Somnis

Devien ser les tres de la matinada. Ho va suposar perquè feia una estona havia fet una ullada al despertador que estava damunt de la seua tauleta de nit. Era una nit clara, la llum de la lluna entrava per la finestra oberta de la seua habitació. S’alçà per a mirar el paisatge nocturn. El cel era preciós. Cap novetat, no hi ha moviment al carrer. I va tornar al llit on es va adormir en molt poca estona.

• T’agrada açò Marc? Crec que és la camiseta perfecta per a regalar-li a Júlia.
• Tens raó Carla. És el regal perfecte
• Quina il·lusió! Haver-la trobat després d’haver-la buscat en tantes botigues.
• Doncs ja no has de preocupar-te més, ja la tens.

Carla es va despertar de sobte, va botar del llit. Al moment va caure que era la tercera vegada que somiava en eixe xic en un temps relativament curt. No sabria dir exactament quan, però estava segura que no feia ni un mes des que Marc se li va aparèixer per primera vegada en somnis. Aquella vegada els dos estaven junts en la piscina. Jugaven a enfonsar-se. Recorda que Marc portava un banyador de colors vius: roig, verd i blau elèctric. Tots mesclats sense fer cap figura ni dibuix en concret, però li agradava aquella combinació de colors. No recordava molt més. No sabria ubicar el lloc on estaven banyant-se, tan sols tenia unes quantes imatges a la seua ment. El que sí que recorda és com de bé s’ho estaven passant.

• Marc, para! Necessite aire!
• Ja t’agradaria ha ha ha.
• Marc, ho dic seriosament.
• Jo també
• Maaaarc...- enfonsant-se a l’aigua.

La veritat és que per haver-lo vist tan sols tres vegades, hi havia molta complicitat, era com una mena de confiança entre tots dos, com si hi hagués alguna cosa que els unira... però què? Carla sabia que amb la poca informació que tenia sobre aquell misteriós personatge, li seria impossible esbrinar la seva identitat. I necessitava saber-la

Indecisa i amb molts dubtes que li rodaven pel cap, va intentar recordar el segon somni que havia tingut. Eren a una sala fosca i miraven unes imatges projectades a una paret. Els seients eren blanets, però no eren un sofà. No aconseguia recordar res més, però ella sabia que devia fer-ho si volia descobrir la finalitat d’aquells somnis tan estranys. Va tancar els ulls i es va intentar concentrar tant com va poder, tant, que es va adormir.

Es va alçar cap a les 10, no tenia pressa. Estava preparant-se un café i unes torrades per esmorzar alhora que pensava en el que havia de fer la llarg del dia. El matí ja el tenia tot planejat. No havia de fer gran cosa: arreglar uns papers al banc, comprar al mercat quatre coses i el temps que li quedara aniria a veure la mare que feia dies que no s’hi passava. Es va fer el seu café i es va menjar les torrades untades amb melmelada. Es rentà les dents, es vestí i es preparà per eixir de casa. Va repassar mentalment que ho havia agafat tot i sortí de casa. Va seguir la ruta prevista. Cap inconvenient. Estava ja de camí a casa de la seua mare. Des que s’havia quedat viuda la visitava més sovint per tal que no sentira tan sola. Poc a poc anava millorant, però encara no estava bé. Va ser aleshores quan li sonà la melodia del mòbil. Era la Júlia.

• Hola Carla!
• Hola Júlia! Què tal?
• Molt bé, i tu?
• Bé, no ens podem queixar. Volies alguna cosa en especial?
• Sí, et tocava per veure si volies que anàrem esta vesprada al cinema a veure alguna pel·lícula. La que tu vulgues a mi em dona igual.
• No puc Júlia, he d’anar a acompanyar ma mare al metge. Em sap greu.
• D’acord, no et preocupes. Ja quedarem un altre dia
• Adéu.
• Adéu.

Just quan va penjar, Carla es va quedar parada. El CINEMA! Es va adonar que en el segon somni , el Marc i ella estaven al cine. Li van entrar unes ganes més fortes que mai de saber qui era aquella persona, aquell xic amb qui en somnis tenia tanta complicitat. Però va continuar el seu camí mentre rumiava el tema que tant l’inquietava. Va arribar al portal. Va tocar al timbre, sa mare li va obrir i va pujar. A l’arribar dalt, estava esperant-la. Es van saludar i es van abraçar. Van entrar i Carla va sentir eixa olor tan característica que recorria la casa quan la mare feia macarrons per dinar. Es va tornar boja, pareixia una xiqueta xicoteta pegant bots i cridant. A la mare se li va dibuixar un somriure a la cara al veure la seua filla tan contenta. També la va alegrar a ella. Les dos es van torna a abraçar. La mare no va haver d’insistir per què Clara es quedara a dinar tot i que no l’havia avisat.

Mare i filla es van asseure al sofà i van començar a xarrar, que si la calor que feia eixos dies, que si el treball de la Clara, que si la cita del metge de eixa vesprada de la mare... unes coses van portar a altres i Clara va acabar contant-li els somnis tan estranys que tenia amb aquell xic, el Marc. Sa mare havia estudiat magisteri però tot i això li agradava molt eixos temes per als quals la ciència no té explicació. Va recordar un professor que va tindre a l’escola de filosofia. Aquell professor un dia es va parlar de la reencarnació, de com les persones que van viure en una època llunyana poden reencarnar-se en altres persones en l’actualitat. Això li va fer pensar molt a la Carla. Mai haguera que la mare li eixiria per aquella explicació. De fet mai havia pensat en la reencarnació. Tindria raó la mare? Podia ser que una persona amb qui haja tingut molt bona relació en una època passada, s’haja reencarnat en algú que existisca en l’actualitat i estiga intentant contactar amb ella a traves dels somnis? Aquelles preguntes li rondaren pel cap durant dies. Si no estava ja prou perduda abans de l’explicació de la mare, després, encara ho estava més. No sabia per on començar a buscar, si es que havia de buscar el Marc. Estava com si l’hagueren deixat al mig del bosc i havia de trobar un refugi perdut en les milers d’hectàrees del bosc.

Estava assegut a la sala d’espera. “Poseu els mòbils en silenci, per favor” deia un cartell a la porta del seu davant. Es va dur la mà a la butxaca, agafà el mòbil i ho va fer. Se li havia oblidat abans d’entrar a la consulta. Estava nerviós. Feia molt de temps que no anava a cap psicòleg. I esta vegada no era per la depressió en què va caure després que el deixara la seua dona. Mentre pensava com li explicaria ala doctora pel que estava passant, una veu va dir:

• Marc!
• Jo – va dir-.
• Seguix-me

Marc va assentir amb el cap i va seguir aquella dona. Després de recórrer un passadís llarg, van trencar a la dreta i la dona el va fer entra a una habitació que hi havia al seu davant. Ella se’n va a anar per on havien vingut. Marc va entrar dins.

• Hola Marc, bon dia.
• Bon dia Marina. Veuràs... es que ja fa gairebé mig any que... doncs que...
• Dis-m’ho, no tingues por Marc, ja ens coneixem massa. Que no et faja vergonya que jo només vull ajudar-te.
• Sí, tens raó. El que em passa és que ja fa mig any més o menys que tinc somnis un poc estranys, i prou sovint. No passaria res si no fóra que cada nit que els tinc em passara tot el dia pensant què poden significar. Això em molesta perquè perd el dia pensant en coses que no sé què volen dir. I encara que no vulguen dir res, vull que m’ho diga un expert. No em servix que m’ho diguen els meus amics. Ells no ho són.
• D’acord, però necessite saber en què somies per poder valorar de quin tipus de somni es tracta. Es tracta sempre del mateix somni? Sempre somies en un lloc concret? En una persona en concret?
• No, no és sempre el mateix, però tots són pareguts. Vull dir que no es repetix mai el lloc. La persona sí. Sempre és ella.
• Qui és ella? La coneixes?
• No, no la conec. Bé, en realitat sí, sé que li diuen Carla. Sé que és estrany, no la conec, mai l’he vista, però als somnis tinc moltíssima complicitat amb ella. Com si fórem germans o molt amics, no sé ben be la relació.
• Sí que tens somnis estranys, Marc.

I així els dos van continuar parlant fins que, una hora després, Marc va eixir de la consulta. Estava content. La psicòloga li havia dona una explicació que li va convèncer: li havia dit que somiar tant amb eixa persona, la Carla, només podia significar que ella era una persona que el necessitava, però ell a la mateixa vegada també la necessitava a ella. La seua ment no havia assimilat que la dona l’hagués deixat, i els sentiment de companyia l’havia deixat a un altre lloc del cervell, per dir-ho d’alguna manera que ho entenguera, segons li havia dit la Marina. Aleshores, ara, el problema era com trobar a la Carla. Ja que una vegada sabia que significava el seu somni, estava cent per cent segur, que ella existia. No tenia cap dubte.

La Carla va acompanyar la seua mare al metge eixa vesprada, tal com ho havien parlat les dues. Cap sorpresa. Van eixir de la consulta i encara era de dia. Devien ser cap a les sis. La Carla va acompanyar la mare a casa i va tornar caminant a sa casa. No tenia cap pressa però caminava ràpid, tenia ganes d’arribar-hi. Al carrer feia fred i estava desitjant deixar-se caure al sofà i tapar-se amb la manta que li va portar el seu germà del viatge que va fer a Alemanya. Així ho va fer, va arribar, i després de posar-se còmoda, es va gitar al sofà, va engegar la televisió i es va relaxar. Com no continuava donant-li voltes als somnis i al que li havia dit la mare al respecte. Va estar una estona prou llarga així. La televisió, l’única cosa que feia era companyia. Finalment es va adonar que necessitava oblidar un poc tema. Va decidir tocar la seua amiga Júlia.

• Hola Carla- va dir ella-.
• Hola Júlia, bona nit. Et toque a estes hores per saber si demà tens lliure i anem a veure la pel·lícula que no hem vist hui.
• D’acord, perfecte! Ales 6 et ve bé?
• Sí, quedem a la porta a les 6.
• Molt bé. Fins demà.
• Fins demà.

Carla, no va tornar a pensar més en Marc. Va sopar dues peces de fruita i se’n va anar prompte a dormir. Estava cançada.

Es va alçar igual que tots els dies que no havia de fer faena, cap a les deu, i va esmorzar el mateix que tots els dies: un Café i dues torrades amb melmelada. A casa ho tenia tot fet així que va decidir anar a fer un poc d’exercici per la muntanya. Va tornar a casa al migdia, es va dutxar, i va dinar arròs bullit. Després es va gitar a fer una migdiada, no massa llarga perquè a les 6 havia quedat amb la Júlia al cinema. Així que a l’alçar-se es va arreglar i a l’eixir de casa va enfilar el carrer de la dreta en direcció al centre.

Quan va arribar ja estava la Júlia a la porta. Es van saludar amb una abraçada i van entrar xarrant cap a dins. Van comprar les dues entrades i, després de comprar roses, van entrar a la sala. Van pujar les escales i quan van arribar a la seua fila van veure que un dels seients estava ocupat. Si haguera hagut lloc s’hagueren assegut a una altra butaca, però la sala estava de gom a gom. Així que es van dirigir a l’home que estava assegut i li van dir que era la seua butaca. L’home amablement es va apartar a la del costat, la seua, però quan la Carla va passar davant seu per accedir a la seua butaca, els dos es van entrecreuar les mirades i van connectar tot i que no es coneixien. Els dos van estar tota la pel·lícula mirant a l’altre de reüll. Als dos els recordava l’altre la persona dels seus somnis, en la que tenien molta complicitat, però no es van preguntar res. Només quan la Júlia i Carla estaven eixint de la sala, aquell home va dir :

• Perdoneu – i les dos es van girar- tu eres Carla?- va dir dirigint-se a Carla.
• Sí, sóc jo. Tu eres Marc?- va dir un poc espantada-.
• No m’ho crec. Tu també has somiat amb fi des de fa relativament poc.
• Sí - va dir Carla, ja més emocionada.

I eixa va ser el primer contacte de una llarga relació que va començar en eixe mateix moment i que va durar per la resta de la vida. A partir d’eixe moment, els dos van començar a conèixer-se, cada vegada més, cada dia es sentien més còmodes l’un amb l’altre. Els dos sentien la mateixa complicitat que sentien als somnis. Es contaven els somnis que havien tingut i es reien una estona. Tot anava rodat. I tot, sense planejar res