Dies de pluja

Pluja i més pluja. Fa cinc dies i no para de ploure. Mire per la finestra com cau l'aigua, implacable, incessant, no massa fort però constant. Cinc dies grisos, cinc dies tristos. És curiós, hauria d'estar content perquè plou. Després d'un any tan sec com l'any passat, hauria d'alegrar-me aquesta beneïda pluja, però és inevitable, els dies són depriments. No sé com els britànics ho poden suportar, estaran habituats.

La boira no en deixa veure les muntanyes, les meues volgudes muntanyes. Els núvols ho envolten tot, com una abraçada que va i ve.

En fa fàstic tants dies de ploure perquè no puc fer el que m'agradaria fer, com jugar al basquet amb els amics, o eixir d'excursió aquest cap de setmana. Tocarà quedar-se en casa i veure la tele, o fer una partida en l'ordinador o llegir un llibre. També he d'estudiar. Crec que si no para, tindré temps per tot.

En realitat és bo que ploga, que continue plovent com està fent-ho ara, a poc a poc, sense parar. L’aigua va calant la terra i pot passar als aqüífers. Potser un any més no patirem de restriccions, encara que aquest poble té altres tipus de restriccions respecte a l’aigua. Llàstima, l’aigua estava molt bona fins que van augmentar la cloració per mantenir els bacteris a ratlla. A més a més, hem perdut, qui sap si per sempre, l'oportunitat de gaudir de les fonts dels jardins. No és que siguen gran cosa, però alegren la vista i fins i tot refresquen l’ambient en estiu.

Dels aqüífers es parla molt, el que no sé és si es parla bé o malament. Per a uns posar determinades indústries prop d’ells no suposa cap perill, per altres seria acabar amb ells. No devia ser tan difícil tindre una idea clara, amb tots els matisos que es vulga, però clara. No pot ser, anys i anys pegant-li voltes al nano i seguim igual. No hem tingut prou d'eixugar-los omplint piscines particulars i contaminant-los amb les filtracions dels pous cecs. No tenim remei.

També és bona la pluja per mantenir els boscos humits, així creixen més sans i amb més diversitat, tant de flora com de fauna. La humitat fa que siga més difícil botar-los foc, bé siga accidentalment, bé intencionadament per malparits o grillats. Recorde, fa pocs anys, com cap a les tres del migdia una columna de fum pujava cap al cel i per moments anava fent-se gran, i més gran. El fum blanc, blau, gris i negre. Les flames, colpidores, esgarrifoses, anaven menjant-se pins i matolls. No soc massa de plorar, però les llàgrimes en van eixir pensant que eixa muntanya ja no seria la mateixa ni podria sentir-la com abans quan caminara per ella. Per què? Tota la nit un cel roig, fantasmagòric, infernal, sense poder fer res, impotents pels malsons d’algú que no es mereix estar ací.

L’aigua no va protegir el meu bosc i l’aigua el va rematar amb les fortes pluges que van caure pocs dies després, arrossegant la terra, dessocant els troncs negres i deixant la penya a l'aire. Què creixerà allí?, què podrà créixer? On trobaran refugi els animalets, les aus, els insectes? Muntanya morta per molts anys.

És la font de la vida i és braç de la mort. L’aigua és la senyora del planeta. Qui no la té, mor. Qui té massa, mor. Tot culpa de l'ésser humà.

On visc no són habituals les inundacions. No les conec. Ací naixen els rius i hauria de ploure torrencialment durant hores perquè poguera fer malbé. Les fàbriques, els molins vora el riu ja no existeixen. No hi ha perill. No es diu allò de “a la vora del riu no faces niu”? Per alguna cosa serà. He sentit dir que l’aigua sempre s’obri pas pel mateix lloc. Si l’home, conqueridor de la naturalesa ocupa o bloqueja els antics passos d’aigua, tard o d'hora ho paga. És increïble la força i la tenacitat d’aquest element, només s'ha de recordar el tsunami de fa uns anys. Impressionant, ho va arrasar tot al seu pas, persones, animals, vehicles, cases, tot, amb una violència brutal i al mateix temps amb una calma que es feia eterna, com si no anara a acabar mai.

