Allò que somniem i se’ns escapa

De les brutes sabates vull,
La menuda pedra encaixada,
Les soles gastades als camins
L’herba que mai trepitjares.

De les butxaques d’un viatger,
El gra d’arena, la seua brúixola,
El mapa d’allà -d’on es va perdre-
el polsim caigut dels seus deserts

De les nits fosques demanaria,
l’olor de llenya que crema a casa,
La copa de vi, les eternes converses
Trencar els silencis; poder respirar

De tu saps ben bé que vull,
T’ho vaig dir un dia, amb una mirada
El tacte dels dits, confondre el vellut
Tancar bé els ulls, menjar-nos el temps
I després, solament, oblidar

De la mar no en vull res
Ni de les muntanyes nevades
Del pas dels anys, les estacions pendents
Aturar-me allà on hi és sempre estiu

De la música, i dels llibres,
d'escriure’t poesia,
Ho espere tot, i s’espera tant
I després en acabar, el buit
A les fosques de la nit, no res

Perquè és allà, quan estem sols
Que ho veiem tot i mesurem la calma
Fins que, de cansament, les parpelles
ja no ens deixen demanar.


I somniem aleshores
Que res ens falta:
Ni els versos rebutjats, ni el tou en la duresa.
Fem dels anhels un fil,
Teixim i desfem la tela

La memòria del viatger,
el sostre alt d’una llar vella
El teu cos vorejant el meu
O la neu blanca a la ribera
 
Allò que tots voldríem tenir
Allò que evocant-ho, s’escapa
Com fa la bellesa a les històries
Que cada dia ens anem contant