Loyola era un poble del País Basc d'uns dos-cents habitants, la gran majoria es dedicaven a l'agricultura o la ramaderia, o treballaven en algun xicotet comerç en el poble. Loyola era el típic poble molt pintoresc, amb les cases de pedra plenes de flors en els balcons i finestres. Era un poble que estava perdut enmig d'un bosc molt dens i frondós on era molt fàcil perdre's, i es pot dir que estava separat del món, ja que la localitat més pròxima estava a dos hores amb cotxe.
A Loyola tot transcorria amb normalitat fins que el deu de juliol de mil nou-cents cinquanta-dos va arribar un nou doctor a la ciutat, va vindre a reemplaçar l'antic que havia mort. El nou doctor, que es deia Aitor, va vindre sol, no tenia família, era un home alt i molt corpulent, calb, encara que amb un gran bigot negre. Era un home prou estrany, ja que no es relacionava amb ningú del poble. Per a l'única cosa que eixia de casa era per a anar a la consulta i per a anar a una vella cabanya en el bosc, i que segons deia, era on cuidava una gran col·lecció de bonsais que no li cabien a casa.
El doctor sempre seguia la mateixa rutina, era un home molt metòdic, a les huit i mitja del matí eixia de sa casa i es dirigia a la consulta, que estava dos carrers més amunt de sa casa. Quan arribava, ho preparava tot per a atendre els pacients. A les nou en punt obria la porta perquè entraren els pacients. Al voltant de les dos del migdia tancava la consulta i se’n tornava a casa, a les set de la vesprada se n'anava a la cabanya del bosc on tenia els bonsais, allí romania fins passada la mitjana nit. Esta rutina la seguia tots els dies de l'any, excepte els caps de setmana, que es passava des de les huit del matí, que era quan eixia de casa, fins passada la mitjana nit en la cabanya del bosc.
Era un home que no li agradava la gent, mai li va obrir la porta a cap veí, ni la de sa casa ni la de la cabanya.
Una vesprada, un grup de xiquets que sabien que a Aitor no li agradaven les persones i molt menys els xiquets, van voler anar a la cabanya a molestar-li. Però molt poca gent sabia on estava la cabanya, només algun caçador. Esta estava molt endins del bosc, per tant els xiquets van decidir esperar que el doctor eixira de casa per a seguir-lo.
Quan va eixir de casa, com sempre feia, va mirar cap als costats per a veure si algú el seguia, el que no sabia és que un dels xiquets vivia just davant d'ell, per el que tots els xiquets s’esperaven a casa d'eixe xiquet a que isquera. Quan Aitor estava ja un carrer més avall, els xiquets van decidir que era el moment de seguir-lo fins a la cabanya del bosc.
Des del poble fins a la cabanya hi havia quasi mitja hora de camí a peu, i durant tot el trajecte, el doctor no deixava de mirar cap arrere per a assegurar-se de que ningú el seguia, afortunadament no va veure cap dels xiquets. Quan va arribar allí va obrir dos grans cadenats que hi havia en la porta, s’hi va ficar dins i va tancar la porta. Els xiquets que estaven amagats arrere d'uns matolls van decidir que era el moment d'eixir.
Primer van inspeccionar la caseta per fora, i van veure que la caseta tenia una grossa porta de ferro amb dos cadenats, i que només tenia dos xicotetes finestres, però estaven tintades de negre, per la qual cosa era impossible veure l'interior i el que feia Aitor.
Els xiquets per a molestar-lo van començar a tirar-li pedres a la porta, Aitor molt enfadat va eixir, però els xiquets van eixir corrent i no va aconseguir veure’n cap. Els xiquets van tornar a fer el mateix , però esta vegada, els xiquets no se’n van eixir de rosetes, el doctor agarrà Jaime un dels xiquets, i li va dir molt furiós que com tornaren a la seua cabanya o tornaren a molestar-lo, no viurien per a comptar-ho, el xiquet mort de por li va dir que tampoc era per a posar-se així, que no havien trencat res, i Aitor molt enfadat li va dir que escoltara molt atentament el que li anava a dir perque seria l'última vegada que li ho diria, li va dir que com ell i la resta de xiquets tornaren a molestar-lo en sa casa o en la cabanya, els faria patir fins a la mort. El va soltar i el xiquet va començar a córrer mort de por buscant els seus amics. Els va trobar amagats en una espècie de cova pròxima a la cabanya, i els va contar el que Aitor li havia dit, per la qual cosa van començar a córrer fins a arribar al poble, on cada un, molt espantat, se’n va anar a sa casa a comptar-ho tot als seus pares.
