La situació es repetia nit rere nit. Fins que per fi vam trobar la causa. Parlant de causes. Saps per què al mercat s'ha tancat la parada dels verdurers on anàvem tota la vida? – L'àvia va fer-se la boja i va tornar a evitar el tema.
-Està bé, no vols explicar-me res. No fa falta, no t'obligaré.
-Xavi, no et calfes molt el cap amb això. Només pots buscar-te que maldecaps, i no m'agradaria que et passés res. Em promets que no vas a pensar en això més?
-T'ho promet de veritat.
Però Xavier no va tardar molt en trencar la promesa. Unes setmanes després, va aprofitar que l'àvia estava de viatge per a investigar una mica més. Tanmateix, no trobà res.
La història continua uns anys més tard. L'àvia havia mort, Xavier feia temps que s'havia casat i comptava amb dues filles precioses. Un dia, rebuscant en uns calaixos, va trobar aquella fotografia. “No la recordava. Fa ja tant de temps. Per això l'àvia hem va deixar la casa en herència. Volia que trobara la resposta a les meues preguntes. Així vaig a fer-ho”. Decidí parlar amb l'Anna, la seua dona. Va explicar-li tot allò que li havia ocorregut abans que l'àvia morís i va proposar-li tirar aquella tàpia per descobrir la porta.
-Estàs segur que vols descobrir-ho? Alguna raó tindrien els teus avis per tapiar la paret.
-És el que vull saber. La raó és el que realment m'importa. Durant molts anys vaig estar pensant en allò fins que et vaig conéixer. Em vas fer oblidar tot el que em produïa insomni. Però ara que l'he tornat a trobar, vull saber que s'amaga darrere la porta.
-Està bé. Si així estaràs més tranquil farem fora la paret.
I així ho feren. Xavier estava nerviós com un xiquet xicotet esperant l'arribada dels tres reis mags de l'Orient. Res no aconseguia tranquil·litzar-lo. Anna va fer-li til·les i tot tipus d'infusions però no hi hagué sort.
Quan ja pogueren entrar a l'habitació, cap dels dos volia. Tenien curiositat però al mateix temps tenien por del que passara. Es van omplir de valentia i entraren; poc a poc, això sí. Per a sorpresa d'ambdós, la cambra era plena de coses velles però res que pogués provocar aquells sorolls. Al centre de l'habitació hi havia una taula. Damunt d'ella una caixa. Una caixa preciosa. Estava decorada amb colors vius i petits diamants. Semblava molt vella, però, al contrari de tot el que es podia trobar a l'habitació, no tenia gens de pols. Era com si l'hagueren netejat i cuidat durant tot el temps que havia passat tancada.
-És preciosa! Per què estarà tancada ací dins?
-Anna, alguna cosa passaria amb aquesta caixa perquè estiguera tancada. Crec que no deuries agafar-la.
-Però és tan bonica! A més quedaria tan bé al moble del rebedor! Vinga Xavi, no és més que una caixa.
-Està bé queda-te-la.
-Ala, què xula! Papa, jo vull quedar-me esta habitació! Puc? Va per favor! - era Laia, la filla major de Xavier.
-Sempre que ens ajudes a arreglar-la i tot.
Van decorar l'habitació com Anna sempre havia desitjat.
Una nit, mentre tots dormien, es van tornar a sentir els colps. Però esta vegada no venien de l'habitació. Tots es despertaren, tots menys Raquel, la petita. Estava dormint tan tranquil·la al seu bressol i els dos pares van eixir de l'habitació intentant no despertar-la. Ara els colps venien del moble del rebedor. Supose que us imagineu d'on. Com més s'acostaven cap a la caixa, més forts se sentien els colps. Eren aterridors. La caixa no es menejava.
-Com pot ser que vinguen tan forts colps d'una caixa tan xicoteta que a més no té res dins? És impossible!
-Mama, que són eixos colps?
-Laia vine, anem al llit, no passa res.-s'acostà a Xavier i li digué a cau d'orella-vaig a veure si s'adorm. Ara vindre i buscarem la forma de callar eixos colps.
Mentre Anna intentava, sense massa sort, dormir la Laia, Xavier buscava la raó d'aquelles trompades. La va mirar per tots els costats, però res. No s'atrevia a obrir-la, no sense Anna.
