Hostal Alger

El març de 1930, va vindre al món a la menuda localitat de Planes una xiqueta, a qui van posar el nom de Teresa. Va nàixer al si d’una família humil com la majoria del poble. Son pare, era fuster i sa mare era la modista dels senyorets del poble. Els primers anys de felicitat de la seua vida prompte es van veure truncats per la Guerra Civil.

 L’escola del poble, malgrat la guerra va continuar funcionant. Ben prompte, però, el mestre es va adonar que la capacitat de Teresa era inferior a la de les seues companyes. Teresa era incapaç de retindre les lletres i per tant, no va poder aprendre a llegir i escriure. Mai no van saber per què, i ella es va acostumar a viure d’aquella manera tan senzilla, sense saber sumar ni restar, ni poder comptar els cèntims que li donava sa mare quan l’enviava a comprar-li qualsevol cosa indispensable per a la llar. Aquest motiu va fer que Teresa abandonara l’escola i ajudara des d’aleshores els seus pares en tot allò que podia i que anava aprenent. Si la xiqueta no aprofitava per a l’escola, per a les tasques de la casa o de la fusteria va resultar ser fonamental. No coneixia la peresa, alçar-se prompte  no li suposava cap esforç, netejar, anar al bancal i especialment cuinar, la mantenia ocupada tot el dia i ella mai no se’n queixava. Destacava la seua afició a la cuina; amb els pocs ingredients que rondaven per aquella casa era capaç de fer uns guisos que sorprenien la resta de la família. Amb onze anys ja era quasi l’ama de casa. La Guerra fou un temps difícil per a la família, però amb la postguerra les coses no milloraren. En la Guerra, els senyorets ,gràcies als quals la família aconseguia uns ingressos considerables, van ser afusellats pel bàndol roig. Amb la mort dels senyorets, la família va començar a dependre de la fusteria del pare, perquè la feina de la mare es va veure delmada. Tot i l’asfixia econòmica que patia la família, també va haver bones noves. El germà major de Teresa, que va haver d’allistar-se va tornar de la Guerra amb bona salut. Econòmicament , la situació va empitjorar; no hi havia ningú que necessitara una bóta o un tonell per al vi, menys encara necessitaven posar una porta o una finestra.El pas del temps evidenciava que Teresa no era una xica normal i corrent, amb tretze anys la seua bellesa cridava l’atenció de tot el món des dels més grans als més menuts del poble, la qual cosa li portaria més d’un problema al llarg de la seua vida.

Felip era l’oncle de la mare de Teresa, una persona major amb greus desequilibris mentals. Normalment el seu comportament no era roí , però de vegades sense cap motiu aparent es transformava en el boig del poble. Aquest fet ocorria sense cap avís previ és clar  i les conseqüències podien ser fatals. Amb el pas dels anys aquests atacs de bogeria feren que la gent li tinguera por i en els seus períodes de lluïdesa anà acumulant odi cap a tota la gent que el menyspreava. Una matinada , Felip es presentà a casa de Teresa i va despertar  tot el món. Des de dalt Teresa sentia crits i plors .Volia baixar per veure que passava i quan es disposava a fer-ho va veure que cridant, Felip abandonava la casa. La mare i el pare  portaven molt mala cara i seguidament li explicaren el motiu. Felip volia casar-se amb Teresa. Els pares es van negar, la seua filla era massa jove per a casar-se i menys amb aquell boig. Felip ple de còlera va prometre venjança. Els pares quedaren molt preocupats , però decidiren tranquil·litzar-se i anar a dormir. L’endemà arribà la venjança. Felip havia tallat totes les pomeres del bancal de la família. Aquest fet era una tragèdia , la supervivència d’una família sense les aportacions del camp era ben complicada. A casa , la mare plorava i el pare pensava en venjar-se d’aquell boig. El pare va decidir que tornar a la faena era la millor idea per tal d’oblidar el malson que acabaven de començar. Tots tres així ho feren. Teresa va anar a casa de la seua veïna per tal d’informar-la del que havia succeït. Quan va tornar a casa sa mare jeia al sòl inconscient. Al principi, Teresa va pensar que era un desmai, però al tocar-li la freda pell i tampoc trobar-li el pols, es va adonar que sa mare havia mort. Teresa va anar avisar de seguida a son pare i a una anciana curandera que ratificà que sa mare havia mort probablement per l’angoixa que li havia produït l’assumpte de les pomeres. El soterrament de la mare de Teresa es va celebrar un dia de neu i va acudir tot el poble commogut per la joventut de la difunta. Aquella gèlida vesprada, amb un pam de neu i el taüt de la mare als muscles dels amics de la família es convertiria en un malson que acompanyaria moltes nits la vida de Teresa

.Els anys posteriors foren ben durs per a Teresa que amb sols tretze anys havia perdut  sa mare. L’economia familiar amb la pèrdua de les aportacions que feia la mare i els productes del camp, es trobava en una pèssima situació. El pare, per tal de pal·liar el seu desassossec i donar-li una empenta a l’economia familiar, va decidir casar-se una segona vegada amb una jove vídua que tenia uns pocs bancals.

 Amb el naixement del primer fill del nou matrimoni, Teresa va comprendre que havia de buscar una feina i deixar sa casa. Va comentar açò amb son pare i decidiren que la millor solució era que anara fora del poble a treballar. No li va resultar difícil al pare trobar-li una feina a Teresa a la ciutat. Amb sols 15 anys Teresa s’acomiadà del seu poble i es va traslladar a Alcoi on treballaria i viuria en una casa com a serventa.  Teresa va començar a treballar en la casa d’un notari casat, que tenia dues filles i un fill. La seua tasca consistia en fer-se càrrec dels xiquets, ajudar en algunes tasques domèstiques i cuinar. El seu dia a dia era molt rutinari. S’alçava molt matí per preparar el desdejuni dels xiquets. Seguidament despertava els xiquets i els  el servia. Després de desdejunar, ajudava a una serventa més veterana, Rosa, i portava els xiquets a l’escola. Mentre els xiquets restaven a l’escola, Teresa amb l’ajuda de Rosa feia el dinar. Els seus guisos agradaven a tota la família, fins i tot als xiquets. Per la vesprada, donava berenar als xiquets, endreçava algunes cambres, feia el sopar i el donava als xiquets, i per últim i els gitava. Teresa acabava exhausta. Estava satisfeta amb la seua feina, se sentia a gust en aquella casa, a més ,havia agafat estima als xiquets molt prompte i aquests també estimaven bona cosa a Teresa. Rosa, la seua companya de cambra i a la casa, s’havia convertit en una segona mare per a Teresa, perquè l’ajudava i li donava bons consells .Els dies que lliurava, Teresa visitava  son pare o el seu germà. Però, a poc a poc va anar preferint quedar-se a Alcoi amb Rosa.Un diumenge per la nit, quan Teresa acabava de tornar de Planes, Rosa la va informar que el notari volia parlar amb ella. Teresa tenia por, no sabia si havia fet alguna cosa malament i temia que l’acomiadaren. Va decidir eixir de dubtes, tocà a la porta del despatx i preguntà si podia passar. Des de l’altra banda de l’habitació una veu greu li contestà un sí, per favor. Teresa va entrar i  va seure en una gran cadira situada en front de l’escriptori. El notari estava d’esquenes mirant per la finestra i fumant. De sobte es girà, apagà el cigarret i va seure. El notari es va quedar immòbil mirant-la durant uns quants segons i després li comentà que tota la família estava molt contenta de la feina que estava realitzant, i que per aquest motiu havia decidit pujar-li el sou. Teresa es va sorprendre molt, i es mostrà molt agraïda. El notari va continuar afegint que era impossible no quedar-se bocabadat tots els dies quan veia a una xica tan bonica rondar per la seua casa. Teresa s’esglaià, però va intentar dissimular-ho amb un lleuger somriure. De sobte l’home s’alçà i va tancar en clau la porta del despatx. Es va aproximar a Teresa i la besà. Seguidament, li soltà els cabells i començà a desvestir-la. Teresa no creia el que estava passant-li es trobava completament paralitzada.

Aquesta escena es va convertir en habitual totes les setmanes. Teresa ja no tenia por, s’havia convertit en una altra tasca més, per desgràcia. Teresa li contà a Rosa el que estava passant-li i aquesta intentà buscar remei. No podia abandonar la casa sense donar un motiu convincent i aquell, ben cert que ho era. Però a qui podia confiar tots aquells abusos? Ni ta sols s’atrevia a contar-ho al pare. Això haguera sigut una deshonra per  a la família. Havia de fugir d’allò, però no sense tindre un altre lloc on anar. Ningú no havia de saber el seu calvari, haguera segut rebutjada on anara. La vida d’una dona pobra d’aquella època era massa dura, imaginava com de dura seria si algú descobrirà el seu sofriment. Havia de reaccionar o seria tard; podia quedar embarassada d’aquell desgraciat.

EL cabet de Rosa, no deixava de pegar voltes a veure com resolia la situació. Sabia que la seua amiga Isabel, tenia un germà ben situat a l’Alger i que Isabel li devia molts favors i molts diners i pot ser ara fóra el moment de reclamar-los. Després de dinar, mentre Teresa escurava i arreglava la cuina va anar a veure Isabel. Per damunt i sense entrar en detalls, li va explicar la situació i la urgència en buscar una solució. Isabel no va dubtar en posar-se mans a l’obra.  Va enviar una carta a l’Alger, on anunciava l’arribada d’una nova serventa espanyola, la qual necessitava treballar de qualsevol cosa. El missatge  va arribar tan sols un dia abans de l’arribada de Teresa.

Teresa no havia anat a acomiadar-se del pare ni del germà al poble. Quan arribara allà ja inventaria una història que semblara un poc convincent. Tanmateix, sabia que el pare no la creuria mai, i que si es tornaven a veure alguna vegada en la vida, li demanaria explicacions. Ella, però, no tenia una altra opció; si li ho deia al pare, potser l’obligara a tornar a la casa d’aquell monstre, perquè la veritat, son pare no l’hauria de saber mai.

L’arribada a l’Alger fou com un raig de llum en la seua trista vida. El clima mediterrani, la proximitat de la gent, la vida com la que ella vivia al seu poble, li tornaren les ganes de viure i de lluitar per tindre un futur. El viatge va ser però, una aventura. Sense saber llegir, sense saber parlar la llengua i sense saber on anava, va passar quinze llargs dies, aliviada no obstant, per haver deixat darrere aquella mala vida. Allò era el que l’empentava a tirar avant, a superar la por i no pensar més enllà.

Joan tenia un hostal a l’Argel. Casat amb una xica francesa, havia pogut obtindre la nacionalitat i així muntar un negoci, que cada dia anava millor. L’hostal tenia 8 habitacions i un menjador. No era de gran luxe, però sempre estava ple, atrets pel bon caràcter d’aquell espanyol tan acollidor i per la bona mà en la cuina d’aquella xica francesa. Teresa va ser ben rebuda per aquell matrimoni i no va haver d’anar a buscar treball enlloc; en l’hostal n’hi havia per a tots. No es van enganyar gens aquelles persones; de seguida van veure com treballava Teresa netejant, cuinant o atenent els clients. Ben aviat, la presència de l’espanyola va ser un reclam més per a aquell modest hostal. Agraïda com era ella amb la clientela, aquell incipient francès aprés d’orella i la seua bellesa i bondat atreia tots els hòmens de les rodalies. Ella sabia que amb els hòmens no devia jugar; la mala experiència l’acompanyaria al llarg de la seua vida.

Una volta ja establida allà, va  fer escriure una  carta al seu pare. Son pare, ja sabia que havia fugit de la casa d’Alcoi, però no havia perdut l’esperança de saber alguna cosa de Teresa. La carta, la va rebre amb molta alegria, però la decepció li va arribar en saber que la seua filla estava a l’Alger i que no sabia si mai més la veuria. Fóra el que fóra, el motiu de la seua fugida, son pare intuïa que devia haver segut molt fort. Sabia també, que la seua filla era molt valenta, res li feia por i allà on anara es faria de voler i sempre trobaria un lloc per a guanyar-se la vida dignament.

El dia a dia en Alger amb molta feina per fer- li van tornar una felicitat quasi oblidada des de la mort de la seua mare. Mai no haguera imaginat, que tan lluny de casa i del poble podia haver sigut tan feliç. Amigues no li’n faltaven; el dia que lliurava anava al cine amb les amigues, un luxe que en Alcoi mai no es va poder permetre. EL francès no l’acabava d’entendre, però com que hi havia paraules molt semblants al valencià, anava defenent-se com podia. Les amigues, això sí, van aprendre el valencià, la qual cosa li va facilitar molt la vida a Teresa en aquella ciutat. Com que tots sabien de la seua dificultat per a les lletres i els números, li facilitaven la comunicació amb gestos i el seu cercle més pròxim amb les paraules valencianes que ella deia sense adonar-se i que tots van aprendre. Se sentia estimada i integrada entre aquella gent, que encara que no compartira les seues creences, sí que compartia la seua vida. Les seues creences religioses van haver de ser apartades durant aquesta etapa de la seua vida; ella tampoc les enyorava. Mai no va arribar a entendre tot el que deia el rector del poble en una llengua estrangera, que el mestre del poble li deia que era el llatí.  Els dies passaven apressa i sense pensar-ho, ja feia 4 anys que estava a l’Alger.

Corria l’any 1950 i ella tenia ja 20 anys, estava en una edat casadora, com deien al seu poble. Afortunadament, allí no tenia ningú que l’obligara a a casar-se o que li recordara aquesta obligació. No era per falta de pretendents, que en tenia tots els dies. Les recialles de l’estada a casa del notari, estaven presents. Solia anar per aquell hostal un escriptor anglès molt guapo i un poc bohemi, que sempre li deia floretes. Ella es feia la desentesa, però en el seu cor sabia que aquell home l’atreia. Tanmateix, aquell anglés no feia un pas endavant i sols s’interessava per ella quan anava a prendre el cafè del matí. Mai no li havia proposat anar a fer un passeig o anar al cinema. Un dia, però ell li va dir que anaven a publicar el seu primer llibre a Londres i que volia celebrar-ho. Li va proposar anar a sopar junts, la nit que ella lliurara. Així ho van fer; la nit va transcórrer amb normalitat, ell no feia palés cap interés especial per ella: la tractava com si fóra la seua millor amiga. Li explicava les paraules en francés, les relacionava amb l’anglés, en buscava l’origen en comú del llatí... ella no ho entenia. Aquesta deficiència li semblava a ell especialment atractiva. Pel temps i a força de passejos i anades al cinema, on ell sempre li havia d’explicar part de la pel.licula, aquella amistat va convertir-se en una complicitat de parella que va acabar en un enamorament profund.

Als seus 22 anys, Teresa es va casar amb Patrick. Es van haver de casar civilment, perquè cristians com eren, no van trobar allà cap capella que els casara, tampoc s’hi van preocupar massa. La llibertat i la felicitat d’aquesta parella no molestava els seus coneguts i ningú no va veure amb mals ulls aquella unió tan poc comuna . La felicitat regnava en la seua casa. Ella, ben matí anava a treballar fins la nit i ell, passava el dia a casa escrivint i reescrivint novel.les. La faena de Teresa portava la major part dels ingressos fixes al llar i ell de tant en tant també en tenia, provinents del seu país. Vivien còmodament i plàcida. Ella amb els seus defectes i ell amb les seues virtuts formaven una parella ben compensada. Mai no hi havia entre ells paraules ofensives, tots dos s’havien acceptat tal com eren. Van nàixer els dos fills que van tindre l’any 1954 i l’any 1956. Era ell qui els criava, ella no deixava de treballar fins el dia abans del part. Als pocs dies de nàixer, quan se sentia ja recuperada, reprenia la faena i ell portava els nadons a l’hostal per tal que ella els alletara.

Però la vida té  sorpreses. I ells també les tingueren. Algèria va viure uns anys de convulsions polítiques que van acabar amb la indepedència de França. Açò va remoure el país: l’hostal de Joan i la seua dona francesa, patia amenaces i atacs a diaris dels cabdills de la revolta, fins al punt de posar en perill les seues vides. Amb molta pena i tristor van haver de tancar aquell hostal i fugir a França, un país difícil per a viure però amb molta necessitat de mà d’obra. Allà s’establiren i acabaren els seus dies, sempre enyorant els dies viscuts a l’Alger.

Teresa i Patrick, van haver de fugir també, ella no tenia faena i ell pocs ingressos. Tornar a Espanya, a una societat tancada, amargada i reprimida no era la millor de les solucions per a una parella tan peculiar. Respirar aires de llibertat que era el que volien, sols podrien trobar-ho, en part, a Londres. S’hi establiren a casa dels pares d’ell, els quals els van ajudar a trobar una faena. Les inquietuds d’ella, que sempre havia treballat per als altres, anaven per un altre costat. Teresa va convéncer Patrick que havien de fer-se el seu propi negociet. Patrick hi va accedir: a l’any d’establir-se a Londres van obrir la pastisseria “La Planera”. Els noms en anglés no li agradaven gens a Teresa i eixe nom era per a ella ben fàcil de recordar i per als anglesos també ho devia ser.