L'endemà, a les nou del matí tots els pares dels xiquets del poble, molt enfadats van anar a demanar-li explicacions al doctor pel que els havia dit als seus fills:
-Mare: Desvergonyit, tu veus normal parlar-li així a un xiquet?
-Pare: tranquil·litzat...
-Mare: ¡No, no em tranquil·litze! Tu veus normal el que li va dit als nostres fills!
-Grup de pares: Això això! Dóna la cara!
-Aitor ix de la consulta, posant cara, com si amb ell no fóra la cosa i diu: Es pot saber que passa ací?
- Mare: Què passa ací?¿Però tu saps com estan ara els nostres fills per la teu culpa , tros de salvatge?
-Aitor: no entenc, no es a que et refereixes.
- Un altre pare: Què no saps a què es referix? No te’n recordes de que ahir vas amenaçar als nostres fills de mort , només per tirar-te unes pedres, a la porta! . Que sí, que no és correcte,¡ però t'has passat xaval!
-Aitor: Això no va ser així, jo només els vaig dir que no tornaren a molestar-me i ja està. No aguantaré que em tracten com a un salvatge!
I es va ficar en la consulta fent com si estigués enfadat.
Llavors els pares van començar a desconfiar dels seus fills, i van començar a pensar que els seus fills, potser estaven exagerant, per la qual cosa van oblidar l'assumpte ràpidament.
Un diumenge d'hivern, la família Urrutia, va decidir anar eixe matí a agafar bolets al bosc, i el fill va decidir agafar una pilota per a no avorrir-se. Van estar tot el matí caminant per tot el bosc agafant bolets. Van arribar fins a la cabanya d'Aitor, però no li van donar importància. El xiquet , que estava jugant amb la pilota, li va donar una puntelló, va trencar una de les finestres de la cabanya i la pilota se li va colar en l'interior, perquè els seus pares no li castigaren per trencar-la finestra, els va dir que foren davant que ell els seguiria, però el que realment va fer va ser cridar a la caseta perquè li tornara la pilota. Quan va eixir Aitor, molt enfadat li va dir: "ja vaig avisar al teu amic que no tornareu a molestar-me o ho patiríeu, i compliré el que vaig dir". Va agafar el xiquet i el va drogar, per a lligar-lo a un llit que hi havia en l'interior de la cabanya.
Al cap d'una estona els pares del xiquet que es deia Gorka, es van adonar compte que no estava, llavors van començar a buscar-ho pel recorregut que havien seguit durant tot el matí per a veure si estava per allí ,i al no trobar-lo van decidir tornar al poble per a demanar ajuda i cridar la policia.
Quan Gorka es va despertar lligat en la llitera de la cabanya va veure que allí dins no hi havia cap bonsai, sinó que pareixia una sala de tortura, hi havia gran quantitat d'animals en descomposició, caps en pots, gran quantitat de ganivets, serres, agulles, xeringues i gran quantitat d'elements d'aquest tipus. Va passar tota la nit sol, sense que Aitor apareguera, l'endemà a la vesprada Aitor va arribar, i li va dir que s'oblidara de tornar a veure la seua família, que aquell era la seua fi.
Aitor va extirpar tots els òrgans del xiquet, li va tallar el cap i el va ficar en un flascó, va fer el mateix que amb la resta d'animals, i les parts del seu cos que no li interessaven les va soterrar en el bosc. Per precaució Aitor va amagar els òrgans del xiquet i el seu cap en un doble fons d'un armari per si venia la policia.
