L'amarg sabor de la venjança

Mariana Fonts, per favor...

- Sí, sóc jo.

- Mariana, sóc Manel. Manel Serra. Estic a Madrid. Sí, després de deu anys estic ací de nou. M'agradaria veure't. No és que vulga remoure antics retrets. Només m'agradaria acostar-me a una dona que va estar molt de temps al meu costat.

Manel Serra! Déu meu, no sé què respondre. Manuel, el més cruel fantasma del meu passat apareix precisament ara, després de tants anys. El meu cap em fa voltes. Imatges oblidades, escenes que havia arraconat en el meu subconscient, s'amuntonen davant meu de la manera més violenta.

- Per favor, dis-me qualsevol cosa...-, escolte a través de l'auricular. Açò em torna a la realitat..., i penge el telèfon.

Em pose a plorar. Torna a cridar però no conteste. Deixa un missatge. Em diu que ha de parlar amb mi, que és vital. Deixa el seu telèfon i adreça a Madrid, on romandrà tan sols uns pocs dies.

Tota la ira que només havia aconseguit apartar de la meua ment després d'innombrables esforços, ressorgixen ara tan bruscament que tem pel meu trellat. L'odi, junt amb el desig de venjança, s'apoderen de mi. Se succeïxen davant meu imatges doloroses del que va succeir fa molts anys, la nit en què celebràvem la mort del dictador. Significava per a tots nosaltres un canvi important, possiblement el bot des de la clandestinitat al desenvolupament polític dels nostres ideals. Aquella nit, Manuel havia begut i em va abordar en la cuina mentres ultimava els preparatius de la festa.

- Mariana, saps, o millor dit hauries de saber, que estic enamorat de tu. Sé que mai no t'he dit res sobre el meu amor, perquè temia per tu. No vaig voler mostrar els meus sentiments fins a tindre la seguretat que no seria detingut. No volia que visqueres el meu empresonament, tal vegada la meua execució, sent la meua esposa. Sé que ara és massa tard. La teua boda amb Pau em va deixar sense opcions, excepte la de continuar amant-te en secret. Però ara vull que sàpies tot. T'estime, sempre t'estimaré.

No vaig poder dir res. Les llàgrimes van fluir dels meus ulls humitejant les meues galtes. Recorde la seua mirada, els seus ulls grisos i profunds, dels que tantes vegades havia anhelat una mirada d'amor, mostrant-me tot el seu patiment.

Vaig haver de dir-li que estava enamorada de Pau, però no vaig poder fer-ho. No era cert. Entre xanglots, li vaig demanar que em deixara sola i el vaig odiar pels seus anys de silenci. Vaig sentir que em mirava i que arribava a contemplar la meua ànima. Va veure que, en el fons del meu ser, jo també l’amava. Es va posar furiós. Va dir que parlaria amb Pau, que lluitaria per mi encara a costa de la seua amistat. El vaig espentar lluny de mi just en l'instant en què Pau entrava en la cuina.

- Ah! esteu ací. Bonica, vaig a arreplegar el teu germà. Véns Manel?

Ambdós van eixir i em vaig posar a plorar. Va ser l'última vegada que els vaig veure. Pau i el meu germà van aparéixer l'endemà en el cotxe de Manel, morts de sengles tirs en el cap. En el seient posterior estava la pistola de Manel. La policia el va buscar durant mesos. Tenien testimonis que havien escoltat els tirs. Asseguraven haver-ho vist descendir del cotxe i eixir corrent. I així, havia desaparegut per sempre.

No, per sempre no... Ara ha tornat, després de tants anys. Ara ve a mi, sens dubte esperant el meu perdó, la meua comprensió, potser inclús esperant recuperar el meu amor. Però està equivocat. Va arruïnar la meua vida. Va tallar les meues il·lusions a colp de gallet i ara no obtindrà una altra cosa que el meu menyspreu, i, per què no, la meua venjança.

No tinc forces per a eixir al carrer. Romanc tres dies tancada a casa sense contestar al telèfon ni a la porta.

