La realitat dels meus dies

Estic farta. Ja no puc més. Tots els dies és el mateix: entra i em diu un simple hola. A continuació, em diu si el sopar està fet. Jo li dic que sí i es posa a sopar. Jo crec que aquesta situació és insuportable, encara que podria ser pitjor. Me’n recorde del dia que va arribar de treballar i el sopar no estava encara. Es va dirigir a mi mentres alçava la mà. Em vaig espantar molt. Em va pegar una bufetada i va començar a insultar-me. Em va agafar del cabell i em va llançar contra la paret. 

 L’altre dia, quan estava treballant, el meu company Jordi em va mirar sorprés i es va dirigir a mi. I això? Com t’ho has fet?- em va preguntar. Em vaig pegar amb la porta.- li vaig contestar. Amb la porta? No crec que eixe morat siga d’un colp amb la porta... Què m’estàs dient, Jordi? Es que em pareix molt sospitós que quasi tots els dies portes un morat en un lloc diferent... Et passa alguna cosa? Estàs bé?- em va preguntar preocupat. No hi vaig poder contestar. Tenia un nuc en la gola que si deia alguna paraula me n’anava a posar a plorar immediatament i no volia fer-ho. Preferia callar-me una vegada més. Carla, saps que pots confiar en mi, no? Vull que em digues la veritat. Me’n vaig anar ràpidament al servici.
 

***

Conec molt bé Joan. És clar, és el meu fill. Sé quin futur li espera si me’n vaig sense dir res. I no vull eixe futur per al meu fill. Sempre que pense en aquest tema em pose molt nerviosa. Vull creure que tot és un somni i que el meu marit no em maltracta. Però, eixa no és la realitat. Porte vint anys amb ell i puc dir que no és el mateix xic des de fa molt de temps. I això és per les drogues. Va començar fa deu anys, quan en tenia vint-i-cinc. Es va fer amic d’un xic que sabia que donaria problemes al meu marit. 

Ell no em va fer cas i es va clavar en el món de les drogues. No se n’anava de prostitutes ni robava ni res d’això. Simplement, els caps de setmana, per la nit, se n’anava amb ell a fumar marihuana. Jo també ho vaig provar però com no em va agradar no hi vaig continuar. 

En canvi, al meu marit li va agradar l’efecte d’eixa droga i va decidir fumar. Però al cap d’un mes, no eren els caps de setmana; eren tots els dies. El pitjor de tot era que ho feia en casa i davant de Joan. Va ser en eixe moment quan em vaig adonar que Carles havia canviat. Un any abans no ho haguera fet encara que li pagaren. Hui en dia ho fa perquè vol. No crec que estiga mal del cap ni que estiguera malalt ni res d’això. Crec que s’ho passava bé fumant-hi i no va pensar en les conseqüències. Va començar amb allò que hui en dia es diu “micromasclisme”. Em deia que no em pintara i em posara tant “fresca” per a anar a treballar, que no podia dur camises de tirants ni faldes. Inclús, en estiu no em deixava portar pantaló curt perquè deia que la gent es fixava molt en mi i ell em volia sols per a ell. A totes estes coses jo li deia que bé, que si no volia que portara joies o pantalons curts o el que fora que ho faria. I ho feia perquè així ell era feliç i jo també ho era. Però em vaig adonar que aquella situació no era normal quan un dia em van convidar a una festa. Ei, Carla, demà celebre el meu aniversari, vols vindre? El celebre en el bar del carrer San Joan Bosc. Crec que no podré anar-hi.- vaig respondre. I això?- va respondre l’amiga amb cara de sorpresa. Perquè soparé amb el meu marit.- vaig explicar-li. Vinga va, no em faces riure! Per una volta que el teu marit sope a soles no li va a passar res. Bo, si vaig t’ho confirmaré però de moment no aniré.- vaig contestar-li. Vinga va, vine que és el meu aniversari i això sols passa una vegada a l’any. Que t’he dit que no i s’ha acabat!- li vaig respondre cridant. La meua amiga es va cabrejar amb mi. 

Allí va ser quan em vaig adonar de què duia raó i que per un dia que sopara fora de casa no passava res però sabia que el meu marit no em deixaria anar-hi. Sense dubte, el pitjor va ser al seu aniversari. Ho vaig decorar tot amb molta il·lusió. Hi vaig posar globus en forma de cor i de color roig per tota la casa. De cada globus penjava un fil que, al final d’aquest, portava un sobre amb una targeta al seu interior. En cada targeta estava escrit el lloc on estava amagat el regal. Hi vaig fer vint globus en total, és a dir, vint regals, encara que més que regals eren detalls. Per l’altra banda, vaig posar en la finestra una tela groga perquè la llum que entrara fora de color grog, perquè fora més romàntica l’habitació. Pel que fa al menjar, millor dit els postres, vaig preparar unes magdalenes de xocolate negre (el seu favorit) amb fideus de colors per damunt. A més, vaig comprar una font de xocolate, d’eixes que a vegades anuncien per la televisió. Amb això, maduixes i nata, podríem mullar-les en la font o posar-li-les nata per damunt. 

Ho vaig fer tot amb molt d’amor. Massa, diria jo... Què és tot açò?- va dir Carles amb cara de fàstig. Feliç aniversari, amor!- li vaig dir. Feliç aniversari, papa!- cridà Joan. Esteu bojos?! Açò quina merda és? Es penseu que sóc homosexual? Què són eixos globus de cor i eixes magdalenes amb cors?- cridà. Escolta’m, t’ho hem fet el teu fill i jo amb molt d’amor.- li vaig explicar. Calla’t! Si jo no dic que parles no pots parlar! No veus que tot açò és una merda? A mi no em parles així. – li digué seriosament. Que et calles filla de puta! Eres meua i només meua i jo he de dir-te què pots fer i què no. Jo sóc l’home. Va ser en eixe moment quan em va bufetejar. 

Va ser la primera vegada que ho feia. En veritat no hi vaig posar resistència perquè no donava crèdit a eixa situació. I, això, li va cabrejar més i va començar a colpejar-me violentament. Jo sols pensava qué no fera mal a Joan, que era un xiquet que no tenia la culpa de res. 

Vaig perdre el coneixement i ja no recorde res més. Des d’aquell dia tenia por al meu marit. No volia que s’enfadara perquè sabia que m’alçaria la mà. Per això, no eixia a cap lloc (excepte a treballar, que era l’única cosa que em deixava fer), li preparava tots els dies el dinar i el sopar, netejava tota la casa, em feia càrrec dels estudis de Joan... Bàsicament, ho feia tot. Per una part, pensava que en algun moment canviaria la relació amb Carles però, per l’altra, pensava que era impossible perquè eixe no era el meu marit, sinó un monstre. Tinc por què Carles s’entere d’aquest pensament. Hui en dia, puc dir que si s’enterara seria capaç de matar-me. I, sincerament, em donaria igual si no estiguera Joan. No vull que li passe res i jo confie en el meu marit i pense que no li faria mal al nostre fill però hi estava la possibilitat. A més, sabia del cert que si el denunciava, faria tot el que poguera fer per a destruir-me, psicològicament o físicament.

*** 

No sé si he fet el correcte però no podia fer res més. Em vaig dirigir amb seguretat encara que no ho volia fer. Vaig entrar i em vaig dirigir cap al fons. No hi havia ningú i decidí deixar una carta. Ara ja si que puc dir que sóc l’esclava del meu marit i estic feliç de mi mateixa per haver deixat el treball per ell. Tot açò no sona molt bé. Sols espere que Joan m’ho agraïsca en un futur.