Aitor va desaparèixer durant una setmana, en què no va eixir de sa casa, i va fer creure al poble que havia eixit de viatge, perquè no sospitaren. La policia va començar a buscar el xicotet, però cada vegada estaven més segurs que el trobarien mort. Finalment van arribar els policies a la cabanya d'Aitor i el van obligar, sota orde judicial d’obrir la cabanya per a veure que hi havia en l'interior. Quan van obrir, van veure que empestava a mort i se'l van portar a comissaria com a possible culpable. Van investigar tota la cabanya, però no van trobar restes humanes, només d'animals.
Li van preguntar per què tenia aquella cabanya que pareixia una sala de tortures. Ell va dir que com era metge, estava provant una nova forma de trasplantar òrgans, però com l'estat no li va donar cap subvenció, va decidir fer-ho pel seu compte, i va dir que no hi havia millor forma que amb animals, però que mai ho faria amb humans; inclús que realment ho feia per plaer, li agradava torturar fins a la mort a sers vius.
Com la policia no va trobar restes humanes en la cabanya ni en sa casa, finalment el van haver de deixar en llibertat ja que no hi havia res que el fera culpable.
Aitor va tornar a sa casa, va reflexionar, i va pensar que com esta vegada no l’ havien agafat, no passaria res si ho tornava a fer.
Així donc l'endemà de ser alliberat, s'alçà molt enjorn i esperà pels carrers del poble a veure si eixia algú per a poder agafar-lo. Va veure a la llunyania una xiqueta que eixia de sa casa, la va seguir i va veure que anava a comprar el pa, esperà que ho comprara i a l'eixida l'esperà i la drogà per a poder-la portar a la cabanya.
La xiqueta, d'uns 10 anys, es va despertar igual que Gorka, lligada a un llit i rodejada d'animals en descomposició, i igual que Gorka, es va despertar sola. Al cap d'unes tres hores després de despertar-se arribà Aitor, la xiqueta cridà , molt espantada, li va dir que no li fera mal, que ella no hi havia fet res roín, però ell li va dir que no li agradaven les persones, i molt menys els xiquets, per això aniria un a un matant-los a tots en la seua cabanya, i quedant-se com a trofeu els seus caps ficats en flascons. Amb la xiqueta realitzà el mateix procediment que amb Gorka, li traguè els òrgans li va tallar el cap, el va ficar en un flascó i la resta del cos el va soterrar pel bosc.
La gent del poble, començava a alarmar-se, en menys d'un mes dos xiquets desapareguts, i no hi havia culpables ni testimonis de res, era com si eixos dos xiquets s'hagueren esfumat.
La gent estava disposada a tot, els hòmens del poble feien guàrdies a les nits, hi havia toc de queda per als xiquets. Però el doctor, per a no alçar sospites, va dir que volia ajudar i que ell també faria guàrdia. Eixe era el moment que aprofitava per a raptar els xiquets, perquè des d'eixe dia, van començar a desaparèixer molts més, van arribar a deu, el problema fou, que en el doble fons de l'armari, on guardava els caps, és a dir els seus trofeus, ja no hi havia més espai, llavors va decidir emportar-se els caps a sa casa. Va decidir fer-ho de nit, a altes hores de la matinada que era quan es reduïa la guàrdia. Però just quan estava fent l'últim viatge amb els dos últims caps, un dels què feien guàrdia, va veure una ombra pel carrer, es va estranyar al veure a algú vindre del bosc amb els braços carregats amb dos objectes i a eixes hores de la nit, per la qual cosa va seguir el seu instint i va seguir a l'ombra. Va veure que es ficava en la casa del doctor Aitor.
Va anat a contar-ho a la resta dels que estaven fent la guàrdia eixa nit, i van decidir cridar la policia perquè podia ser que al cap i a la fi fora el doctor l'assassí dels xiquets.