Quan Laia es va dormir i Anna va poder eixir al rebedor, es va trobar Xavier segut mirant la caixa, sense respondre mentre el cridava. Per un moment estigué totalment inconscient. Quan va tornar, va veure Anna amb una angoixa damunt que mai .
-Es pot saber què et passa?
-A mi? Estaves completament en blanc!
-Només estava pensant. No et preocupes. L'obrim?
El fet d'obrir la caixa va marcar per sempre les seues vides. Ja res era com abans. Qualsevol cosa els alterava. A la feina no eren capaços de treballar com normalment ho feien. Anys després d'allò, molts anys després, Laia, que ja estava cansada d'aquella manera de viure, va decidir trobar-ne la causa, doncs ella no la sabia. S'havia dormit abans d'obrir la caixa. Cap dels dos pares li volgué dir res.
-M'ho heu de dir. No es pot viure així! Raquel ha crescut sense alegria. No se n'adoneu? Sóc suficientment major com per poder entendre el que va passar. Des d'aquell dia que no sou igual! I jo, l'únic que recorde és sentir uns colps que venien del rebedor. I que la mama m'anés a gitar. No volíeu que jo sabera el que passava, i ho entenc, era massa xicoteta. Però ja hi ha prou! Vull ajudar-vos, però si no m'expliqueu, no podré.
-Laia, sentim moltíssim que cregues això.
-Però és que no ho crec, ho sé - va respondre interrompent sa mare. Xavier estava assegut al seu costat sense dir paraula.
-Per favor, no m'interrompes. Si em deixes explicar-te tot part per part, entendràs la nostra situació i perquè no en sabies res. Començaré pel dia en què ton pare va descobrir una fotografia vella...
Va explicar-li tot sense deixar-se cap detall. No volia amagar res més a la seua filla. Així i tot va estalviar-se el moment de trobar son pare segut amb la mirada en blanc. Pensava que era massa fort per a ella. Per molt major que fóra, no creia que suportara saber que el pare havia estat inconscient durant una estona, només pensant en la caixa.
-No li digues res a la teua germana. No li digues res a ningú.
-Està bé mama, però algun dia haurà de saber-ho Raquel.
-Ja decidirem nosaltres quan arribarà eixe dia. Fins aleshores, recorda. A ningú. I per descomptat, no penses mai en obrir la caixa. Ja saps les conseqüències. I si l'obrires tu, la teua germana ja no tindria amb qui estar bé a casa. M'ho promets?
-És clar, mama.
Durant els dies posteriors, Laia patia més insomni que els seus pares. Totes les nits es quedava desperta pensant en la caixa i el què provocava els colps.
Un matí mentre desdejunaven amb presses, com sempre, Laia estava absent. Anna va adonar-se'n i li cridà l'atenció.
-Laia, espavila't que arribes tard!
Però Laia no feia senyes de millorar d'ànim. Amb molt d'esforç intentà alçar-se. Quan ho aconseguí, de sobte, perdé l'equilibri i va caure.
-Laia, estàs bé? Xavier, ajuda'm a alçar-la! Hem de dur-la a l'hospital.
Xavier era incapaç de reaccionar ràpidament. La caixa li afectà més que a Anna. Des d'aquella nit que tot ho feia amb tranquil·litat. Tanmateix fóra anar a taula, com un incendi al jardí del veí.
Laia es va quedar en observació mentre els pares parlaven amb la metgessa.
-La vostra filla pateix d'insomni, hi ha alguna cosa que no la deixe dormir?
-Creem que no. No ens ha dit res al respecte.
-Haurà de passar un parell de dies de repòs. Absolut! – això últim ho va dir per deixar-ho clar.
Després d'aquell ensurt, van decidir insonoritzar una habitació i amagar la caixa dins d'ella. Fer desaparéixer l'habitació. Però, sobretot, fer desaparéixer la caixa que tants maldecaps els havia fet viure. Van vendre la casa i es traslladaren. A una nova casa. No! A un nou barri. Millor! A una nova ciutat. Volien començar de nou. Volien una vida diferent a la que havien viscut fins aleshores.
Marina Moltó Valls
1r BAT A
1r BAT A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada