NANIT CRESOL...

Alcoi, 3 de gener de 1942:

Ja falta poc perquè arriben Ses Majestats els Reis d’Orient!!!

No m’ho puc creure...estic tan nerviós! Sempre contant els dies que falten, i ara tan sols en

falten dos. Hui quan m’he alçat, el pare estava en casa, ja que hui no treballava perquè era

diumenge, i li he preguntat:

-Podem anar els dos junts al Preventori, per a veure on acamparan els Reis, l’Ambaixador i tot

el seu seguici de patges?

I m’ha dit que sí! A mesura que anàvem muntant, sentia que una màgia m’entrava per la boca

juntament amb l’aire de la meua muntanya, i es clavava a la meua ànima i al meu xicotet cor, i

l’omplia d’il·lusió.

Quan hem arribat dalt, el pare m’ha ensenyat el lloc exacte on acamparien demà per la nit els

Reis. Ja estava tot preparat perquè deixaren les torxes per il·luminar el camí, menjar per als

camells... Hem esmorzat un tros de pa negre amb oli i bajoca picada, i m’ha contat milers

d’històries sobre els Reis i tots els seus viatges a Alcoi.

He passat una molt bona estona amb mon pare. No sempre puc estar amb ell, ja que treballa

en una fàbrica de tèxtil i es passa quasi tot el dia allí. Ja quan era hora de dinar, m’ha dit:

-Ja és hora de baixar...i si arribem tard a dinar, ja saps com es posa la mare...

Quan hem baixat, encara tenia més il·lusió en escriure la carta, i de seguida que he acabat de

dinar, he agafat un full i un llapis i m’he posat a escriure-la.

Nanit cresol...

Alcoi, 4 de gener de 1942:

Hui no m’ha costat alçar-me. De normal matine tots els dies per a anar a l’escola de la Plaça de

Dins, i com relativament visc prop,al carrer Sant Rafel, sempre em quede una estoneta al llit,

però quan hui la mare m’ha despertat i m’ha dit:

-Vinga va! Que demà venen els Reis i hui tirem la carta!

M’he alçat i em tocaven les cames al cul, m’he vestit i li he preguntat a la mare si podia ajudar-

la en alguna cosa, (ja que cal portar-se bé fins i tot l’últim dia, que els Reis i els patges ho

veuen tot) i com tots els anys i com tots els xiquets, vull que em porten tot el que he demanat.

No sóc un xiquet avariciós ni materialista, però per a aquesta època de postguerra, fins i tot

amb un poquet, seria el xiquet més feliç del món.

Una vegada hem acabat de dinar, la mare m’ha recomanat que dormira un poc, perquè si no, a

la nit m’adormiria escoltant l’Ambaixador i no podria tirar la meua carta. Com jo no volia això,

sense pensar-m’ho dues vegades m’he gitat al meu llit, però... no he dormit gens! Imaginant

com baixarien demà els tres Reis amb camells pel carrer Sant Nicolau fins a la plaça, carregats

de paquets, els patges muntant per llargues escales roges...

Quan he sentit que venia la mare cap al meu dormitori, m’he fet el dormit i quan m’ha dit:

-Vinga va! Ara sí, que sí, anem a veure l’Ambaixador!

Igual que aquest matí, les cames em tocaven al cul de ràpid que m’he alçat, i ens hem dirigit a

agafar un bon lloc per a tirar la carta al carrer Sant Nicolau. Com tots el anys, abans de

l’Ambaixador, el Tio Piam ens ha transmès un missatge a tots els xiquets i majors:

“Es fa saber a tots, que per la porta d'Alacant, arribarà a aquesta ciutat, una visita molt

important. L'ambaixador de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar, ve il·lusionat a avisar,

que els tres reis demà han d’arribar! 
Donada la importància, del que us ha de comunicar, pareu batans i telers, i fàbriques de paper.

La feina heu de deixar, per a que l'Ambaixador puga apreciar, que Alcoi espera impacient...

l'arribada dels REIS D'ORIENT!!!”.

Una vegada ha acabat el missatge, ha sonat una melodia molt nadalenca amb una dolçaina i

un tabal, i això significava que ja venia l’Ambaixador i les burretes amb les bústies.

El pare, m’ha pujat al seu bescoll perquè poguera veure i sentir bé a l’Ambaixador, però quan

passaven les burretes, li he demanat baixar, i he anat corrents a tirar-la. Abans d’anar a casa,

el pare m’ha dit a l’orella:

-Vols veure el campament del Preventori?

Sense pensar-m’ho dues vegades, li he dit que sí, i mentrestant mon pare i jo ens n’hem anat a

veure’l, ma mare i la meua germana se n’han anat a casa.

