Nota de suïcidi

M’he despertat sense ganes, un altre dia i he decidit que va a ser l’últim. Ningú em creu, però hui estic segur. Hui arriba el meu final, vaig a volar fins a l’edèn. Ja l’he assumit, i he deixat de dubtar, pareix una mentida, però ha acabat sent la realitat. Deixe aquesta nota penjada de la porta, perquè siga vista.

Adéu mare i pare.

Plore en el llit mentre escric això, no tinc ganes de pensar en el tema, m’imagine mort en terra, poques persones m’acompanyen en el meu ascens, i no ploren per la meua mort. Ix al carrer descalç i passege per un carrer solitari, mentre divague sobre el meu final, mentre els fanals m’observen i em conten, que el meu final és la forma mes fàcil de morir i no tinc voluntat.

El fil de la realitat em frega com un ganivet. Necessite estar en solitud, no hi ha eixida en el laberint en què he entrat, no puc demanar ajuda a ningú, fins i tot, Deu m’ha ignorat. La meua consciència ha canviat, em diu que he de polsar el gallet de la pistola, però la por em supera. Demane perdó en silenci, per fallar als pocs que m’estimen, la vergonya es clava en mi com una pua.

Perdoneu-me, us ho suplique. Perquè ja estic mort, estic en la vora de l’abisme, amb una pistola en la ma, en la vora d’un seté. Per dins ja no existeix, i estic cansat de això, vaig ser covard i ara tinc el penediment dins de mi, perquè visc del passat, m’afecta el present, fuig d’ell i ja no puc ser mes fort.

Soc dèbil.

Em sent com si estiguera mort, no tinc res a rebre, i a penes visc, perquè en la meua vida em sent com un fill adoptiu. No faig res en esta història, en la meua història. Quan muira, aneu a la meua tomba, i no ploreu sobre ella, amagueu-la, perquè ningú tinga memòria sobre mi, ja que no em sent orgullós del que he sigut i del final que he decidit.

He entrat en un bucle d’estupidesa eterna, no sé eixir i em sent un idiota per haver entrat, es un dels meus errors, o dels meus pecats. No sóc capaç de dir-li a ningú a la cara com em sent. A ma mare, que sempre l’he estimat, i que sent el que ha ocorregut. Al meu germà, que em busque quan faça vent, perquè en el vent està el meu cor divagant, destrossat en milers de fragments.

I a tots aquells que m’odiaven i els que m’insultaven... Que us en donen! Així m’estalvie la saliva que hauria de eixir de la meua boca, plena de dolor.

Em sent a soles.

El silenci em molesta i a crits tracte d’evitar-lo. Escolteu les meues ultimes paraules. Més que paraules, són sanglots, pensant que algú em va a escoltar. Que algú em preste atenció, perquè aquesta veu és l’última que quedarà gravada en el vostre interior, mentre el meu es buida. I és plena de gotes de suor, perquè pense que molts s’alegren al vore el meu nom en una tomba, i això, m’horroritza.

Porte tant de temps mort dins de mi que fins al final no m’he adonat de la meua por, i la solitud em crema per dins. Les portes del cel s’obrin al meu pas de par en par, i jo sé que estic destinat a fer-ho, però no estic segur, uns segons per a pensar-ho m’ajudaran a prendre una decisió final.

Vaig ser covard, m’he rendit, i en la meua llibreta he firmat la meua sentència, un punt i final en el llibre que és la vida, i si passes pàgina, trobes que totes estan en blanc, buides, de tot lo que podia haver ocorregut. La portada, firmada en roig, de la meua sang, que vesse en llàgrimes, plenes de dolor. El pacte amb Satan està fet. No puc tornar darrere, he firmat el meu contracte, fins al final, sols em queda saltar, per complir amb l’acordat.

No sé si es dilluns, dimarts, dimecres o diumenge, però als meus ulls no queden més dies, queda la llum des fanals que deixen de mirar-me, perquè ja no sóc ningú per a ells, ni per a cap persona del món. Potser que el record d’algú en mantinga viu, o una pedra en la meua tomba, que diga qui he sigut, i el que no he fet en esta vida. O no. Siga el que siga, això acaba ara.

Salte.

Salte al no-res, que mai s’acaba. Per els meus ulls passa la meua vida, i el temps es para, i estic surant en l’aire, esperant a arribe a terra, però en l’infinit que estic recorrent sols pense en una cosa.

Valent.

Crec que he sigut valent, també covard al mateix temps, perquè no es fàcil prendre aquesta decisió, el suïcidi, un pas cap al futur, un futur potser incorrecte, perquè si haguera pres un altra decisió, potser ara estaria dormint al meu llit, pensant com m’enfrentaría al meu pròxim dia, però no ha sigut així, el final esta prop.

Si penses ara en el que ha ocorregut, pots veure com estic mort, baix d’un pont. Desitge que la meua mort siga tan cruenta i delicada a la volta com l’he redactat, perquè ja que he de morir, que siga com ho desitge, em refugie en el passat, no sé viure el present, però puc pendre la decisió de com serà el meu futur, el meu destí, la meua mort. Potser el infinit ha acabat, m’acoste a terra.

Ja estic mort.