dilluns, 16 de març del 2015

Desvirtualització

CAPÍTOL 1.
Feia frescor de bon matí, incloent dins l’habitació. Hui s’aventurava un dia ben gelat que obligaria la gent a posar-se abrics de pell, bufandes de doble coll, guants que arriben fins mig braç, i un barret de llana.
En Joel s’ha despertat ben matiner com tots el dies que ha d’anar a treballar, es prepara un desdejuni complet, unes torrades amb oli i formatge, un ou fregit, dues peces de fruita i un cafè amb llet. Tots els dies per la nit té la roba plegada damunt de la cadira del seu escriptori, una tassa preparada en la cuina junt la cafetera amb el café llest per ser escalfat, i l’abric i el paraigua junt a la porta d’eixida. La casa de Joel estava als afores de la ciutat de Faux Gavarnie, era gran, amb dos plantes, la de baix amb el menjador, la cuina, una saleta d’estar i l’entrada; i l’altre amb dos dormitoris, dos banys, i una sala buida, de la que Joel volia fer una zona d’oci per als amics. Els seus perfectes amics.
Una vegada es posa l’abric s’obri la porta dos segons després que Joel es posés davant. Ix al cotxe que hi ha aparcat enfront la porta, és elèctric, i sense que ell en faça res el cotxe es posa en marxa, de fet ni tan sols és necessari que conduïsca, encara que a ell li agrada sentir que controla el cotxe. Entra en ell i es dirigeix a la carretera per anar a la ciutat deixant enrere la seua casa. La seua perfecta casa.
Uns quilòmetres més enllà entra a la ciutat, la seua idílica ciutat, i circula pels carrers perfectament asfaltats, per les cases magistralment construïdes, sense cap desperfecte a les façanes ni al seu interior o així ho veia Joel i tots els ciutadans. Quan arriba a la feina saluda la secretaria de l’entrada amb cortesia, entra al seu despatx i de seguida surten pantalles voladores al seu voltant. Només hi ha un escriptori, una cadira on seu Joel i una finestra darrere paral·lela a la porta que ocupa tota la paret. Les pantalles al seu voltant reflecteixen la feina guardada d’ahir a més d’uns quants anuncis i un parell de missatges i trucades amb Dina, la seua perfecta novia. Hui es veuràn a la nit per sopar junt Nico, Laura, Alexis i Tífani. crida a la porta el seu secretari, respon Joel sense deixar de mirar les pantalles que surten per l’aire al seu voltant i passant imatges amb les mans o prement tecles amb els dits, parlant col·loquialment a causa de la seua longeva amistat, li diu abans que se’n vaja.
Sospira, pareix que hui serà calmat el dia. Amb la mà fa un gest en l’aire com qui vol espantar-se una mosca de damunt i totes les pantalles s’aparten del seu voltant per tornar a la paret i s’arrima a la finestra, ben gran i transparent. Dóna una ullada fora i veu el mateix de tots els dies, els edificis amb façanes de diferents colors, ni un sol defecte, ni cap indigent, xiquet o animal abandonat pel carrer. Tot és perfecte. Gràcies al Soma sens dubte. Soma. Un instrument de perfecció. Els millors científics estudiaren ben dur per fabricar la nostra comoditat i allargar la longevitat, un Circuit Integrat o microxip connectat al nostre cervell amb la funció de millorar la nostra qualitat de vida. Una operació indolora on només notaràs una punxada que canviarà la teua vida. No ten penediràs. Jo no ho he fet.> Anuncia una dona estampada a les pantalles que apareixen a les façanes dels edificis. Allò és el més característic de la ciutat, els constants anuncis que ixen, just enfront del rostre per causar un impacte visual i cridar l’atenció. Són tant usuals que la gent està acostumada. “V.I.D.A”, li apareix progressivament a Joel davant del rostre. Un anunci que l’estranya perquè no té una música estrident que et trau dels quefers, ni apareix de sobte amb molts lletrers enlluernant la cara amb mil comunicats sinó, que surt com una bombeta de baix consum que a poc a poc va agafant intensitat per lluir-se triomfant, amb un sol comunicat que dir, . Joel hi prem. L’anunci desapareix tal com ve i res no passa.
Mentrestant, des de la finestra de Joel s’hi veuen cares belles i somrients que creuen disfrutar d’una vida còmoda, feliç i lliure. Que si ara vingués un ser d’altre planeta creuria estar en un paradís tecnològic, on el major esforç suposa espantar les pantalles flotants que intervenen en la vida social de les persones...

CAPÍTOL 2.
A les vuit de la vesprada en Joel ha de tornar a casa per a preparar-la per al sopar, però passeja tranquil·lament pels carrers de la ciutat de camí al cotxe. Gaudeix d’un aire net i mira dalt i baix, al cel, els edificis i les persones que el somriuen al veure’l mentre va amb pas tranquil amb les mans a les butxaques. Disfruta caminant. O pot ser ho disfrutaria més, si no fora pel mal de cap repentí que li apareix com una martellada. El dolor el fa agafar-se el cap com si li anés a caure. Hi està uns minuts amb aquella postura i els ulls tancats veient passar imatges dels seus records que s’esborronen, notant una brisa que li remou els cabells i que li porta al nas una olor pudenta que li fa traslladar les mans del cap al nas i obrir els ulls per trobar l’origen de l’olor, del que se’n penedeix instants següents tornant a tancar-los. sura pel seu cap. L’olor, densa, l’obliga a moure’s en busca d’un lloc lluny d’aquella sensació. Però això implica obrir els ulls i Joel no vol. No vol veure altra vegada el que ha vist. Però tampoc pot quedar-se allí o del mareig es quedarà inconscient. Obri els ulls de nou i comença a córrer cap endavant amb una mà tapant-se el nas i la boca passant per carrers esquerdats, edificis degradats a punt de caure d’un color gris fosc, cotxes trencats impregnant de gasoil l’aire i el sòl, cristalls trencats i persones, moltes persones que caminen impassibles al seu costat, ignorant-lo, somrient, amb un aspecte deteriorat. Es deté cansat de córrer, ofegat per la condensació de l’aire. S’obliga a mirar, a observar què passa al seu voltant però es nega a creure res. El ritme cardíac li augmenta, les pulsacions s’acceleren, els ulls es dilaten, el terror el paralitza. No creu el que veu, no s’ho explica. I menys encara no comprèn com és que ningú experimenta la seua sensació. , comenta aterrit Joel, , digué l’home confós pensat que aquell xic s’havia tornat boig. Joel veu com un grup de gent porta les pedres en una mateixa direcció, llavors unes mans fermes li agafen els dos braços i una bossa negra li tapa el cap. Joel oposa resistència però la carrera l’ha deixat exhaust i es queda inconscient.


CAPITOL 3.
Foscor absoluta és el que percebia Joel. Soma, i no sou capaços, rates de laboratori, d’explicar-me què cony ha passat?!> s’altera una veu que silencia tota la sala, obligant que qualsevol d’aquells científics,segons ell, tronats, li responga. balbuceja Esteban fregant-se les mans nerviosament. i sense cap objecció en el cos present d’un Joel drogat però mig conscient, anuncia la seua eixida d’aquella sala d’aspecte lúgubre i oxidada amb un colp de porta que provoca el trontoll de les llums del sostre. prem el control Esteban que ha traslladat el fregament de les mans a un tic a l’ull. Mouen, cap un laboratori, gitat en una llitera de rodes, a Joel qui, encara que té els ulls oberts no pot relacionar els successos que li han ocorregut hui i no és capaç de crear una història que explique què passa. Tots els treballadors d’aquella sala es posen als ordinadors provant logaritmes i teories que els porte a desxifrar el desactivament del dispositiu de Joel. Una pantalla enmig de la sala els indica en color verd els Soma actius i en roig un Soma desactivat. El de Joel.
El porten per un corredor fosc a una sala il·luminada amb dos llums subjectes d’un balancejant cable. Joel mira a la seua dreta, agulles. Gira el cap a l’esquerra, un fum d’instruments que sembla que van a tallar l’aire per tan ben afilats com es troben, li diu un home amb bata de doctor mentre mira una agulla a què li pega uns colps i ajusta el líquid a límit per tal de traure l’aire. Una esgarrifança li puja per l’esquena a Joel, però no pot moure’s, està molt drogat. Instants abans que li clave l’agulla, l’home de la bata es deté uns segons mirant al fons com si estigués escoltant alguna cosa i surt ràpidament de la sala.
***
La gent al carrer s’agafa amb les mans el cap com si un martell els estigués pegant des de dins del crani. No els dóna temps a obrir els ulls quan són transportats pels camions amb bosses al cap. Ningú es resisteix, no poden, estàn atordits.
CAPÍTOL 4.
Joel espera l’home de la bata, però no torna, s’ha oblidat d’ell. Dificultosament es posa de peu, l’habitació balla un poc però almenys pot caminar. Surt de la sala al corredor i llavors se n’adona que està descalç, però no li importa, és un somni i de nou es posa a córrer per on l’han portat amb l’esperança de poder sortir d’allí. Només vol tornar a casa i despertar-se en el seu plàcid llit. Una veu ronca i a alts decibels li atura els pensaments i l’atrau cap una porta roja oxidada. Soma alhora?!>, és el mateix home que escandalitzava a la sala d’ordinadors, pensa Joel. , es defensa Ernest abans que l’ofeguen dos guardaespatlles de Sitler. amenaça pensant en un xicot que estava a la sala d’ordinadors i al que ja li hauràn extret el Soma. Però Joel ja hi és lluny. Ha fugit només escoltar “virus” i “Soma” en un mateix context i ara recorre el bosc on es situa l’edifici d’on ha eixit, o seria un bosc d’haver-hi algún arbre sencer, però no n’hi ha cap, només es veu el peu de l’arbre, la resta del tronc ha desaparegut. Sols que no ha desaparegut en realitat, l’han fet desaparèixer. Mentre Joel corre pel cementeri d’arbres observa petjades de les rodes de grues i camions. S’aterra al veure animals morts espellats atrapats en trampes però el pitjor ve quan arriba al penya-segat. El mar, amb una capa d’oli negre que recorre centenars de quilòmetres, navegat per vaixells pesquers. I Joel veu alçar les xarxes de peixos i tot el que volen agafar aquell manoll de nusos i cordes. I per fi comprèn. , li diu una veu a la seva esquena amb un arma apuntant-li al cap. Joel no es gira, no ha deixat de mirar el mar negre i el cel gris, té llàgrimes als ulls que recorren les galtes acolorides. Per una vegada comprèn i se sent lligat a la realitat. Per una vegada coneix la realitat. , dit i fet, un tro al cap acaba amb el plor.
***
A les huit i quart Dina es desperta per esmorzar. Té la roba preparada i el suc de taronja, llest per beure. Hui serà un dia tranquil, espera. Ha tingut un malson on veia cases derruïdes i homes que l’agafaven dels braços i amb una bossa al cap la clavaven en un camió, sort que només era un somni. És un dia festiu així que no cal que vagi a treballar. Cridarà a Joel per veure si té pensat què soparàn per la nit quan vinguen els seus amics. Fa temps que no els veu. Al carrer tot hi és normal i perfecte com sempre. La seua ciutat sempre ha sigut perfecta. Ix a comprar menjar per al dinar, verdura per a l’ensalada, un salmó per fer-lo a la planxa, i un parell de fruites per a després. Fa un clima agradable i un sol radiant que li fa disfrutar del dia. Quan arriba a casa guarda el menjar a la nevera per fer-lo més tard i es posa davant la finestra. Li encanta mirar per la finestra i veure el preciós bosc, és tan net que li encantaria eixir a fer un picnic. Un flaix de la llum de l’habitació la trau dels seus pensaments i la porta a visionar altre paratge totalment distint al bosc. Es frega els ulls. Tot normal. Altre flaix esta vegada de més durada que li canvia el paisatge. Pot ser està malalta, això explicaria també els malsons. Un tercer flaix la deixa paralitzada. Massa al·lucinacions juntes, alguna cosa no va be. Provoca que se’n vaja la llum de sa casa baixant l’automàtic dels ploms. Tot es queda a fosques, i la finestra ara està en negre, no es veu res a través d’ella. Dina agafa una llanterna i la il·lumina, i segueix sense veure res a través d’ella, al apagar-la veu un forat menut en la finestra que deixa entrar un raig de llum. S’hi apropa i després d’examinar-lo mira a través d’ell. No ho pot creure-ho, és la mateixa visió d’abans. Encén la llanterna i busca una cadira, la de l’escriptori anirà bé, és prou pesada. Deixa la llanterna al sòl i tira la cadira contra la finestra trencant el cristall sense dificultat. Ara veu que no era una visió, ni està malalta. Però, com pot ser que on abans veia un bosc ara veu una ciutat derruïda i vella? S’apropa i treu el cap per la finestra per analitzar tot el voltant. La façana de sa casa està feta pols i baix hi ha una finestra. No recorda estar en un dúplex ni viure en un edifici. la inesperada realitat que ella està observant la deixa paralitzada i si no fora per la pudor densa que li dona arcades i li fa tapar-se el nas i la boca, així s’hauria quedat per hores i hores.