Per un moment vaig pensar que me n’anava per a sempre.
A la pantalla de la saleta sonava una vegada més el xiulet infinit de la meua
mort, de la pèrdua de les meues constants vitals.
Abans de tancar els ulls, vaig sentir obrir-se la porta
i un cúmul de persones llicenciades en medicina, supose, intentaven parar
aquest xiulet amb unes plaques metàl·liques que soltaven corrents que el meu
cos ja no sentia.
Jo no vaig veure cap túnel ni cap llum blanca, vaig
veure un cilindre on caia cap a baix. A la fi d’aquest no hi havia un cercle
que tancava el cilindre, sinó un quadrat negre, a mi em va parèixer molt negre,
destacava sobre la resta que també era obscur, molt obscur.
De sobte, vaig notar com si alguna cosa em xuclara,
m’absorvira i vaig pujar cap a l’eixida del cilindre.
A aquest vaig veure rectagles que conforme anava
passant el temps vaig associar amb persones. Vaig sofrir un iptus a una classe
de matemàtiques.
El meu familiars apressats es van llançar cap a
l’hospital on els metges els informaren del meu estat. Van quedar consternats
davant la meua resurrecció ...
Microrelat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada