Retroalimentació

Preguntant-me un perque, intentant deixar sortir el que hi ha dins
Tot el que ens quedava s’ha buidat de res, de sed, de fam que mai vam sàciar. És trist, se’ns va morir l’amor de fam, de sed, de tant de buit, de no gastar-lo.
Tot va quedar ple de pols, pols damunt d’altres capes de pols, com embrutar sobre brut, com clavar el dit dins la llaga, com tirar-li sal al tall, com alinear les ferides amb vinagre. Fins que arribe el moment de correr, fins que les cames tremolen, fins que m’ofegue, fins que ja no puga retrcedir, fins que siga lo suficientment tart com per a no poder mirar enrere.
Com per a no poder sortir d’este bucle que has format amb tota la tinta que desprens, donant-me vida i de vegades llevant-me-la, ensenyant-te cada cicatriu, escrivint damunt de les ferides, contant-me tot el que pense, escoltar tots els meus pensaments, tindre la capacitat de plenar un full blanc amb tota la buidor que tinc dins.
Contar-li a un troç de plàstic amb una especie de liquid dins la meua vida és una de les coses que més mal m’han fet, el que més m’ha trencat per dins, el que m’ha plenat de poesia.
A cada lletra mor un troç de mi i naix prosa en qualsevol altres mans, qualsevol altres ulls, qualsevol altre boli on donar vida, com la que tu, troç de plàstic amb tinta, em dones ami.
Tota la tinta em fa retroalimentar-me dels meus errors, els ulls del cor es lleven les ulleres i miren més enllà del que em lleves, torne a escriure per pura inèrcia amb estos dits que cada cop tinc menys clar per a que serveixen. Arribant al punt de crear amb ells més poesía per a mi, que plaer per al cervell, amb tu, amb el teu plàstic, amb la teua fastigosa tinta negra que se’m queda gravada dins del múscul punxegut amb tres lletres.
Tota la tinta em provoca glopades de paraules plenes de ràbia, plenes de troços de plastic que m’has fet tragar a la força, i que jo rep amb tot l’amor que he sabut rebre de la poesía.