No puc deixar de mirar com cau. Em té atrapat, hipnotitzat. Els meus pensaments van botant d’ací cap allà al voltant de l’aigua. Crec que se m'ha reblanit el cervell de tanta aigua. No fa fred, però la humitat atrapa la roba, molesta i penetra fins als ossos. Una sensació desagradable.

Ja pararà, algun dia pararà. Mentrestant, benvinguda siga l’aigua de la qual podrem gaudir els anys vinents.

És més bonic veure nevar. Només de tant en tant neva i poques voltes blanqueja la ciutat. Els ciutadans generem massa calor i la neu es desfà. Algun any cau el suficient perquè els xiquets puguen fer perots i jugar a llançar-se boles. Encara que siga bonic veure les teulades i els carrers blancs, quasi és millor que no qualle molt sovint perquè al final tot són problemes. Teulades que s’enfonsen, cotxes que s’estavellen, persones que rellisquen, bacs, braços i cames trencades.

La neu queda bé en la muntanya. Estampa nadalenca. Després va desfent-se a poc a poc i també alimenta els aqüífers mantenint la terra humida durant prou temps. Però... sempre hi ha peròs, l’airet que ve de la serra és més fresc i humit. A tot s’acostuma un.

La neu és una forma rara i preciosa d’aigua i la gent és molt rara en açò de la neu. Quan la muntanya blanqueja, els que viuen en terres de la costa agafen els cotxes per anar a xafar-la. Els que viuen ací, també. Bogeries. Problemes, carreteres tallades i trompades de cotxes. És millor anar a peu. És l'avantatge dels que vivim ací. Això sí, cal anar quan acaba de caure i encara està blaneta. Si t’esperes uns dies i no s’ha desfet, es converteix en gel, perillós i traïdor, a la mínima te'n vas a terra.

Abans es veu que queia molta més neu que ara. Es feia negoci amb la neu que emmagatzemaven en caves i pous, i després feien servir per conservar els aliments, refrescar les begudes o fer gelats. Aigua en forma de neu i negoci ja perdut.

Ara que ho pense, l’aigua era el motor de les primeres indústries del meu poble. Molins i batans eren moguts per l’aigua dels rius i la indústria del paper i del tèxtil va arrelar en aquests indrets fins fa poc. Del paper ja no queda res, del tèxtil un poc. Aigua en forma de negoci que es perd.

També tenim l’aigua del mar, tan a prop i tan lluny. Immensa en calma o en tempesta. Plena de vida. Quantes voltes m’hauré quedat hores mirant les onades, anant i venint, amb un so encisador. Aquestes aigües, els seus corrents, són les responsables del clima del planeta. Què poder tan gran! I més negoci, molt negoci en el mar. Negoci que també s’acabarà si no posem remeis a la pesca indiscriminada i a la contaminació.

I què em dieu dels grans salt d’aigua? Les cascades, altes, extenses, potents, impressionants. Ahí també hi ha negoci, turístic i viu. Altres grans salts són per obtenir energia. Més negoci, encara que alguns no volen que ho siga. Quina pena!, l'energia neta no és negoci.

Les muntanyes. Que grans són les meues muntanyes i que xicotetes pareixen al costat de les dels Pirineus, amb les neus que no desapareixen ni en estiu, amb aigües braves i tranquils estanys d’aigua clara i freda. Però les meues muntanyes són meues, les tinc al costat de casa i en un moment, si no plou, estic allí.

Ja no sé si estic veient com plou o estic somiant. Fa una bona estona que estic ací i no puc deixar de pensar en tot allò que fa l’aigua per nosaltres i el poc que fem nosaltres per ella. No ens adonem que nosaltres se n'anirem i ella es quedarà perquè puguen viure els nostres fills i els fills dels nostres fills. Podran ells veure les muntanyes i el mar com jo els he vist?. Sovint pense que no.

