Gràcies per res

  Aquest matí, em vaig despertar. Ja començava una altre dia. Un altre dia en casa dels meus pares. Volia anar-me’n tenia 19 anys i no suportava viure amb ells. Mon pare no entén per què m’agraden els homes i no les dones com a tots. És cert que és un home molt antic i religiós però sóc el seu fill i ha de respectar-me perquè no puc canviar això. Suposadament l’he decebut com a fill i eixes paraules em fèiem mal les primeres vegades que me les deia, però ara ja no, sé que mai li entrarà al cap que ser homosexual no és ni una malaltia ni un problema i per això ja no li done importància.  Una cosa que tampoc m’agrada es que creu que sempre té raó i és impossible parlar amb ell. L’altre dia estava discutint amb ma mare – T’havia dit que comprares suc de taronja–  i ma mare deia que no, al final acabaren esscridant-se per un suc de taronja i finalment ma mare li va donar la raó. Sempre té la raó, és com un xiquet, i si es demostra que no la té, mai demanarà perdó, sempre posarà alguna excusa. Ma mare... què dir de ma mare?! És una persona molt innocent, mai no té la culpa de res – És clar que m’he oblidat! No m’ho has recordat– deia – No, no, açò ha sigut el xiquet que m’ha despistat– i així amb tot. A més, ella diu que m’accepta, que sóc el fill del seu cor, però al cap i a la fi, no m’ho crec, és una dona de costums i no li agrada que la gent la conegui com “la mare del marica”.

  Com anava dient, em vaig despertar i el primer que vaig fer va ser esmorzar torrades amb margarina i llet amb xocolata de tota la vida. Ma mare estava en el menjador netejant la taula i em va dir:

• Bon dia eh! Ja no existeix en aqueta casa...
• Que no... que m’acabo de despertar i no sóc persona. A propòsit, aquesta vesprada vaig a sortir.
• A on? – Em va demanar amb un to estressat– No prepare el dinar per a tu?
• Amb Dani. – Dani era el meu xic– No, no fa falta.

  Ma mare no contestà. No sé si perquè li incomodava parlar de Dani o perquè en eixe moment va entrar mon pare al menjador. 

• Dani? – Em va dir mon pare sense pensar– Mira, saps què, Erick? – Rectificà–  No contestes que hui no tinc ganes de discutir amb tu. Estic fart.
• Que estrany... – Vaig dir-li ironitzant.

  Mon pare es va irritar amb aquella ironia però ma mare s’adonà  i li demanà ajuda en la cuina i ell es mossegà els llavis i sortí del menjador. Reconec que a vegades sóc un poc insolent però es que són massa anys en aquella casa suportant moltes coses i al final no puc callar-me res. 

  Eixe dia també vaig parlar amb ma tia Àngela. L’única tia de la família amb qui puc tindre una conversació profunda o estúpida. Crec que perquè ens pareixem un poc, referint-me a la personalitat. El més contradictori és que és la germana de mon pare. De vegades li conte les discussions que tinc amb ell i ella sempre em diu – No faces cas, home! Que no sap el que diu. – A més, em va dir que després de morir el seu marit es sentia un poc sola en aquella casa tan buida i silenciosa i em va proposar d’anar-me’n a sa casa si tan mal estava en ma casa. M’ho vaig pensar, ella vivia en Badalona i jo en Barcelona, i per uns dies bé però uns dies que volen dir mesos no, perquè estaria lluny de Dani. Finalment li vaig dir que m’ho pensaria i la conversació finalitzà.

  Uns dies després, els crits dels meus pares em van despertar. No em vaig estranyar perquè les discussions en aquella casa eren normal. Vaig estendre el braç per prendre el meu mòbil que estava en la tauleta de nit per mirar l’hora però, l’únic que vaig tocar va ser la fusta llisa i freda. El meu mòbil no estava on jo l’havia deixat la nit anterior. Em vaig girar amb els ulls mig tancats i vaig mirar a terra per si s’havia caigut, però res. No estava. Vaig començar a preocupar-me  i vaig sortir de la meva habitació. Em vaig dirigir al menjador on estaven discutint. De sobte vaig sentir el nom de Dani i em vaig parar en sec i la meva saliva va baixar immediatament per la gola a l’empassar saliva.

• Laura, mira el que està dient el teu fill “Dani, sí, estic plantejant-me buscar treball i anar-me’n d’ací. Estic tip de les bajanades de mon pare, l’únic que sap fer es criticar-me i queixar-se...”. – Li va llegir mon pare irritat a ma mare– Però tu veus normal que vaja dient que dic bajanades, quan només dic veritats?! Quina falta de respecte! Aquest xiquet sols ens ha portat problemes...
• Però què fas amb el seu mòbil? Has perdut el judici? Com s’assabenti Erick que li has agafat el telèfon sense permís... es va enfadar i mal assumpte. Deixa’l on l’has trobat.

  En eixe moment tenia ganes de colpejar mon pare i llençar-lo per la finestra. Qui s’ha cregut per agafar-me el mòbil? Li agafe jo el seu per a mirar els seus missatges o trucades? Doncs no. Me estava irritant de mala manera, sentia la sang corrent per les meves venes, tenia els punys tancats i estava a punt de explotar quan ma mare li va dir:

• Y... com què “el meu fill”? Diràs el nostre fill... Joan de veritat que a vegades pareix que ho faces a posta, discutir no va a llevar el problema de Erick amb els homes... Sempre estàs discutint sobre el mateix, no et canses?
• Però, com pots mirar-lo a la cara? Es besa amb homes, es grapeja amb homes, li agraden els homes! És una bogeria! Laura és que no sé...
• Què no saps?! És el teu fill per amor de Déu! – Li va interrompre ma mare– Què vols que es mori? Vols què desaparega de la teva vida? Això vols? Deixa’l com està, això es així, accepta-ho de una vegada!

  Ja no podia aguantar més. Quina classe de pares eren aquests? Problema? Ells sí que tenen un problema molt greu! No els suporte! Estic fart d’aquesta merda! 

  Em vaig decidir, vaig donar dos passos i vaig entrar per la porta:

• Així que una molèstia, no? Açò sóc per a vosaltres no? Un desagradable i odiós destorb. Endavant! Digueu-ho, “Erick ets un destorb per a nosaltres”! – Vaig soltar furiós– Per cert, mama, no sé com ho fas però sempre aconsegueixes decebre’m...
• ¿Jo? Si t’estava defensant... No pretenia que escoltares açò. – Em va dir amb la veu apagada.

  Mon pare no va obrir la boca, simplement em mirava fixament amb una mirada freda i penetrant. Potser estava intentant matar-me amb els ulls en eixe moment però açò no em preocupava massa. Aleshores, davant l’actitud innocent de ma mare i freda de mon pare vaig prosseguir:

• Mama, problema? De veres em consideres una persona problemàtica i diferent? Sóc igual que tu, una persona. Una persona amb un estat mental potser millor que els vostres. Així com hi ha diferents opinions, hi ha diferents gustos i si això no ho comprens jo ja no sé què dir-te. L’únic que faces és fingir o intentar convèncer-te a tu mateixa que em comprens, però no et funciona. Jo ho sé i tu també. Deixa d’intentar ser un altra persona. – Ja que m’havia decidit a afrontar a ma mare, vaig fer el mateix amb mon pare– I tu, papa, tinc tres coses a dir-te i deixa’m acabar – Mon pare es mantenia callat– La primera: Com has caigut tan baix? Què fas espiant el mòbil del teu fill? Que a propòsit me’l podries tornar si no t’importa. La segona: T’he decebut? Volies que acabés com tu? Hipòcrita, insuportable i amargat? Perdona’m si no vull seguir el teu camí però no vull estar tota la vida fugint dels problemes ni odiar a ningú per ser diferent. La tercera: Alguna vegada t’has preocupat per com ens sentim la mama i jo? Si estem bé o si estem malament? Jo crec que no. La teua felicitat et preocupa més. I gràcies per haver-me fet sentir la persona més insignificant, diferent i incompresa del món, per no estar al meu costat quan plorava en la meva habitació, per no haver-me recolzat quan ningú ho feia i pel poc amor que m’heu donat o en tot cas amor fingit. Gràcies per res. –Vaig soltar amb els punys tancats i una llàgrima baixant per la cara– He parlat amb la tia Àngela i he decidit anar-me’n uns dies o uns mesos amb ella perquè no puc estar en un lloc on no m’accepten tal i com soc. 
• Jo... – Va dir ma mare amb l’ànima trasbalsada i amb llàgrimes que no havien pogut aguantar-se més.
• No, – Vaig interrompre-la– no fa falta que digueu res. Espere que algun dia podreu acceptar-me de veritat i sols quan això passe, si voleu, parlarem.

  Mon pare no va dir res, no mostrà ninguna reacció ni ninguna emoció. Per un moment això em preocupà però després se’m passà. Potser no s’ho esperava, es quedés atònit i les paraules no li eixien. Aquella conversació fou l’última que vaig tindre amb ell. Respecte a ma mare, un any després, va comprendre que Joan li impedia ser feliç i l’ofegava, i per més que li costés tomar la decisió de separar-se, ho va fer. A partir d’ací vaig reprendre contacte amb ma mare. Mon pare, va ser menjat per la soledat i l’amargura. D’altra banda la meva vida canvià per complet només arribar a casa de ma tia. Vaig treballar en diverses coses abans de convertir-me en assessor d’imatge. Em vaig traslladar a Barcelona de nou i, Dani i jo decidírem viure junts.