Després d'estos dies, la meua ment torna a regir amb normalitat i concep un pla. Netege i carregue la pistola de Pau, em disfresse discretament i isc a la cerca de la direcció que Manel m'ha deixat.

Espere pacientment fins que per fi el veig eixir. El note canviat. Pareix més alt. La seua llarga cabellera ha desaparegut i el tall a raspall li dóna un aspecte més seriós i dur, al mateix temps que distingit. El seu atractiu ha madurat després de tant temps. No puc veure els seus ulls, unes ulleres negres els oculten. El seguisc.

Camina amb aire desimbolt, amb eixe pas decidit que sempre em va fascinar. El meu cor s'encollix mentres observe com es mou entre la multitud. El dolor m'oprimix el pit. Potser encara l’ame, però la seua presència em recorda tantes coses que l'odi és encara més fort. El meu cap pareix a punt d'esclatar. A penes puc reprimir els xanglots que m'acacen.

Així caminem per diversos carrers. Al parar junt amb una bústia per a depositar una carta quasi em descobrix; em va fer un salt el cor. Decidisc seguir-li de lluny, però no cal. Uns metres més enllà entra en una cafeteria.

Instants després entre, em dirigisc a la barra i demane un café. Busque amb la mirada fins que el veig; assegutt a una taula, d'esquena a mi, demanant al cambrer el seu desdejuni. Note la sang bategat en els meus polsos. El meu estómac, contret, a penes em permet fer un glop al café. Respire profundament intentant concentrar-me. Les meues mans, suades però fermes, em recorden els meus desitjos de venjança, i poc a poc, recobre la serenitat.

Amb caminar distret arribe fins a la seua taula. Em pare enfront d'ell i, al sentir la seua mirada en els meus ulls, m'estremisc. Tarda uns segons a reconéixer-me. El seu rostre mostra una carassa d'alegria. Allargue el braç, apunte amb la pistola i compromís el gallet, alhora que ell pronuncia el meu nom. Una angoixa indescriptible m'invadix. El seu gest es torna en sorpresa mentres la bala perfora el seu cervell. Després del lladruc de la pistola, el bar ha emmudit. Isc al carrer sense córrer, amb pas ferm, aprofitant la confusió de la gent. Ja en el carrer, córrec durant diversos centenars de metres fins que arribe a un parc. Em sente en un banc i em pose a plorar. Romanc així un llarg temps. Més tard, vague per la ciutat durant hores amb desordenades idees sobrevolant la meua ment alterada. Arribe a casa a poqueta nit encara amb el cor deprimit. I plore, i plore, i plore...

Dos dies després rep una carta:

"Estimada Mariana: Sé que serà difícil per a tu entendre per què he tornat després de tants anys. He volgut veure't i contar-te tot personalment, però no m'ho has permés. Has d'estar furiosa amb mi.

No sé què hauràs pensat sobre aquella nit, però vull que ho sàpies per mi.

Quan vam arreplegar el teu germà, ens va assaltar un comand feixista. Ens van portar a un descampat i els van matar amb la meua pistola per així inculpar-me del seu assassinat. A mi em van segrestar. Vaig estar tres anys en una presó clandestina, on em van torturar esperant que delatara la nostra organització.

Finalment vaig ser alliberat pels Servicis d'Intel·ligència del Govern, per als quals he treballat en secret des d’aleshores a la caça dels criminals que van acabar, entre altres, amb Pau i amb el teu germà."

No m'han permés contactar amb ningú, perquè oficialment sóc mort, i només ara he pogut fer-ho amb tu, encara que això suposa un seriós perill per a la meua vida.

Espere que no em guardes rancor per no haver-te fet saber abans que seguia viu, però he hagut de passar tots estos anys a Sud-amèrica darrere del rastre dels assassins.

Ara, per fi, puc dir-te que eixes i altres morts han sigut venjades.

No puc romandre a Espanya més que uns pocs dies. He d'anar-me'n, potser per sempre, i hauria volgut tornar a veure els teus ulls per última vegada.

Sempre et vaig voler i sempre et voldré.

Teu, Manel”