Cau i cau. La llum se n'ha anat unes quantes voltes. No vull connectar l’ordinador o la tele per si casquen. Ja li va passar a la meua àvia, se li van trencar les dues teles. Per sort l'assegurança va cobrir la reparació. Ara que aquella volta era distint. Va haver-hi una forta tempesta, amb llamps i trons, i va ser un d’aquests llamps el que es va carregar els televisors. Ara i ací, no sé per què se'n va la llum, però millor no temptar la sort i quedar-me sense el disc dur.

En dues o tres setmanes ja no podré fer cap excursió per camins. Si vull eixir, haurà de ser per asfalt. Mal rotllo. No m’agrada anar per asfalt. Acabes rebentat i no veus ni la meitat de coses que si t’endinses pels senders de les serres. Que hem de fer!, resignació.

Estan fent-se bassals al pont. Si els de la neteja no venen aviat a desembussar els albellons, en poc temps no es podrà passar pel pont i el caos circulatori està servit. Per acabar-ho d’arreglar, els semàfors han deixat d’anar. Caldria que la gent no agarrara el cotxe o que agarrara un bon paraigua i anar a peu.

Malgrat que la pluja no és intensa, els abocadors del riu deixen anar uns dolls enormes, arreplegant l’aigua dels carrers. El riu baixa de color terra, crescut, aixafant herbes, juncs i canyes, però sense perill. Ja no hi ha fàbriques ni hortets. Fa uns anys van arreglar la glera del riu i va quedar molt bé, encara que incomplet. Ara, a poc a poc, com sempre, va deteriorant-se per falta de manteniment. La crisi? No serà desídia i falta de previsió? Si construeixes qualsevol cosa, després s'ha de mantenir-la en condicions i això costa uns diners que has de prevenir. En cas contrari, ruïna.

Que caiga ara tota la que ha de caure i que no caiga en festes com tants anys. Ara que la culpa és nostra. No ens podem queixar del fet que ploga si és un més de pluges. El que és trist és que no ploga quan ha de ploure. Potser la solució fora canviar les dates de les festes. Si ja ho fem uns dies, perquè no és poden canviar unes setmanes..., o uns mesos. Nyas!, embolic muntat. Les festes estan molt bé on estan, i si plou, mala sort. Sí, ja sé que ens gastem molts diners i no els podem lluir i tot això i allò. Doncs no ens gastem tants i gaudim més de la festa tots.

Per molt que estiga plovent no és res comparat en el que passa al nord del país. Allí sí que ho estan passant mal. Amb l’aigua al coll, com es sol dir. Rius desbordats, camps inundats, persones i animals aïllats. Moltes voltes no per haver plogut allí, sinó per haver-ho fet en les capçaleres dels rius que van confluint i desembocant en els grans rius que acaben desbordant-se terres més avall. Com no passa mai, no es fa prevenció. Caldria recórrer a l’hemeroteca i veure el que va passar a València en 1957 i què es va fer per evitar que allò tornara a passar. Va costar molts diners, però la inversió va ser rendible, a més a més va permetre disposar del llit vell del riu per fer activitats a l'aire lliure.

La pluja va disminuint, de fet ja no plou quasi, però la boira s’ha fet molt espessa. La boira és una altra forma d’aigua, més misteriosa i sinistra. No es pot veure a pocs metres. Pareix que tota la ciutat està dins d’un núvol i fora no existeix res més. He sortit al balcó i he sentit la boira en la pell. És un xiu xiu, pluja acomiadant-se. Entre de nou a casa. Fa fred i no convé que el pis es gele.

Ja m’ha cansat d'estar mirant per la finestra. Ara ja no es veu res, ni les teulades de les cases de davant. Vaig a agafar el llibre que vaig començar el primer dia de pluja i veure si l’acabe. Està interessant. Em tombaré en el llit i llegiré. Pot ser que vinga la son i dorma. Somiaré amb l’aigua de la pluja, amb la neu de les muntanyes, amb rierols petits, rius, estanys, mars i oceans. Aigua..., somiaré amb aigua.

El sol lluita per obrir un ullal entre els núvols. Ja no plou. Està escampant. Màgicament apareix l’Arc de Sant Martí i dintre d’ell un altre més xicotet. Un espectacle meravellós. Jo no ho veig perquè estic dormint, somiant en la pluja.