L'endemà, quan el doctor eixia de casa per a anar a la consulta a treballar, va veure que en la porta de sa casa hi havia quatre cotxes de policia, va decidir actuar amb normalitat, com si no ocorreguera res en especial. Els policies, es van acostar a parlar amb ell, i li van dir si podien entrar, els va dir que per què volien entrar, i que allí no trobarien res. Els va dir que veurien el mateix que l'altra vegada que van registrar sa casa, els policies van insistir, llavors ell els va obrir la porta i quan van entrar els policies, els va tancar per fora, va aprofitar per a robar un dels seus cotxes per a eixir fugint.
Els policies, al veure que estaven tancats, van decidir esperar que vingueren reforços, però mentrestant van començar a inspeccionar la casa, quan van entrar en el menjador van veure que damunt de la xemeneia i pels estants del menjador tenia els caps dels xiquets, per la qual cosa estava clar que era culpable.
Aitor, fugia amb el cotxe sense destí concret l'única cosa que volia era que la policia no l’agafara, però va veure que el seguien dos cotxes de policia, per la qual cosa es va posar nerviós, va tindre un accident, va quedar inconscient, cosa que va aprofitar la policia per a agafar-lo.
Es va celebrar un juí, i a Aitor se’l va declarar culpable, i li va caure una pena de presó de trenta anys de presó, més la inhabilitació del seu treball de metge de per vida.
El que va ocórrer és que a la presó tenia bona conducta i va fer uns quants tallers, cosa que li va rebaixar la pena a 15 anys, així que va eixir de la presó en mil nou-cents setanta-set.
Durant els quinze anys que va passar en la presó va estar pensant com venjar-se del poble de Loyola, i va decidir que, quan isquera de la presó, compraria una escopeta, aniria a Loyola i mataria a qui es trobara pel carrer. Però esperaria a anar a Loyola el dia del patró del poble ja que així, trobaria tot el poble en la plaça, i li seria més fàcil assassinar a un nombre més gran de persones.
I això va ser el que va fer, quan va arribar a la plaça amb l'arma la gent va començar a cridar, este va somriure, i va començar a apegar tirs a tots els que es trobava, però a un xiquet, li va donar temps a amagar-se en l'església i cridar la policia, però quan va arribar la policia era massa tard, per que com el poble estava tan aïllat, la policia va tardar més de dos hores pet arribar, per la qual cosa no quedava ningú viu, només Aitor, que se'l van trobar assentat en el centre de la plaça, i quan els policies van anar a detindre’l, este es va suïcidar. I ara, Loyola és un poble fantasma.
A Loyola tot transcorria amb normalitat fins que el deu de juliol de mil nou-cents cinquanta-dos va arribar un nou doctor a la ciutat, va vindre a reemplaçar l'antic que havia mort. El nou doctor, que es deia Aitor, va vindre sol, no tenia família, era un home alt i molt corpulent, calb, encara que amb un gran bigot negre. Era un home prou estrany, ja que no es relacionava amb ningú del poble. Per a l'única cosa que eixia de casa era per a anar a la consulta i per a anar a una vella cabanya en el bosc, i que segons deia, era on cuidava una gran col·lecció de bonsais que no li cabien a casa.
El doctor sempre seguia la mateixa rutina, era un home molt metòdic, a les huit i mitja del matí eixia de sa casa i es dirigia a la consulta, que estava dos carrers més amunt de sa casa. Quan arribava, ho preparava tot per a atendre els pacients. A les nou en punt obria la porta perquè entraren els pacients. Al voltant de les dos del migdia tancava la consulta i se’n tornava a casa, a les set de la vesprada se n'anava a la cabanya del bosc on tenia els bonsais, allí romania fins passada la mitjana nit. Esta rutina la seguia tots els dies de l'any, excepte els caps de setmana, que es passava des de les huit del matí, que era quan eixia de casa, fins passada la mitjana nit en la cabanya del bosc.
Era un home que no li agradava la gent, mai li va obrir la porta a cap veí, ni la de sa casa ni la de la cabanya.
Una vesprada, un grup de xiquets que sabien que a Aitor no li agradaven les persones i molt menys els xiquets, van voler anar a la cabanya a molestar-li. Però molt poca gent sabia on estava la cabanya, només algun caçador. Esta estava molt endins del bosc, per tant els xiquets van decidir esperar que el doctor eixira de casa per a seguir-lo.