No hem muntat al Preventori ja que era de nit, feia molt de fred i els Reis havien de descansar

per a demà, així que, hem anat al pont de Sant Jordi i hem vist una línia de torxes que

il·luminaven el Preventori, i que es reflectien en els meus ulls en aquesta màgica nit d’espera, i

això tan sols podia significar que els Reis ja dormien en muntanyes alcoianes.

El pare s’ha quedat mirant-me bocabadat de veure com mirava la muntanya, i m’ha dit:

-Els Reis ja estan dormint.. anem nosaltres a casa?

I donant una badallada, m’ha agafat al braç i ens n’hem anat a casa. Ara tan sols queda

esperar...

Nanit cresol...

Alcoi, 5 de gener de 1942:

Hui m’he alçat el primer, i m’he dirigit cap al dormitori dels meus pares. Els he despertat cridant:

-Hui és el gran dia!!! Hui vénen els Reis!!!

El pare i la mare m’han fet un gran somriure, i amb veu baixa m’ha dit el pare:

-Que bé!!!, però no crides tant que despertaràs a la teua germana i a tot el veïnat. Encara es

prompte, vés a dormir una estoneta que aquesta nit serà llarga, i no et preocupes, jo et

despertaré quan siga l’hora...

La vesprada m’ha passat molt lenta i tan sols tenia ganes de veure als Reis... Però per fi, ha

arribat el moment d’anar al carrer Sant Nicolau i veure la tant esperada cavalcada.

Com els darrers anys, primer han baixat l’Ambaixador, i després Melcior, Gaspar i Baltasar.

El meu pare m’ha muntat perquè poguera besar als tres Reis i després hem tornat a casa.

Com ja vaig dir ahir, havia demanat moltes coses: salut, alegria, amor... en això em

conformava, però aquest any, els Reis m’han portat un tresor...

M’han portat un tros de pa blanc i sobrassada!!! Quan ho he vist, he baixat corrent al carrer,

m’obria pas entre la gent, un patge m’ha muntat a l’altura de Melcior, i plorant li he donat les

gràcies per haver-me portat un tros de pa blanc i sobrassada. Melcior m’ha somrist, m’ha tocat

el cap i m’ha dit:

-Et mereixes això i molt més Ernesto!!! Pren, un altre regalet, amb aquest alegraràs el Nadal a

moltíssimes persones, xiquets i majors en el futur...

Jo, també li he somrist i he tornat a casa més content que unes castanyoles...

Tan sols queden 365 dies per a tornar a veure’ls de nou...

Nanit cresol...

73 anys després...2015

-T’ha agradat la meua història Celia?

-M’ha encantat iaio!!! On tenies el teu diari?

-L’altre dia passejant, vaig passar per la casa on vivia jo fa 73 anys, al carrer Sant Rafel.

L’edifici estava abandonat i en ruïnes, però igualment, vaig entrar a ma casa, i quan vaig entrar

al que era el meu dormitori, vaig recordar que jo de xiquet escrivia un diari, i el guardava baix

una rajola... El vaig buscar i el vaig trobar, molt vellet, però encara estava allí...

-I vas recordar quina rajola era?

-Clar que sí! Va ser com si tornara a la infància...

-I tant et vas alegrar per un tros de pa i sobrassada?

-Si... Jo vaig nàixer quan va començar la guerra, i quan jo tenia 6 anys, ens trobàvem en la

postguerra, i menjàvem pa negre amb oli i bajoca picada com si fóra sobrassada, i gràcies,

perquè molts xiquets ni això... així que per a mi, el fet que els Reis em portaren pa blanc i

sobrassada de veritat, va ser un privilegi molt gran, ja que això era menjar de rics, i jo no ho

havia provat mai...

-I encara guardes la matraca que et va donar Melcior?

-Com no!, i Melcior no es va enganyar.

-Per què?

-Perquè farà uns 30 anys, vaig començar a fabricar matraques, primer per a la família i amics, i

després per a tots els que volgueren comprar-les, i com em va dir, he fet feliços a majors i

xiquets convertint-me en un artesà de matraques...

-M’encanten les teues històries!

-I a mi m’agrada veure que la meua infància influeix en tu, la meua única néta...

-Ara que has trobat el teu diari, començaràs a escriure’n un altre?

-L’estic escrivint des de ja fa molts anys...

-Des de quan? No m’ho havies dit!

-Des de que vas nàixer tu, Celia!

-No ho entenc iaio...

-Des que vas nàixer tu, la meua vida va canviar. Avui en dia, tu eres la meua història, el meu

diari, ja que t’ho conte tot, i algun dia, tu ho transmetràs al igual que et faig jo totes les nits...

La seua dolça veu m’adormia totes les nits, m’acotxava perquè no agafara un refredat, em besava dolçament a la cara i em deia a l’orelleta:

-Nanit cresol...