Portar endavant els problemes del negoci eren cosa de Patrick que s’encarregava de la venda. Ella, però tenia el problema de la matèria prima. Sabia de pastisseria del seu poble, però allà era molt difícil trobar els ingredients amb què ella s’havia acostumat a treballar i que a l’Alger trobava sense patir. Li faltava l’ametla, l’oli d’oliva, el moniato i l’aiguardent. No ho trobava amb facilitat i si ho trobava era a uns preus abusius. Seguint les indicacions de Teresa, Patrick va escriure al pare i al germà d’ella. La proposta era ben senzilla: des de Londres els enviarien diners a través del banc i amb eixos diners el germà li compraria ametla i oli d’oliva al  poble. Després s’encarregaria d’enviar-ho a Londres. En aquella Espanya els enviaments eren una història llarga i dificultosa. Sort tenien que els productes podien viatjar un mes sencer i arribaven en magnífiques condicions. La relació epistolar amb el germà i el pare va reforçar el llaç familiar i l’economia dels del poble. EL germà pel temps es va convertir en el seu soci i no hi havia dia que no treballara per a Teresa. D’altra banda, els dolços fets amb aquestos productes tan diferents dels que empraven els anglesos, eren cada dia més apreciats i coneguts. Teresa treballava de sol a sol i Patrick anava sentant les bases per a fer gran el negociet.

 L’any 1976, amb una posició econòmica privilegiada, la família va tornar al poble. Trenta anys després tornava a la que havia segut sa casa, encara que això no ho tenia ja clar. L’Espanya d’aquell any deixava enrere els anys de dictadura i lluitava per respirar de nou la tan desitjada llibertat. El pare de Teresa, amb 70 anys era un vellet que somniava veure la seua filla abans de morir.  Va rebre la seua filla, els seus néts i el seu gendre amb els braços oberts: per fi es complia el seu desig. El poble va rebre amb sorpresa l’arribada de Teresa; hi havia qui no la recordava ja o qui ni tan sols l’havia arribat a conéixer. Tots els amics del pare sabien ben bé de la seua vida a Londres. Hi havia uns anys que son pare li havia perdut el rastre, però a hores d’ara què importava les decisions errades o no que havia pres la seua filla feia 30 anys.

Teresa va retrobar els seus orígens amb alegria i malenconia. Poder parlar el valencià, amb naturalitat, que tothom l’entenguera, no haver de fer gestos amb les mans per fer-se entendre, que la cridaren pel seu nom eren coses que tenia quasi en la memòria de l’oblit. No oblidava però sa mare, la mancança de la qual revivia en aquell poble i la entristia. Patrick i els xics van quedar meravellats del poblet, de la gent i del seu clima. Sols uns pocs anys després decidirien ambdós germans tornar al país on va nàixer sa mare i establir-s’hi per a sempre. Per la seua banda, Patrick i Teresa van continuar vivint a Londres fins que Patrick va poder jubilar-se. Una vegada ell jubilat, el negoci es quedava coix: van decidir vendre les pastisseries que tenien a Londres. “La Planera” tenia una fama ben guanyada a base de molt d’esforç per part del matrimoni.

L’any 1985 van tornar a viure al poble. Tenien suficients diners per a viure  tranquil·lament i fins i tot, poder ajudar  a algú. Pocs mesos després, va morir al pare, amb l’orgull d’haver pogut retrobar la seua filla. Teresa se sentia ben satisfeta d’haver estat amb el seu pare els últims dies de la seua vida.

Patrick i Teresa, envelliren al poble i també a l’Alger. Aquell Alger dels bons records els veia retornar cada hivern, a passar a la mediterrània els dies llargs i freds de la muntanya d’Alacant.

I així van acabar els seus dies, viatjant junts, ella sense poder haver aprés mai una altra llengua que no fóra la seua i ell ajudant-la a fer-se entendre allà on anaren. Malgrat les amargors de la vida, podien pensar que al cap i a la fi, la vida no havia segut tan ingrata amb ells i que els havia donat el privilegi d’haver-se conegut un dia a aquell hostal de l’Alger.