Quan va eixir de casa, com sempre feia, va mirar cap als costats per a veure si algú el seguia, el que no sabia és que un dels xiquets vivia just davant d'ell, per el que tots els xiquets s’esperaven a casa d'eixe xiquet a que isquera. Quan Aitor estava ja un carrer més avall, els xiquets van decidir que era el moment de seguir-lo fins a la cabanya del bosc.
Des del poble fins a la cabanya hi havia quasi mitja hora de camí a peu, i durant tot el trajecte, el doctor no deixava de mirar cap arrere per a assegurar-se de que ningú el seguia, afortunadament no va veure cap dels xiquets. Quan va arribar allí va obrir dos grans cadenats que hi havia en la porta, s’hi va ficar dins i va tancar la porta. Els xiquets que estaven amagats arrere d'uns matolls van decidir que era el moment d'eixir.
Primer van inspeccionar la caseta per fora, i van veure que la caseta tenia una grossa porta de ferro amb dos cadenats, i que només tenia dos xicotetes finestres, però estaven tintades de negre, per la qual cosa era impossible veure l'interior i el que feia Aitor.
Els xiquets per a molestar-lo van començar a tirar-li pedres a la porta, Aitor molt enfadat va eixir, però els xiquets van eixir corrent i no va aconseguir veure’n cap. Els xiquets van tornar a fer el mateix , però esta vegada, els xiquets no se’n van eixir de rosetes, el doctor agarrà Jaime un dels xiquets, i li va dir molt furiós que com tornaren a la seua cabanya o tornaren a molestar-lo, no viurien per a comptar-ho, el xiquet mort de por li va dir que tampoc era per a posar-se així, que no havien trencat res, i Aitor molt enfadat li va dir que escoltara molt atentament el que li anava a dir perque seria l'última vegada que li ho diria, li va dir que com ell i la resta de xiquets tornaren a molestar-lo en sa casa o en la cabanya, els faria patir fins a la mort. El va soltar i el xiquet va començar a córrer mort de por buscant els seus amics. Els va trobar amagats en una espècie de cova pròxima a la cabanya, i els va contar el que Aitor li havia dit, per la qual cosa van començar a córrer fins a arribar al poble, on cada un, molt espantat, se’n va anar a sa casa a comptar-ho tot als seus pares.
L'endemà, a les nou del matí tots els pares dels xiquets del poble, molt enfadats van anar a demanar-li explicacions al doctor pel que els havia dit als seus fills:
-Mare: Desvergonyit, tu veus normal parlar-li així a un xiquet?
-Pare: tranquil·litzat...
-Mare: ¡No, no em tranquil·litze! Tu veus normal el que li va dit als nostres fills!
-Grup de pares: Això això! Dóna la cara!
-Aitor ix de la consulta, posant cara, com si amb ell no fóra la cosa i diu: Es pot saber que passa ací?
- Mare: Què passa ací?¿Però tu saps com estan ara els nostres fills per la teu culpa , tros de salvatge?
-Aitor: no entenc, no es a que et refereixes.
- Un altre pare: Què no saps a què es referix? No te’n recordes de que ahir vas amenaçar als nostres fills de mort , només per tirar-te unes pedres, a la porta! . Que sí, que no és correcte,¡ però t'has passat xaval!
-Aitor: Això no va ser així, jo només els vaig dir que no tornaren a molestar-me i ja està. No aguantaré que em tracten com a un salvatge!
I es va ficar en la consulta fent com si estigués enfadat.
Llavors els pares van començar a desconfiar dels seus fills, i van començar a pensar que els seus fills, potser estaven exagerant, per la qual cosa van oblidar l'assumpte ràpidament.
Un diumenge d'hivern, la família Urrutia, va decidir anar eixe matí a agafar bolets al bosc, i el fill va decidir agafar una pilota per a no avorrir-se. Van estar tot el matí caminant per tot el bosc agafant bolets. Van arribar fins a la cabanya d'Aitor, però no li van donar importància. El xiquet , que estava jugant amb la pilota, li va donar una puntelló, va trencar una de les finestres de la cabanya i la pilota se li va colar en l'interior, perquè els seus pares no li castigaren per trencar-la finestra, els va dir que foren davant que ell els seguiria, però el que realment va fer va ser cridar a la caseta perquè li tornara la pilota. Quan va eixir Aitor, molt enfadat li va dir: "ja vaig avisar al teu amic que no tornareu a molestar-me o ho patiríeu, i compliré el que vaig dir". Va agafar el xiquet i el va drogar, per a lligar-lo a un llit que hi havia en l'interior de la cabanya.
Al cap d'una estona els pares del xiquet que es deia Gorka, es van adonar compte que no estava, llavors van començar a buscar-ho pel recorregut que havien seguit durant tot el matí per a veure si estava per allí ,i al no trobar-lo van decidir tornar al poble per a demanar ajuda i cridar la policia.
Quan Gorka es va despertar lligat en la llitera de la cabanya va veure que allí dins no hi havia cap bonsai, sinó que pareixia una sala de tortura, hi havia gran quantitat d'animals en descomposició, caps en pots, gran quantitat de ganivets, serres, agulles, xeringues i gran quantitat d'elements d'aquest tipus. Va passar tota la nit sol, sense que Aitor apareguera, l'endemà a la vesprada Aitor va arribar, i li va dir que s'oblidara de tornar a veure la seua família, que aquell era la seua fi.
Aitor va extirpar tots els òrgans del xiquet, li va tallar el cap i el va ficar en un flascó, va fer el mateix que amb la resta d'animals, i les parts del seu cos que no li interessaven les va soterrar en el bosc. Per precaució Aitor va amagar els òrgans del xiquet i el seu cap en un doble fons d'un armari per si venia la policia.
Aitor va desaparèixer durant una setmana, en què no va eixir de sa casa, i va fer creure al poble que havia eixit de viatge, perquè no sospitaren. La policia va començar a buscar el xicotet, però cada vegada estaven més segurs que el trobarien mort. Finalment van arribar els policies a la cabanya d'Aitor i el van obligar, sota orde judicial d’obrir la cabanya per a veure que hi havia en l'interior. Quan van obrir, van veure que empestava a mort i se'l van portar a comissaria com a possible culpable. Van investigar tota la cabanya, però no van trobar restes humanes, només d'animals.
Li van preguntar per què tenia aquella cabanya que pareixia una sala de tortures. Ell va dir que com era metge, estava provant una nova forma de trasplantar òrgans, però com l'estat no li va donar cap subvenció, va decidir fer-ho pel seu compte, i va dir que no hi havia millor forma que amb animals, però que mai ho faria amb humans; inclús que realment ho feia per plaer, li agradava torturar fins a la mort a sers vius.
Com la policia no va trobar restes humanes en la cabanya ni en sa casa, finalment el van haver de deixar en llibertat ja que no hi havia res que el fera culpable.
Aitor va tornar a sa casa, va reflexionar, i va pensar que com esta vegada no l’ havien agafat, no passaria res si ho tornava a fer.
Així donc l'endemà de ser alliberat, s'alçà molt enjorn i esperà pels carrers del poble a veure si eixia algú per a poder agafar-lo. Va veure a la llunyania una xiqueta que eixia de sa casa, la va seguir i va veure que anava a comprar el pa, esperà que ho comprara i a l'eixida l'esperà i la drogà per a poder-la portar a la cabanya.
La xiqueta, d'uns 10 anys, es va despertar igual que Gorka, lligada a un llit i rodejada d'animals en descomposició, i igual que Gorka, es va despertar sola. Al cap d'unes tres hores després de despertar-se arribà Aitor, la xiqueta cridà , molt espantada, li va dir que no li fera mal, que ella no hi havia fet res roín, però ell li va dir que no li agradaven les persones, i molt menys els xiquets, per això aniria un a un matant-los a tots en la seua cabanya, i quedant-se com a trofeu els seus caps ficats en flascons. Amb la xiqueta realitzà el mateix procediment que amb Gorka, li traguè els òrgans li va tallar el cap, el va ficar en un flascó i la resta del cos el va soterrar pel bosc.
La gent del poble, començava a alarmar-se, en menys d'un mes dos xiquets desapareguts, i no hi havia culpables ni testimonis de res, era com si eixos dos xiquets s'hagueren esfumat.
La gent estava disposada a tot, els hòmens del poble feien guàrdies a les nits, hi havia toc de queda per als xiquets. Però el doctor, per a no alçar sospites, va dir que volia ajudar i que ell també faria guàrdia. Eixe era el moment que aprofitava per a raptar els xiquets, perquè des d'eixe dia, van començar a desaparèixer molts més, van arribar a deu, el problema fou, que en el doble fons de l'armari, on guardava els caps, és a dir els seus trofeus, ja no hi havia més espai, llavors va decidir emportar-se els caps a sa casa. Va decidir fer-ho de nit, a altes hores de la matinada que era quan es reduïa la guàrdia. Però just quan estava fent l'últim viatge amb els dos últims caps, un dels què feien guàrdia, va veure una ombra pel carrer, es va estranyar al veure a algú vindre del bosc amb els braços carregats amb dos objectes i a eixes hores de la nit, per la qual cosa va seguir el seu instint i va seguir a l'ombra. Va veure que es ficava en la casa del doctor Aitor.
Va anat a contar-ho a la resta dels que estaven fent la guàrdia eixa nit, i van decidir cridar la policia perquè podia ser que al cap i a la fi fora el doctor l'assassí dels xiquets.
L'endemà, quan el doctor eixia de casa per a anar a la consulta a treballar, va veure que en la porta de sa casa hi havia quatre cotxes de policia, va decidir actuar amb normalitat, com si no ocorreguera res en especial. Els policies, es van acostar a parlar amb ell, i li van dir si podien entrar, els va dir que per què volien entrar, i que allí no trobarien res. Els va dir que veurien el mateix que l'altra vegada que van registrar sa casa, els policies van insistir, llavors ell els va obrir la porta i quan van entrar els policies, els va tancar per fora, va aprofitar per a robar un dels seus cotxes per a eixir fugint.
Els policies, al veure que estaven tancats, van decidir esperar que vingueren reforços, però mentrestant van començar a inspeccionar la casa, quan van entrar en el menjador van veure que damunt de la xemeneia i pels estants del menjador tenia els caps dels xiquets, per la qual cosa estava clar que era culpable.
Aitor, fugia amb el cotxe sense destí concret l'única cosa que volia era que la policia no l’agafara, però va veure que el seguien dos cotxes de policia, per la qual cosa es va posar nerviós, va tindre un accident, va quedar inconscient, cosa que va aprofitar la policia per a agafar-lo.
Es va celebrar un juí, i a Aitor se’l va declarar culpable, i li va caure una pena de presó de trenta anys de presó, més la inhabilitació del seu treball de metge de per vida.
El que va ocórrer és que a la presó tenia bona conducta i va fer uns quants tallers, cosa que li va rebaixar la pena a 15 anys, així que va eixir de la presó en mil nou-cents setanta-set.
Durant els quinze anys que va passar en la presó va estar pensant com venjar-se del poble de Loyola, i va decidir que, quan isquera de la presó, compraria una escopeta, aniria a Loyola i mataria a qui es trobara pel carrer. Però esperaria a anar a Loyola el dia del patró del poble ja que així, trobaria tot el poble en la plaça, i li seria més fàcil assassinar a un nombre més gran de persones.
I això va ser el que va fer, quan va arribar a la plaça amb l'arma la gent va començar a cridar, este va somriure, i va començar a apegar tirs a tots els que es trobava, però a un xiquet, li va donar temps a amagar-se en l'església i cridar la policia, però quan va arribar la policia era massa tard, per que com el poble estava tan aïllat, la policia va tardar més de dos hores pet arribar, per la qual cosa no quedava ningú viu, només Aitor, que se'l van trobar assentat en el centre de la plaça, i quan els policies van anar a detindre’l, este es va suïcidar. I ara, Loyola és un poble fantasma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada